El 13 d’agost el mar de l’Estartit va marcar 27,8 graus, el valor més alt des que algú va començar a apuntar-ho, el 1974. L’Observatori Fabra, que fa un segle que mesura des dels peus del Tibidabo, va arribar a 40,9. L’Aemet ha tancat el balanç de l’Estat amb 61 dies sota onada de calor —el rècord anterior eren 41, el 2022— i el Meteocat ha certificat que aquest ha estat l’estiu més calorós mai mesurat a Catalunya, amb anomalies per sobre de tres graus a més del 80% del país i un juliol que se’n va anar per sobre dels cinc. Dos de cada tres dies de l’estiu van ser extrems, amb nits insuportables: aquest va ser el clima.
Aquell mateix juliol els turistes estrangers van deixar 3.707 milions d’euros a Catalunya, un 13% més que l’any anterior i la xifra mensual més alta de tota la sèrie de l’INE; la despesa mitjana diària va pujar a 241 euros, també rècord; de gener a juliol, 15.519 milions, gairebé una cinquena part de tot el que es va gastar a Espanya. El nombre de visitants amb prou feines es va moure, un 0,8% al juliol. El que es va disparar va ser el que deixen anar per cap. Això, en el llenguatge del sector, se’n diu «turisme d’alt valor afegit» i fa una dècada que es promet com la solució al turisme de borratxera; ha arribat, i ho ha fet l’estiu en què Barcelona no va poder dormir. Però el dogma del «més és més» s’estavella contra la lògica de l’escalfament global, que exigeix, precisament, el contrari. Decréixer, per sobreviure.
Contra l’ampliació de l’aeroport
L’aeroport del Prat va tancar el 2025 amb 57,48 milions de passatgers quan la seva capacitat tècnica ronda els 55, va moure 5.871.137 persones al juliol —el millor juliol de la seva història, setè rècord mensual consecutiu de l’any— i des del maig que opera amb mitjanes diàries que abans només es veien a l’agost. Com la serp que persegueix la seva pròpia cua, la saturació justifica l’ampliació i l’ampliació projecta més saturació.
En contra d’aquesta lògica que promociona un cercle viciós autodestructiu, el 20 de setembre, a les dotze, al Passeig de Gràcia amb Aragó, dues-centes nou entitats convoquen una manifestació contra l’acord que el juny del 2025 van signar la Generalitat, el Ministeri de Transports i Aena: 3.200 milions d’euros per allargar cinc-cents metres la pista del mar, aixecar una terminal satèl·lit, remodelar la T1 i la T2 i convertir el Prat en un «hub intercontinental» —la paraula la repeteixen tots, del president al conseller delegat, amb la mateixa cara de qui enuncia una evidència—. Els cinc-cents metres es fiquen a la Ricarda, llacuna litoral protegida per la Xarxa Natura 2000.
Zeroport, que coordina la convocatòria, no demana una ampliació «més verda»; es defineix com a plataforma «pel decreixement del port i l’aeroport de Barcelona» i fa dos anys que diuen el mateix per escrit: que la llei catalana de mobilitat sostenible va ser una oportunitat perduda, que la nova R-Aeroport és una línia per al turista pagada amb el Rodalies que el Baix Llobregat necessita per anar a treballar, i que la decisió sobre el Prat és la més important que prendrà Catalunya els pròxims anys. Que Barcelona —i Espanya— necessiten menys avions, no més.
La llista d’adhesions és llarga: Greenpeace, WWF España i Ecologistes en Acció al costat de Salvem l’Alzina, SOS Pirineus i la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny. El sindicalisme que no signa pactes d’Estat —CGT, la Intersindical, la IAC, USTEC, co.bas, la CNT de Tarragona—, orfe dels dos grans. La FAVB arrossegant desenes d’associacions de veïns, del Clot a Can Solei, de la Barceloneta del Prat a la Pineda de Castelldefels, gent que porta el soroll dels enlairaments incorporat a l’oïda. El bloc d’habitatge al complet: el Sindicat de Llogateres, la PAH, l’assemblea del Raval Rebel, que han entès abans que ningú que un avió més és un pis menys. Els qui van polititzar el turisme quan encara sonava a boutade: l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic, Fem Front al Turisme a Sants, Aturem Hard Rock. Els iaioflautas. Research & Degrowth. I, tancant la llista, ERC, Podemos, Poble Lliure, el PSUC viu, Anticapitalistes, el Consell Nacional de la Joventut.
El 2021, quan la ciutat es va omplir contra el mateix projecte —90.000 segons els convocants, 10.000 segons la Guàrdia Urbana—, el Govern de Pere Aragonès posava objeccions ambientals i Madrid va retirar temporalment els diners del projecte. Cinc anys després, el plànol de la pista el presenta el president de la Generalitat, amb Aena a un costat i el Ministeri a l’altre, i el DORA III —gairebé 13.000 milions per als 46 aeroports de l’Estat, 1.765 dels quals per al Prat fins al 2031— està a punt de passar pel Consell de Ministres. Óscar Puente, de fet, va dir el 2 de setembre que cauria «en les pròximes setmanes».
Les columnes sortiran de l’Hospitalet, de Sants, del Clot, de l’Esquerra de l’Eixample, del Bages, del Baix Montseny i de Girona, com el 2021, cap al mateix centre de la mateixa ciutat, en un setembre en què l’Aemet ja ha hagut de comptar una cinquena onada de calor —del 2 al 7, setze províncies— i en què el delta continua sec. Sobre el Passeig de Gràcia, cada pocs minuts, hi passarà un avió camí de la pista que volen allargar. Menys avions, més vida, corejarà algú a baix. Mirant el cel, i pensant en les nits d’estiu.
