Que una figura de la seva projecció i reconeixement faci aquest tipus de declaracions sempre és d’agrair, ja que permet situar davant l’opinió pública una casuística que és certament preocupant per a un percentatge ampli de la població. Que ho faci a partir de la seva pròpia experiència subjectiva i no des de l’empatia ja és una altra qüestió. A hores d’ara, dir que els problemes comencen a aparèixer als mitjans de comunicació i es converteixen en objecte d’interès de la intervenció política quan arriben a les classes mitjanes pot semblar gairebé una obvietat, però no per ser una cosa sabuda deixa de tenir certa importància, a més de dir molt sobre com funcionen les democràcies liberals.
Les ciutats fa temps que es van convertir en objectes d’inversió, mercaderies a partir de les quals continuar les dinàmiques d’acumulació en un context de capitalisme madur. Fa unes dècades, no gaires, aquestes es concentraven en projectes de reforma urbanística, transformacions i plans d’actuació vinculats al sector immobiliari, al desenvolupament i foment de noves infraestructures i a la tan repetida sectorialització de la ciutat racionalista. Aquesta funcionalitat, que per al filòsof francès Henri Lefebvre configurava un segon circuit de circulació del capital, continua present i és molt rellevant en determinades geografies arreu del planeta, com la Xina o els països de la península Aràbiga. En latituds com la nostra, a això cal afegir-hi un element clau: aquella part important de l’economia que, més que fixar capital al territori, se centra a accelerar-ne la circulació i, per tant, a garantir d’aquesta manera elevats rendiments de la inversió. Em refereixo, és clar, al turisme.
El turisme necessita inversions físiques —hotels, pensions, càmpings, museus, bars, restaurants, aeroports, ports i carreteres—, però una vegada tot això és present, cal mantenir un flux constant de visitants que, en consumir el recurs turístic que actua com a reclam, facin ús d’aquestes inversions i les rendibilitzin. Com més gent ho faci, més grans seran els beneficis. Tanmateix, aquesta estratègia també presenta certs límits, ja que els territoris es troben en competència contínua els uns amb els altres en l’atracció de turistes i necessiten, per tant, canviar, actualitzar i millorar els elements d’atracció. Davant d’això, es pot substituir, diversificar o créixer. Normalment, les tres opcions es troben juntes.
Això és el que ha passat a totes les ciutats que han esdevingut espais turistificats: si bé en un principi certs elements actuaven com a atractors —en el cas de Barcelona, Ciutat Vella, les platges, la seva arquitectura, els seus museus i altres contenidors culturals— posteriorment es fa peremptori afegir-ne més: excursions en helicòpter, grans esdeveniments musicals, teatres i espectacles visuals, però també espais fins aleshores no explotats, com barris populars, perifèries naturals o instal·lacions esportives públiques. Tot respon a la lògica de la competitivitat.
Tanmateix, que aquests nous territoris vegin alterada la seva quotidianitat per la presència del turisme no implica que no haguessin estat transformats prèviament per dinàmiques que mantenen un objectiu similar: la transformació de la ciutat en un motor de producció de plusvàlues. Em refereixo, a tall d’exemple, als processos de gentrificació, substitució i desplaçament de les classes populars, que en molts casos, de fet, es produeixen de manera simultània a les dinàmiques de turistificació. A Barcelona, n’hi ha nombrosos exemples: el Poblenou, Sant Antoni, el Poble-sec i, com no podia ser d’una altra manera, Gràcia.
Només ampliant el focus de la lent de la transformació ens podem adonar que la Gràcia de 2026 no té res a veure amb la dels anys noranta, però no pas a causa del turisme, sinó per l’arribada de classes mitjanes locals, col·lectius creatius, treballadors del sector de les noves tecnologies o de la cultura, que, durant dècades, han anat transformant el barri a partir de les seves pròpies pautes de consum. La transformació del seu paisatge urbà i comercial responia a la seva mateixa presència, així com l’expulsió d’aquella part del veïnat que, directament o indirectament, no va poder adaptar-se als canvis. Per això, que algú com Isabel Coixet digui que vivia en un entorn «resguardat del turisme» no només pot semblar ingenu, tenint en compte com funciona la dinàmica turística, sinó també un comentari certament classista, ja que mostra una certa inconsciència respecte de les transformacions anteriors, en les quals persones com ella van ser protagonistes, i una certa manca d’empatia envers totes aquelles persones desplaçades per aquest tipus de processos. Ara bé, quan els canvis arriben a la teva porta, això ja és una altra cosa.
La coneguda periodista Mònica Terribas va comentar, fa uns mesos a Betevé, que «Gràcia ha perdut identitat perquè els expats l’han colonitzat». Els expats, els turistes, tots aquests altres apareixen sempre com els responsables d’una transformació en la qual cineastes, periodistes, etc., semblen no tenir cap responsabilitat. I és veritat, és en el capital on cal posar el focus, en la ciutat convertida en mercaderia de la qual, al capdavall, tots som víctimes. Tanmateix, que alceu la veu quan és a vosaltres a qui afecta personalment, són aquestes cosetes de les classes mitjanes que molesten tant.
