El Govern de la Generalitat no ha organitzat cap acte commemoratiu. Entre els esdeveniments inclosos per la Generalitat en el llistat d’efemèrides de l’any, aquesta no hi figura. El Parlament, fa un parell de mesos, va celebrar amb tota la solemnitat el quinzè aniversari de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, atorgant un protagonisme desmesurat al PSC, que tan sols ha presidit l’AMB una mica més de tres d’aquests darrers quinze anys; però el mateix Parlament, en canvi, no ha considerat oportú recordar els 20 anys de l’Estatut. No pensem malament: el 2026 encara no ha acabat i hi ha temps per reflexionar sobre un episodi que, amb els seus encerts i errors, ha marcat les darreres dues dècades de la història del país.
És ben cert que l’actual Estatut no és el que va votar la ciutadania: va ser desnaturalitzat l’any 2010 per un Tribunal Constitucional al servei del PP. Però aquella sentència està en la base del que després s’anomenà procés independentista que encara estem paint. I malgrat tot, aquell Estatut escapçat és avui el marc legal que configura el nostre autogovern. Semblen raons suficients per a no deixar passar sense pena ni glòria el seu vintè aniversari. S’han elaborat força anàlisis des d’una perspectiva jurídica però falta una reflexió política aprofundida i crítica sobre aquella aposta col·lectiva.
Malgrat tot, aquell Estatut escapçat és avui el marc legal que configura el nostre autogovern. Semblen raons suficients per a no deixar passar sense pena ni glòria el seu vintè aniversari
La història de l’Estatut de 2006 posa en evidència la volatilitat i fragilitat d’un Dret sotmès a interpretacions diverses i fins i tot contradictòries: és fàcil deduir que, si el Tribunal Constitucional competent per valorar el text estatutari hagués tingut la composició de l’actual, l’Estatut hauria estat declarat constitucional i l’evolució política d’Espanya i de Catalunya hauria estat diferent. La sentència va semblar que donava la raó als qui pensen, des de casa nostra, que Espanya és irreformable, i als qui, des de Madrid, defensen amb dents i ungles que l’Espanya centralista i conservadora ha de ser, per definició, intocable.
L’Estatut, aprovat pel Parlament el setembre del 2005 i que, modificat, va rebre el vistiplau de les Corts el mes de maig de 2006, i que després va ser referendat pel poble català el 18 de juny, pretenia situar l’autogovern de Catalunya al màxim nivell que permet la Constitució, interpretada d’acord amb els criteris oberts dels dos constituents catalans, Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent. Per això, la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va suposar el trencament del pacte del 1978. I aquesta conseqüència destacadíssima encara no ha estat corregida.
L’Estatut va tenir una gestació llarga i complicada. I va ser mèrit de molta gent que avui em ve de gust citar: de la tossuderia del president Maragall en contra de les pors d’un PSC supeditat al PSOE, i de l’impuls que li va donar Joan Saura, d’ICV, des de la seva conselleria. Per a mi va ser un honor compartir ponència parlamentària amb Joan Ridao, Miquel Iceta i Lidia Santos, Quico Homs i Francesc Vendrell; cal destacar el paper educat, sovint contradictori però no obstructiu, d’aquell PP català de Josep Piqué i de Francesc Vendrell, que ha desaparegut amb ells per donar pas a una encarcarada i crispada sucursal centralista.
El rigor jurídic es va assegurar des de diversos àmbits: pels lletrats Joan Vintró i Ismael Pitarch, des del Parlament; per Carles Viver i Pi-Sunyer, des de l’Institut d’Estudis Autonòmics; i per Miquel Caminal, coordinador de la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Autogovern, integrada per Joaquim Ferret, Ferran Requejo, Xavier Arbós, Joan Subirats i Manuel Gerpe; tots ells acompanyats dels millors especialistes en cada tema i cada competència; l’acadèmia catalana es va implicar a fons en l’Estatut. En matèria de finançament van jugar un paper destacat el conseller Antoni Castells i l’economista Maite Vilalta. Sense oblidar les tasques de foment de la participació ciutadana impulsades per Quim Brugué des de la seva direcció general.
Sovint es parla que ens cal un projecte de país: l’Estatut ho va ser. I fracassades altres vies, caldrà reprendre, més aviat o més tard, l’aposta que significà l’Estatut de 2006: amb altres mètodes i amb altres continguts, però amb la mateixa voluntat de definir Catalunya com a nació i d’incrementar les seves quotes d’autogovern, sense renunciar a que, quan les circumstàncies ho permetin, Catalunya pugui exercir el dret a decidir el seu futur.
Soc conscient dels perills que representaria un govern de PP i Vox, que encara som a temps d’impedir, però si fan falta objectius viables per mobilitzar la ciutadania contra els qui ens volen fer entrar al túnel del temps, l’esperit d’allò que va suposar l’Estatut de 2006 ens podria ajudar més que alternatives legítimes però inviables a curt i mitjà termini. Aquell Estatut va suscitar una gran unitat política i social, no exempta lògicament de tensions i maniobres partidistes: quan apareixen crides al racisme i a la divisió embolcallades d’independentisme o d’espanyolisme, la millor manera de defensar la «Catalunya, un sol poble» de Josep Benet podria ser construir consensos en temes socials, econòmics i polítics com aquell que es va produir ara fa vint anys.
