Close Menu
  • FUNDACIÓN PERIODISME PLURAL
  • EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
  • EL DIARI DE LA SANITAT
  • EL DIARI DEL TREBALL
  • REVISTA XQ
  • CATALUNYA METROPOLITANA
  • CULTURAES
  • BLOG EXTRA
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube
SUBSCRIU-TE
  • CAT
  • ES
Catalunya Plural
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismos
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
SUBSCRIU-TE
Catalunya Plural
  • CAT
  • ES
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismes
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
Opinions

Sílvia Orriols, o per què el feixisme necessita traïdors
El 17 de juliol es va fer públic el decret de nomenament de la filla gran de Sílvia Orriols com a agent interina de la policia local de Ripoll, on la seva mare és alcaldessa i, a més, regidora de Seguretat i Immigració. La convocatòria s’havia fet per via d’urgència. Orriols va assegurar que s’havia

Guillem Pujol11 d'agost de 2026 - 07:30
Compartir Facebook Twitter Email WhatsApp
Fotograma de la película Citizen Vigilante (2026)


El 17 de juliol es va fer públic el decret de nomenament de la filla gran de Sílvia Orriols com a agent interina de la policia local de Ripoll, on la seva mare és alcaldessa i, a més, regidora de Seguretat i Immigració. La convocatòria s’havia fet per via d’urgència. Orriols va assegurar que s’havia mantingut al marge i que la seva filla havia tret la millor nota en un procés reglat, tot i que sis dies després de tancar-se el termini de sol·licituds va ser ella qui va resoldre diversos aspectes clau del procediment, i la normativa preveu el deure d’abstenció quan hi participa un familiar directe. El 6 d’agost, Antifrau va admetre a tràmit la denúncia d’un particular i va obrir expedient. Fase d’instrucció, avaluació de versemblança, mesos per demanar documentació a l’Ajuntament i després decidir si investiga irregularitats administratives o ho envia a Fiscalia. És a dir: el funcionament ordinari d’un organisme de control.

La resposta d’Orriols va ser publicar la fotografia de Molinas, el seu nom i cognom i el seu perfil d’X, encapçalats per dues paraules: «Aquí el teniu». Tres-centes seixanta mil visualitzacions. Mil dues-centes republicacions. A partir d’aquí, el catàleg: insults per Telegram a les zero hores i set minuts, dues trucades perdudes al mig, un àudio cantant «gilipolles», un perfil vinculat a Aliança Catalana d’Altafulla difonent-li el contacte de Telegram amb la coartada d’una recepta de pastís de poma, l’exhumació del seu currículum amb un rectangle vermell sobre la línia que diu on va treballar, l’acusació de ser agent del CNI, l’acusació de cagar-se a les piscines, i un usuari explicant que «els hem d’eliminar de la vida política» mentre penjava un fotograma seu amb els ulls tancats.Els insults més repetits eren explícitament homòfobs. 

D’on ve la pistola

El mem no és una ocurrència d’un pagès de Twitter amb la senyera al perfil. First the traitors, then the invaders és un eslògan de l’extrema dreta accelerationista anglosaxona. La seva formulació canònica ve d’un moment argumental de The Turner Diaries, la novel·la racista de 1978 que va ser manual de capçalera del terrorisme supremacista nord-americà: un grup de blancs caça i executa «traïdors de raça» abans de passar a esborrar de la faç de la terra tota la població no blanca. 

La imatge concreta que circula ara —l’home amb la pistola— està treta de Citizen Vigilante, una pel·lícula d’Uwe Boll estrenada aquest any, i Elon Musk l’ha repostejada diverses vegades les últimes setmanes, fins al punt que la CNN li va dedicar una peça a finals de juliol. De Pierce a Musk a un compte anònim de Ripoll, en català, en qüestió de setmanes. La globalització funciona.

El que arriba no és una consigna abstracta. És una seqüència operativa amb un ordre explícit: primer els de dins. L’invasor és el segon objectiu, i ho és precisament perquè el primer, el que fa possible la invasió, és el compatriota que no compleix. El traïdor va abans. L’estranger pot esperar.

Fa dècades que es diu que l’ultranacionalisme necessita un exterior per definir-se. Costa més d’explicar la part incòmoda: que necessita encara més un interior defectuós. Si la nació fos realment un fet natural de sang i llengua —«vincles naturals de sang, raça, llengua, territori i costums», en la formulació d’Els Intransigents de Catalunya, el col·lectiu del qual Orriols va ser la cara visible— no caldria depurar-la. La puresa necessita traïdors. Sense algú a qui assenyalar com a impur, l’essència es queda sense demostració. El marica, l’esquerrà, el subvencionat, el fill dels Comuns, l’agent de Madrid: totes són variants de la mateixa figura. El català que no dona.

Nostrats

Tot feixisme té en el seu líder suprem la figura a qui sotmetre’s. Tant Trump, envoltat de palmers constantment, com Abascal, que ha anat apartant tots els fundadors de Vox fins a quedar-hi ell sol —l’últim, Ortega Smith, suspès de militància el febrer del 2026—, com Orriols, són figures prototípiques dels moviments feixistes històrics.

