La tarda del dimecres 8 d’agost de 2001 es va enlairar el coet Delta II des del Centre Espacial de Cap Canaveral, a Florida, transportant una sonda dissenyada amb un ambiciós objectiu per a la NASA: viatjar a l’espai exterior per a recol·lectar mostres del vent solar i portar-les de tornada a la Terra. El vent solar està compost per partícules carregades que el Sol expulsa contínuament i que guarden la composició química de la nebulosa original que va formar el nostre sistema solar fa uns 4.600 milions d’anys.
Després de llançament, la sonda Genesis va viatjar fins a una regió de l’espai d’equilibri gravitatori, situada a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra en direcció al Sol. Allà va romandre durant 884 dies, gairebé tres anys, recollint mostres gràcies a uns panells col·lectors ultrapurs fets de materials com silici, or, safir i diamant. Durant aquest temps, els col·lectors van acumular amb prou feines entre 10 i 20 micrograms de material solar en total, una quantitat invisible a simple vista però amb un valor científic incalculable. A l’abril de 2004 es va decidir emprendre el viatge de tornada després de constatar l’èxit de la recollida del material desitjat, i pocs mesos després, el 8 de setembre d’aquell any, la càpsula de mostres es va separar de la nau principal i va ingressar a l’atmosfera terrestre sobre els Estats Units, superant amb èxit un dels moments més crítics de tota la missió, la reentrada. No obstant això, quan s’havia d’obrir el paracaigudes, aquest no es va activar, i la càpsula es va estavellar contra el terra a més de 300 km/h, quedant completament destruïda i escampant pel desert la pols espacial que s’havia recollit amb molta cura.
Aquesta negligència tècnica és un dels casos d’estudi més famosos en l’enginyeria aeroespacial sobre com una petita descuidada en els plànols pot burlar tots els controls de qualitat. La conclusió a la qual va arribar la junta d’investigació va ser que la fallada no es va deure a un component defectuós, sinó a un error humà en instal·lar uns sensors clau que havien de detectar l’arribada a la Terra. Literalment, es van muntar a l’inrevés, per la qual cosa aquests aparells indicaven que la sonda estava sortint de la Terra en lloc d’entrant. Una imperdonable fallada que va condemnar una missió milionària de la NASA a estavellar-se en picat contra el desert de Utah.
Un descuit de tal magnitud ben hauria pogut ser utilitzat en un dels relats que formen el recopilatori Cuentos de un futuro imperfecto (1980-1981), d’Alfons Font, que al juny de 2026 recupera l’editorial Cartem Cómics en una excel·lent edició, després que hagués estat diversos lustres descatalogat. L’obra està composta per catorze relats curts on la fredor tecnològica d’un suposat futur és satiritzada exposant fins a quin punt pot arribar l’estupidesa humana, tot plegat com a excusa per a realitzar una denúncia social amb aspectes que fan referència a la cobdícia dels poderosos, els efectes sobre el medi ambient provocats per la sobreexplotació de recursos o el sentit de l’ús de la intel·ligència artificial. Aquestes trames gaudeixen, curiosament, d’enorme actualitat malgrat els anys transcorreguts des de la seva publicació original.
Font va començar a dibuixar la primera de les històries del recopilatori a l’edat de trenta-dos anys, després de més d’una dècada treballant com a professional a escala nacional e internacional. La gènesi va començar a gestar-se a meitat dels anys setanta, quan va decidir viure a França mentre treballava per a l’editorial Vaillant. En paral·lel va col·laborar amb una petita revista de l’època, on li va tocar per primera vegada escriure un guió propi, tenint en compte que tots feien de tot. Tot i treballar amb grans guionistes, com Víctor Mora o Enrique Sánchez Abulí en aquells anys, va pensar a escriure els seus propis guions, aprofitant aquesta primera història, que va resultar ser de gènere negre.
