La lectura d’estiu no ha de ser necessàriament lleugera, tot i que sí que ens pot permetre sortir durant unes hores del món que coneixem —o, potser, sortir del món per conèixer-lo millor—.
Aquests quatre llibres obren portes a llocs molt diferents: la Costa da Morte convertida en territori de sororitat ancestral, els universos paral·lels d’internet, una Atenes observada des dels seus marges i una tradició mística que connecta Teresa d’Àvila amb el krautrock.
Punt d’aranya, de Nerea Pallares
Punt d’aranya és una porta a tot un món. La primera novel·la de Nerea Pallares, publicada en català per Periscopi i en castellà per Libros del Asteroide, se situa a Camariñas, en plena Costa da Morte, i construeix la seva història al voltant de les dones que sostenen materialment i afectivament el territori: palilleiras, xarxaires, mariscadores, treballadores de la conservera, mares i cuidadores.
Pallares escriu com si fes puntes de coixí: enllaçant veus, temps i materials amb la destresa d’unes mans que escriuen com si cosissin.
Els fils parlen de memòria, de mite, de comunitat i del treball invisible de les dones, però qui sap teixir també sap desteixir: què passa quan les que fa generacions que sostenen el món decideixen deixar de fer-ho?
Concebuda gairebé com un patchwork, la novel·la fa conviure sense friccions una dimensió ancestral amb una veu radicalment contemporània. Les llegendes, el mar i les presències mítiques comparteixen espai amb adolescents que es maquillen per a les festes del poble, discuteixen i es relacionen a través d’una pantalla.
Tot encaixa perquè, a través de la mirada d’Ari, la protagonista, el llegat i el mite es revelen com una matèria viva: una cosa que canvia quan es transmet i que troba en cada generació una nova manera d’habitar el present.
El millor dels mons impossibles, de Gabriel Ventura
A El millor dels mons impossibles, publicat per Anagrama el 2025, Gabriel Ventura parteix del reality shifting, una pràctica popularitzada durant la pandèmia que promet traslladar la consciència a realitats alternatives. Per a alguns, una forma d’evasió; per a altres, la possibilitat d’habitar un món millor.
Sota la bandera de la no-ficció, però amb l’escriptura —per sort— inclassificable de Ventura, el llibre construeix un assaig àgil on conviuen des de Mark Fisher fins als fandoms adolescents. Una lectura perfecta per a la platja: potser les vacances d’estiu no són el gran reality shifting del capitalisme?
Publicada originalment el 1986 i traduïda al català i al castellà per Galaxia Gutenberg el 2022, Timandra s’ha guanyat la categoria de clàssic contemporani. La novel·la permet viatjar a l’antiga Grècia sense tornar a col·locar al centre els mateixos guerrers, filòsofs i grans-homes-de-la-història.
Timandra va ser una hetera atenenca amb veu i entitat pròpies. Theodor Kallifatides s’atreveix a narrar des de la seva perspectiva: una operació arriscada que, lluny d’acabar en un Carmen Mola, construeix una protagonista lúcida, contradictòria i molt conscient del lloc ambigu que ocupa. No pertany al llinatge de les esposes respectables. El seu ofici la relega als marges, però ser una outsider li concedeix una cosa gairebé impensable dins d’una estructura profundament misògina: la llibertat de cultivar inquietuds, conversar, pensar i desitjar per ella mateixa.
Entre aquestes llibertats hi ha la d’estimar amb tot el cos. La relació de més de dues dècades entre Timandra i Alcibíades —heroi i traïdor a parts iguals— serveix d’eix per retratar les nits fosques de l’Àtica, veure Sòcrates com una persona més i mostrar com la guerra irromp en la intimitat fins a arrossegar lentament tota una ciutat cap a la destrucció.
Misticismo, de Simon Critchley
Després de la ressaca de Lux, de Rosalía, la mística ha tornat a ocupar un espai central en la cultura contemporània —o, si més no, ho ha fet la seva estètica—. Mesos després del boom, potser és un bon moment per anar més enllà de les verges, els hàbits i l’èxtasi convertit en tendència, i preguntar-nos què significa realment tot aquest imaginari.
A Misticismo. La experiencia del éxtasis, publicat en castellà per Sexto Piso el 2025, Simon Critchley ofereix eines per llegir aquesta onada des de llocs diferents que estableixen connexions molt fructíferes: pot passar de Teresa d’Àvila a Anne Carson, Nick Cave o el krautrock alemany amb un recorregut més semblant a una constel·lació que no pas a un deliri.
Critchley entén la mística com una experiència de sortida d’un mateix —l’experiència de l’èxtasi— que pot tenir lloc en l’oració, però també en la música, el desig o l’atenció absoluta. Potser llegir aquest llibre prenent una cervesa a la piscina ja pot generar, per si mateix, un petit èxtasi.
