Des dels deserts de Sonora, on la frontera es confon amb la intempèrie i la violència deixa marques visibles i invisibles sobre el territori, l’antropòloga mexicana Natalia Mendoza fa anys que observa allò que sovint s’escapa de les explicacions convencionals. A El extravío de los signos, una de les intel·lectuals més agudes de l’Amèrica Llatina explora què passa quan l’horror altera la nostra capacitat de comprendre el món.
Conversem amb ella sobre violència, por, llenguatge i les formes de resistència que sobreviuen fins i tot als paisatges més devastats.
Hi ha llocs que s’habiten i llocs que acaben habitant-te. Sonora pertany a aquesta segona categoria. Un territori immens on el desert sembla no tenir fi, on la frontera travessa geografies i vides, on la bellesa i la brutalitat conviuen sota el mateix sol implacable.
Gràcies a amics sonorencs he après que el desert mai no és buit. És ple de rastres. D’històries. D’absències. De persones que travessen, desapareixen, sobreviuen o resisteixen. També de signes que només saben llegir aquells que han après a escoltar el silenci.
Natalia Mendoza és una d’aquestes persones. Antropòloga, investigadora i observadora excepcional de les transformacions que la violència ha imposat sobre Mèxic, fa anys que estudia com el crim organitzat, la por i la incertesa alteren no només la vida quotidiana, sinó també les formes en què les societats produeixen sentit.
El seu llibre El extravío de los signos és un assaig tan incòmode com necessari. Lluny de les interpretacions ràpides o de les narratives simplificadores sobre la violència, Mendoza s’endinsa en una pregunta més profunda: què passa quan els signes que ens ajudaven a interpretar la realitat deixen de funcionar? Quan la por es converteix en paisatge i l’horror modifica fins i tot la nostra manera de mirar, parlar o entendre el món?
En aquesta conversa, Natalia Mendoza reflexiona sobre les geografies del terror, el llenguatge de la violència i les formes de resistència que encara persisteixen enmig de la devastació.