La proposta va ser ben acollida per l’editor Josep Toutain, que va acceptar publicar-la a la míticarevista Creepy (1979-1987), dues pàgines mensuals que amb el temps es van recopilar en la seva primera obra completa Historias negras (1980-1985), publicada recientemente en un integral en 2023 por ECC Ediciones. Encara que era un treball massa petit tenint en compte que ja havia tornat a Espanya i necessitava uns ingressos més quantiosos, l’alternativa de Toutain va ser que publiqués un relat més extens cada mes a la revista 1984 (1978-1984) —any en què va canviar de nom a Zona 84—, tot i que com una condició: havia de ser de ciència-ficció. La revista s’havia convertit en un referent de l’època, actuant com el reflex ibèric i oficial de la seva homònima estatunidenca, editada per Warren Publishing, encara que no es va limitar a traduir el material d’autors com Richard Corben o Wally Wood, sinó que també la va convertir en un laboratori de avantguarda amb autors de la talla de Carlos Giménez, Fernando Fernández o Josep María Beá.
El nom de la revista ja era de per si una declaració d’intencions, en realitzar un homenatge implícit a la novel·la 1984 (1949) de George Orwell, una obra cabdal de la literatura distòpica que narra el malson de Winston Smith, un gris buròcrata del Ministeri de la Veritat encarregat de reescriure la història en una societat sumida en el totalitarisme absolut, on l’Estat hipervigilant anul·la per complet la individualitat, reescriu la realitat i manipula la veritat fins a destruir la llibertat del ser humà. La dècada dels setanta va marcar la maduresa de la ciència-ficció sociològica, un corrent que va desplaçar l’interès per la tecnologia i les naus espacials per a centrar-se en les fallades del comportament humà, la política, l’ecologisme i les estructures socials. En un món sacsejat per la Guerra Freda, la crisi del petroli i els moviments contraculturals, els autors van utilitzar el futur com un mirall crític del seu propi present.
En les anteriors dècades ja s’havia publicat la saga Fundació d’Isaac Asimov, amb tota la dimensió sociopolítica que implicava, i l’inici de la saga Dune de Frank Herbert, una complexíssima radiografia sobre el messianisme polític, la religió institucionalitzada i l’ecologia planetària. També veiem influències a Cuentos de un futuro imperfecto de Cròniques marcianes (The Martian Chronicles, 1950), de Ray Bradbury, una profunda al·legoria sociològica sobre l’imperialisme, el racisme, la incapacitat humana per a conviure amb allò diferent i la inevitable exportació dels nostres propis vicis autodestructius a nous mons. Encara que l’únic autor que apareix citat explícitament per Font en un dels relats és Robert Sheckley, conegut per la seva sàtira àcida, en la qual denunciava el consumisme i la deshumanització dels mitjans de comunicació, anticipant societats obsessionades con la telerrealitat violenta en obres com El preu del perill (The Prize of Peril, 1958).
Font va ser un visionari en anticipar-se a la qual cosa en els pròxims anys es va conèixer com el gènere cyberpunk, un moviment literari caracteritzat perquè les seves històries s’ambienten en futurs distòpics propers dominats per corporacions transnacionals gegantines que han substituït els governs. El paisatge urbà estava marcat per megaciutats d’estètica neó, una profunda desigualtat social, la globalització cultural i el deteriorament mediambiental. Només cal recordar que l’obra fonamental d’aquest moviment és Neuromante (1984), de William Gibson, publicada quatre anys després de l’inici de les historietes a la revista 1984. I cal destacar també la seva capacitat per a anticipar la importància de la intel·ligència artificial en l’actualitat, i la rellevant que resulta la capacitat d’interactuar de forma adequada amb ella.
