A El estado de guerra y la lucha por un nuevo orden de paz (Icaria), l’assagista alemany argumenta que Europa està abandonant progressivament el model d’Estat social construït després de la Segona Guerra Mundial per entrar en una economia de guerra permanent. En aquesta conversa reflexiona sobre els límits del sistema de partits, la crisi de l’hegemonia occidental, l’ascens de la Xina i les possibilitats de reconstruir una política de pau al segle XXI.
En el llibre identifiques un patró comú que travessa esdeveniments aparentment diferents, des de l’11-S fins a la pandèmia, la guerra d’Ucraïna o Gaza. En tots ells observes una expansió dels poders excepcionals de l’Estat i una creixent militarització de la política. Creus que existeix una racionalitat conscient darrere d’aquest procés o més aviat una capacitat de les elits per instrumentalitzar esdeveniments imprevistos?
No crec que fa vint o trenta anys hi hagués un grup de persones assegut al voltant d’una taula dissenyant un estat d’excepció permanent perquè anticipessin el declivi d’Occident o el caos global. La història és molt més complexa que això. No funciona mitjançant plans perfectament traçats.
El que sí que observem és que quan es produeixen esdeveniments traumàtics —l’11-S, una pandèmia o una guerra— aquests esdeveniments són ràpidament utilitzats per reforçar determinades estructures de poder perquè fer-ho respon als interessos de les elits polítiques i econòmiques.
La pandèmia és un bon exemple. Algunes persones es pregunten per què la incloc en un llibre sobre guerra i pau. La raó és que tota la retòrica desplegada durant aquells anys va ser una retòrica de guerra. Emmanuel Macron va arribar a declarar que França estava «en guerra contra el virus». Ho va fer en un moment en què el moviment de les armilles grogues havia posat en qüestió l’ordre polític francès i havia protagonitzat una mobilització social molt important. L’estat d’excepció també va servir per contenir aquell conflicte.
Una cosa semblant va passar amb l’anomenada guerra contra el terrorisme. François Hollande va reconèixer que algunes de les mesures introduïdes per combatre el terrorisme van acabar utilitzant-se contra activistes climàtics durant la cimera del clima de París de 2015.
Hi ha una lògica recurrent. Es produeix una crisi i aquesta crisi es fa servir per reforçar el poder executiu, ampliar el poder corporatiu i transferir enormes quantitats de recursos públics cap a determinats interessos privats.
Ho vam veure en la guerra contra el terrorisme, on el complex militar-industrial va ser un dels grans beneficiaris. Ho vam veure també durant la pandèmia, quan sectors com les grans farmacèutiques o les corporacions tecnològiques van obtenir enormes avantatges.
I tot això resulta especialment rellevant perquè vivim una crisi estructural del capitalisme que, al meu entendre, s’arrossega almenys des de 2008. Cada cop més corporacions depenen de subsidis estatals, rescats públics o contractes governamentals. Els estats d’emergència s’han convertit en mecanismes de transferència massiva de recursos cap a aquestes estructures de poder.
La crisi bancària va ser un altre exemple. S’utilitza diners públics per rescatar grans corporacions privades. Així funciona avui bona part del capitalisme contemporani.
Tanmateix, alguns dels principis que van definir la governança econòmica europea després de la crisi financera semblen ser revisats. Alemanya ha flexibilitzat les seves restriccions constitucionals a l’endeutament i Europa sembla abandonar algunes de les regles que va defensar durant anys. Interpretes aquests canvis com una rectificació o simplement com una adaptació a noves prioritats?
No crec que hagin après gaire de la crisi financera. Moltes veus importants encara adverteixen de la possibilitat de noves crisis bancàries.
El que sí que ha passat a Alemanya és que s’ha modificat la Constitució per eliminar els límits de deute quan es tracta de finançar la militarització. Els Verds hi van afegir a més excepcions relacionades amb els serveis d’intel·ligència.
El resultat és molt clar. Es manté l’austeritat per a la majoria de la població mentre s’eliminen les restriccions quan es tracta de despesa militar.
Estem entrant en una situació en què podem destruir bona part de l’Estat del benestar europeu mentre destinem recursos pràcticament il·limitats a l’exèrcit.
Recordo un titular del Financial Times que resumia molt bé aquesta lògica. Venia a dir que Europa hauria de retallar el seu Estat del benestar per construir un Estat de guerra. Aquesta és precisament la direcció en què ens estem movent.
Si l’Estat-nació i el capitalisme formen part d’una mateixa arquitectura històrica, sobre quins fonaments es podria construir una política de seguretat diferent? Existeix alguna alternativa que no reprodueixi la lògica de competència geopolítica entre Estats?
Superar l’Estat-nació és una tasca tan enorme com superar el capitalisme perquè tots dos formen part d’una mateixa estructura històrica. No són fenòmens independents.