Assenyalar l’altre. Destapar-lo. Ensenyar la cara del qui molesta perquè la gossada sàpiga on mossegar. Ser inflexible amb el feble i dir-ne valentia. No hi ha res de nou en això: és la gramàtica del feixisme de tota la vida, la de sempre. Fabricar un enemic interior, marcar-lo, i deixar que la massa faci la resta mentre qui assenyala se’n renta les mans.

No hi ha res de nou en això: és la gramàtica del feixisme de tota la vida, la de sempre

Aquí aquesta gramàtica s’embolcalla amb l’estelada. És un feixisme nostrat, de collita pròpia, que en lloc de l’àguila porta la bandera d’una nació petita. Es presenta com la veu d’un poble amenaçat, a punt de desaparèixer, que només es defensa. És la coartada perfecta, perquè qui es creu agredit s’autoritza qualsevol cosa.

N’hi ha prou de mirar a qui assenyala i a qui protegeix. l’arqueòleg dels Comuns, el migrant, el qui no encaixa en el retrat de sang i llengua. I protegeix, en el mateix moviment, els de sempre. Perquè convé no perdre’s amb la paraula «independentista»: és el de menys. Aliança Catalana és, abans que res, un partit feixista per a les elits. 

Això explica el que altrament no s’entén: que li estigui robant un de cada quatre votants a Vox —gent suposadament espanyolista i antiindependentista— i que alhora hagi passat per damunt de Junts, que cau als 16-18 escons i només en reté la meitat. Per sota de la bandera batega una cosa molt més antiga que la bandera: l’oligarquia catalana de sempre. La que va fer fortuna amb el tràfic d’esclaus. La que va donar per bona l’arribada de Franco perquè venia a posar ordre. La que no ha tingut mai més pàtria que els seus interessos i que cada vegada que s’ha sentit amenaçada ha sabut on col·locar-se.

I la genealogia del partit està escrita als papers. El Front Nacional de Catalunya es registra el 1999, però no es presenta públicament fins al 2013, en un acte on Jordi Casacuberta apareix acompanyat de Moisès Font, exregidor de la xenòfoba Plataforma per Catalunya a Olot. Pel mig, l’any 2000, neix Unitat Nacional Catalana, presidida per Xavier Andreu, exmilitant de l’organització neonazi CEDADE i articulista de la revista nacionalsocialista que dirigia Pedro Varela, el propietari de la Llibreria Europa condemnat diverses vegades per apologia de l’Holocaust. 

El símbol d’UNC era el 33 —Catalunya Catalana, la tercera lletra de l’alfabet— calcat de la mecànica del 88 dels neonazis alemanys. Orriols va ser regidora del FNC a Ripoll i el va deixar el març del 2020, per massa moderat, abans de fundar el seu partit aquell mateix any. 

El 2024, Aliança Catalana es va distanciar de Le Pen i Meloni per abraçar l’AfD, i tots dos partits van fer públic l’acord amb un vídeo conjunt: el partit que Le Pen i Salvini havien fet fora del seu grup a l’Eurocambra després que el seu cap de llista digués que no tots els membres de les SS havien estat criminals. I el primer baròmetre del CEO d’aquest any li dona un 15% dels vots i entre 23 i 25 escons, tercera força, per davant de Junts. Vint-i-tres escons. 

Els seus votants, segons el mateix baròmetre, es col·loquen en un 5,7 sobre 10 a l’eix ideològic. Es creuen de centre. També ho creien els que van votar per primera vegada Le Pen i els que van fer entrar l’AfD als Länder de l’est. Ningú no se sent extremista mentre l’extremisme consisteixi a dir en veu alta el que tothom pensa. Per això no s’ha de banalitzar el feixisme, per això cal denunciar-lo. Perquè si no, un dia potser serà massa tard.

Com va dir Martin Niemöller:

Primer van venir a buscar els comunistes, i vaig guardar silenci perquè no era socialista.
Després van venir a buscar els sindicalistes, i no vaig parlar perquè no era sindicalista.
Després van venir a buscar els jueus, i no vaig dir res perquè no era jueu.
Després van venir a buscar-me a mi, i llavors ja no quedava ningú que parlés en nom meu.

Aliança Catalana antifeixisme Silvia Orriols
Guillem Pujol
Guillem Pujol

Llicenciat en Ciències Polítiques (UPF), MSc en European Politics and Policies a la University of London, Birkbeck College i Doctor en Filosofia amb menció Cum Laude (UAB). Co-autor del llibre "Cartha on Making Heimat" (Ed. Park Books).

Banner Description
Banner Description
Banner Description

Articles relacionats

Vaga mèdica indefinida o l’esclat de la crisi d’un model

Xavier Lleonart

Lady Gaga i Lena Dunham: malaltes quan convé, exagerades quan molesta

Alexandra Joven Rovira

Les ombres de Barcelona

Jose Mansilla
Contacta’ns

fundacio@periodismeplural.cat
publicitat@periodismeplural.cat
--
+34 932 311 247

Qui som

Catalunya Plural
Fundació Periodisme Plural
ISSN 22696-9084
Carrer Bailén 5, principal
08010 - Barcelona --

Les nostres xarxes
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube RSS
Amb el suport de
Amb el suport de
© 2026 Catalunya Plural
Disseny de Mario Trigo

Escriu una categoria o paraula clau