Cuentos de un futuro imperfecto constitueix una fita en la historieta de ciència-ficció europea, no només pel seu guió, sinó pel seu dibuix, fonamentat en un rigorós virtuosisme tècnic basat exclusivament en el contrast del blanc i negre pur i el traçat manual a plumilla. Aquest domini gràfic es tradueix en el disseny d’escenaris detallats i desgastats de vegades; les megaciutats i els paisatges colonials no operen com a simples fons decoratius, sinó com a entorns laberíntics hiperdetallats on l’acumulació de textures mecàniques, canonades i estructures massives traspua una pàtina d’obsolescència tecnològica i decadència material. Més enllà del rigor ambiental, l’ancoratge sociològic de l’obra radica en la representació naturalista i desmitificada dels seus protagonistes, distanciada dels cànons heroics tradicionals. Font desplega una notable precisió en l’anatomia, aconseguint que la indumentària i l’expressió corporal reflecteixin fidelment el desgast físic i la vulnerabilitat humana. El tractament de l’expressió facial i la microgestualitat, executat mitjançant traços mil·limètrics a plomí, codifica estats complexos d’alienació, fatiga i escepticisme, convertint la fisonomia dels protagonistes en un element clau de la seva narrativa especulativa.
L’experiència i la bona acollida dels relats curts va animar l’autor a enfrontar-se a una història més extensa i més ambiciosa, de nou amb el seu propi guió. El resultat va ser El prisionero de las estrellas (1982-1983; 1986-1987; 2025), publicant-se en blanc i negre la primera part i en color la segona, ambdues a la revista Cimoc (1981-1995). Al novembre de 2025, l’editorial Cartem Cómics l’ha recuperat en una edició integral, tota ella colorejada de nou: «Un relat de supervivència i cerca interior, on un home perdut a l’espai lluita per sobreviure mentre s’enfronta a la seva pròpia culpa i al pes de la soledat», tal com s’indica en els missatges promocionals, una obra que va suposar la consagració definitiva a escala internacional com a autor complet dins del gènere.
La ciència-ficció proposada per Font es torna més seriosa i reflexiva, abordant el totalitarisme, la pèrdua de la identitat i la cerca de la llibertat en un planeta-presó, molt allunyat de les clàssiques aventures d’acció a l’espai. A escala gràfica, va portar a l’extrem la seva obsessió pel realisme brut. Les ciutats del còmic són colossos de formigó i metall, plenes de canonades, cables, pantalles de vigilància parpellejants i fàbriques fumejants. La segona part de l’obra es va concebre originalment en color, amb una paleta de tons apagats, grisos, blaus industrials i marrons que potenciaven magistralment la sensació d’opressió, fred i desesperança de l’entorn carcerari. Una elecció, així i tot, d’acord amb les exigències del sector en aquells anys, que apostava clarament per històries en color.
A El prisionero de las estrellas, la gran massa de la població viu reclosa sota terra, en metròpolis claustrofòbiques de formigó i metall. Aquesta societat subterrània està brutalment jerarquitzada i sotmesa a una oligarquia tecnocràtica paranoica que exerceix un control absolut a través de forces policials omnipresents i manipulació informativa. Aquesta obra va ser concebuda a meitat dels anys vuitanta. El fugitiu i perseguit de manera implacable manca de nom fins ben entrada la història, amb diverses entregues publicades mensualment. En negar un nom al protagonista, Font simbolitza com els règims totalitaris anul·len l’individu, convertint-lo en un engranatge o en un simple número. El sol abrasador de la superfície serveix com una advertència ecologista, un recordatori del perill de trencar l’equilibri climàtic del planeta.
El camí iniciat amb aquestes obres li ha permès obtenir el reconeixement unànime de crítica i públic, on destaquen el Gran Premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona el 1993 i el Premi Yellow Kid atorgat en el prestigiós Festival Internacional del Còmic de Lucca (Itàlia) el 1996, entre molts d’altres. Entre aquests, aquest 2026 rebrà a Sagunt, en els Premis Splash (Festival del Còmic de la Comunitat Valenciana), el guardó «Una vida de viñetas» en considerar-lo com un dels grans referents històrics i indiscutibles de la historieta nacional. Un reconeixement a un autor que als seus vuitanta anys (els complirà a l’agost) està a punt de publicar el tercer volum de la trilogia dedicada a la falsificació de quadres, i de les quals fins ara Cartem Cómics ha publicat Aloma: El tesoro del temerario (2023) i Aloma: La cabeza del Papa (2025). (2025). Caldrà estar atents a les novetats de l’editorial.
#CòmicIEducació