No sé si el capitalisme i l’Estat-nació modern sobreviuran al llarg d’aquest segle. El que sí que sé és que tots dos travessen una crisi profunda i que la resposta de les elits és avançar cap a formes permanents d’estat d’excepció i fins i tot d’estat de guerra.
Precisament per això crec que hem de resistir aquesta deriva militarista.
Per a l’esquerra això implica recuperar la qüestió de la pau com un tema central. A Alemanya, per exemple, una part important de l’esquerra ha relegat aquesta qüestió perquè considera que genera conflictes interns o dificultats mediàtiques. Però si els governs europeus continuen avançant en aquesta direcció, la militarització acabarà destruint els fonaments materials de l’Estat social.
Per això necessitem construir una nova coalició política que connecti pau, justícia social, ampliació de l’Estat del benestar, límits al poder corporatiu i diplomàcia internacional.
Sense pau serà impossible abordar la crisi climàtica o la crisi ecològica. Els recursos necessaris per a aquestes transformacions desapareixeran. Tot està connectat.
En cert sentit, necessitem recuperar la intuïció original del moviment ecologista europeu, que vinculava pau, democràcia, justícia social i crítica al capitalisme com a parts d’una mateixa agenda.
Però fins i tot les forces polítiques que van néixer per desafiar el consens dominant semblen acabar adaptant-s’hi. Això és el que se li ha retret per exemple a Podemos en ciutats com Cadis, on coexistia un discurs transformador i una defensa d’indústries vinculades a la producció militar a causa de la seva importància per a l’ocupació local. Com es resol aquesta tensió entre transformació social i dependència econòmica de les estructures existents?
És una qüestió molt difícil.
Sóc força crític amb el sistema de partits, encara que no podem ignorar-lo perquè existeix i continua tenint poder.
La meva impressió és que qualsevol transformació profunda haurà de construir-se també fora dels partits, mitjançant noves coalicions socials capaces d’articular una visió diferent d’Europa.
El que em dóna esperança són experiències concretes. Hem vist treballadors portuaris a Itàlia i Espanya bloquejant enviaments destinats a la guerra de Gaza. Hem vist activistes bloquejant instal·lacions del complex militar-industrial a Alemanya. Hem vist formes de resistència que sorgeixen des de baix.
També observem resistència entre els joves davant la possibilitat de reinstaurar el servei militar obligatori. Molts no volen participar en aquests conflictes geopolítics.
Res d’això constitueix encara un moviment massiu, però són elements a partir dels quals pot construir-se alguna cosa diferent.
També consideres que el declivi de l’hegemonia occidental podria obrir la possibilitat d’un nou ordre internacional. Tanmateix, per què hauríem d’assumir que potències com la Xina, l’Índia o els Estats del Golf actuaran de forma menys dominadora que les potències occidentals? Què tindria de més pacífic un món multipolar?
La multipolaritat no garanteix la pau. També pot conduir a la guerra.
De fet, molts dels grans conflictes de la història moderna van sorgir precisament durant moments de transició hegemònica. Va passar abans de la Primera Guerra Mundial, abans de la Segona i en molts altres moments en què diverses potències competien pel lideratge global.
La qüestió és si existeixen factors que permetin evitar aquest resultat.
La Xina té una trajectòria històrica diferent. No completament pacífica, és clar, però sí diferent de l’experiència occidental.
La relació entre Estat i capital és diferent. Hi ha una tradició política que insisteix a mantenir el control del capital i de l’exèrcit des del poder civil.
A més, la memòria històrica xinesa està profundament marcada per l’anomenat segle de la humiliació, quan les potències occidentals van intervenir i van fragmentar el país. Des de la perspectiva xinesa, l’objectiu principal consisteix a evitar que una cosa semblant torni a passar.
La narrativa dominant allà no és la construcció d’un imperi militar global, sinó la recuperació de la seguretat i l’autonomia nacional mitjançant el desenvolupament econòmic.
Això no vol dir que no existeixin sectors nacionalistes o militaristes a la Xina. Existeixen. Però sí que obre la possibilitat d’evitar una guerra per la successió hegemònica semblant a les que hem vist durant els últims cinc-cents anys.
No sabem si ho aconseguirem. Només sabem que aquesta possibilitat existeix.
I quin paper exerceix Taiwan en aquesta equació?
Taiwan és probablement el punt més perillós.
Mentre continuï l’statu quo actual, amb tota la retòrica que hi vulguem afegir, és possible evitar una guerra.
Però si Taiwan declarés formalment la independència i els Estats Units recolzessin explícitament aquesta decisió, entraríem en un escenari completament diferent.
Convé recordar que la política d’una sola Xina ha estat reconeguda durant dècades per les Nacions Unides, pels Estats Units i per la majoria dels Estats del món.
Mantenir aquest marc és probablement una condició necessària per evitar una confrontació militar de conseqüències imprevisibles.
