Conta la història que l’orquestra de vuit músics amb què comptava el Titanic va tocar a coberta fins a l’enfonsament final del vaixell. Enmig de la situació angoixant, Wallace Hartley, el seu director, va voler utilitzar la música per mantenir un ambient assossegat i alhora actiu. Avui dia, dir que alguna cosa és com «l’orquestra del Titanic» sol fer referència, més que no pas a la part heroica del relat, al fet de conviure fins al final amb una situació catastròfica mostrant-se relativament complaent amb el que succeeix. L’actual conjunció política al conjunt de l’Estat amb epicentre a Barcelona, és a dir, que tant l’Ajuntament com la Generalitat i el mateix Govern central estiguin governats pel PSOE/PSC, es pot veure, així, com una autèntica orquestra del Titanic en relació a l’ampliació de l’aeroport.
A ningú no se li pot escapar, i més després d’un estiu tan dur pel que fa a les temperatures, les pluges torrencials i les pedregades, així com la generació de múltiples incendis de nova generació, que el canvi climàtic és aquí, que no cal esperar gaire més per sentir-ne i veure’n els efectes i que, a més, ha vingut per quedar-se. Davant d’una situació com l’actual hi caben moltes alternatives, tot i que em centraré en tres escenaris possibles: el decidit, és a dir, aquell que implica una plena consciència de la situació i aposta per mesures contundents i immediates destinades a mitigar-la i redreçar-la; el permissiu, que vindria a plantejar una cosa així com que tot això no és important, que els canvis en el clima són inherents al planeta, que el que importa és el sistema productiu i el model d’acumulació, i que ja vindran els nostres rebesnets a arreglar-ho si cal; i, finalment, els indecisos, els quals, intentant aparentar preocupació i alarma, fan veure que prenen alguna decisió o aproven alguna mesura que, en la gran majoria de les ocasions, té un caràcter merament cosmètic, ja que, en línies generals, són més a prop dels permissius que no pas dels decidits. L’orquestra del Titanic es trobaria entre aquests darrers.
Un govern, sigui de l’àmbit o del nivell que sigui, no pot obviar l’impacte que les noves infraestructures tenen sobre el canvi climàtic. Les infraestructures, i l’activitat econòmica que generen, no són neutres ni innòcues; totes comporten un impacte, més gran o més petit, sobre l’ecosistema i el medi ambient. I quan es tracta, per exemple, de l’ampliació d’un aeroport, que permetrà un increment decisiu del nombre de vols, de la presència de visitants, així com l’impuls d’una activitat tan poc sostenible com la turística, el xoc generat és encara més evident.
La Plataforma Zeroport ha convocat una manifestació contra l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona per al dia 20 de setembre. Els motius són clars: suposa una petjada negativa sobre els ecosistemes i el medi ambient, contribueix al canvi climàtic, impulsa dinàmiques de turistificació i gentrificació, avança cap a la mercantilització dels espais públics i de la vida quotidiana, presenta les ciutats com a simples mercaderies, limita l’accés a l’habitatge i moltes altres coses. Els membres de l’orquestra del Titanic original van morir en el naufragi. Posteriorment, van rebre multitud d’homenatges per la seva tasca, serenitat i dedicació. No sembla que aquest hagi de ser el cas de la nostra orquestra del Titanic; mentre ells —i no només ells, sinó també mitjans de comunicació, institucions, empreses i altres forces polítiques— semblen insensibles a les conseqüències d’accions com l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona, no serà una tripulació o un passatge limitat qui desapareixerà al final de la història, ni hi haurà un futur que els homenatgi, entre altres coses perquè no hi haurà futur.
L’orquestra del Titanic, això sí, continuarà tocant mentre, a la capital catalana, els preus de l’habitatge pugen, els carrers es massifiquen, la cultura popular es perd i l’atmosfera esdevé, finalment, inhabitable. No sembla, però, que el passatge s’hagi de quedar tranquil mentre el planeta s’enfonsa.
