La nit del diumenge 1 d’octubre de 2023 es va celebrar el primer dels debats presidencials amb motiu de les imminents eleccions a l’Argentina. Dut a terme al Centre de Convencions Fòrum de la ciutat de Santiago del Estero i organitzat per la Universitat Nacional de Santiago del Estero (UNSE) i la Cambra Nacional Electoral, l’acte estava estructurat en diferents blocs temàtics. La polèmica va sorgir a la secció titulada «Drets humans i convivència democràtica», que havia estat un dels temes més votats per la ciutadania per incloure’s en el debat. El protagonista va ser qui, poc més de dos mesos després, el 10 de desembre, assumiria el càrrec de president de la Nació: Javier Milei.
En els dos minuts assignats a cada candidat, Milei va afirmar el següent: «[…] Nosaltres valorem la visió de memòria, veritat i justícia. Comencem per la veritat: no van ser 30.000 els desapareguts, són 8.753. D’altra banda, estem absolutament en contra d’una visió bòrnia de la història. Per a nosaltres, durant els 70 hi va haver una guerra. I en aquesta guerra, les forces de l’Estat van cometre excessos i per tenir el monopoli de la violència li val tot el pes de la llei. Però també els terroristes de Montoneros, els terroristes de l’ERP, van matar gent, van assassinar gent, van torturar gent, van posar bombes, van fer un desastre i també van cometre delictes de lesa humanitat […]». A continuació, va afegir: « A més, tampoc estem d’acord amb el negoci [el curro] dels drets humans. Aquells que van utilitzar la ideologia per guanyar diners, per fer negocis tèrbols, o no recorden una cosa com Sueños Compartidos o el que és la mateixa Universitat de Mares de Plaça de Maig».
A la segona volta dels comicis presidencials celebrada el 19 de novembre de 2023, Milei (La Libertad Avanza) va obtenir el 55,65 % dels vots afirmatius (el que va representar més de 14,5 milions de sufragis), davant del 44,35 % (poc més d’11,5 milions de sufragis) del candidat Sergio Massa (Unión por la Patria). Des que va assumir la presidència, el Poder Executiu ha impulsat una sèrie de mesures institucionals, retallades pressupostàries i dràstics canvis en la comunicació oficial que van modificar radicalment la postura històrica de l’Estat argentí enfront de la dictadura militar i les polítiques de drets humans. El Govern ha emmarcat aquestes accions dins del que anomena la «batalla cultural», buscant instal·lar el concepte de «Memòria Completa».
En l’àmbit administratiu i econòmic, el Govern va aplicar la política de «motoserra» (reducció de la despesa pública) directament sobre les àrees de Drets Humans, la qual cosa va generar una considerable disminució dels pressupostos assignats a diferents organismes estatals, així com a entitats museístiques i acadèmiques, i va provocar acomiadaments i el desmantellament d’equips d’investigació. Paral·lelament a aquesta dràstica reducció pressupostària per a les polítiques de la memòria, va cobrar notorietat Lourdes Arrieta, diputada del seu propi partit i una de les protagonistes de la visita de diversos legisladors llibertaris als militars genocides empresonats per crims de lesa humanitat.
La premsa argentina va assenyalar que l’objectiu de la trobada, organitzada pel diputat Beltrán Benedit, era discutir possibles vies jurídiques per alliberar o beneficiar els repressors amb presó domiciliària (vegeu l’article del diari Página/12: «Seis legisladores de La Libertad Avanza se reunieron con los represores presos en Ezeiza. La impunidad avanza: una visita de diputados a Alfredo Astiz y una reivindicación de los indultos a los genocidas»). La visita realitzada l’11 de juliol de 2024 a la Unitat Penal d’Ezeiza va ser considerada com un acte de camaraderia, que va tenir la seva màxima expressió de rebuig quan es va filtrar la fotografia oficial de la trobada: «La foto que quiere borrar la memoria: así sonrieron genocidas y diputados libertarios», va publicar el mateix periòdic. En aquesta imatge s’aprecia els diputats del bloc de Milei posant somrients al costat d’Alfredo Astiz i altres exmilitars condemnats a cadena perpètua.
A la foto, situada just al centre del nombrós grup i a primera fila, destacava especialment la diputada Lourdes Arrieta pel seu abric de color taronja. Davant les crítiques rebudes, es va defensar en un programa de ràdio al·legant una ignorància associada a la seva edat: «Vaig ser-hi i vaig parlar amb Astiz. Però com que no vaig viure en aquella època, com que vaig néixer el 1993 i no tinc ni idea de qui eren els personatges d’aquella època, la veritat és que vaig veure interns de 80 anys», va afirmar durant una entrevista concedida a MDZ Radio. A finals d’agost de 2024, minuts abans que els seus propis companys votessin per expulsar-la per haver filtrat la informació, Arrieta va decidir renunciar al bloc de La Libertad Avanza, encara que no a la seva banca (terme equivalent a escó). Ara com a independent, ha declarat que des del seu monobloc continua donant suport a les idees i l’agenda general del president Javier Milei.
Paradoxalment, amb la seva excusa, la diputada va posar en evidència la urgent necessitat de cultivar la memòria històrica. Aquesta mateixa tasca de rescat és la que aborda, des de la trinxera del còmic, la novel·la gràfica publicada per l’editorial Garbuix Books el març de 2026: La vida toda, amb guió d’Ángel de la Calle, dibuix de Jordi Sempere i color d’Anna Ruiz, una història inspirada en fets reals encara que no correspon a un cas concret. En els textos promocionals de l’obra es contextualitza la situació del seu protagonista i els seus afins: «Daniel, psicoanalista argentí de mitjana edat, viu exiliat a París des del cop d’estat de Videla. D’esquena al seu passat i sense haver tornat mai al seu país natal, la seva vida transcorre sense sobresalts, encara que amb una certa apatia… fins que una trucada inesperada ho canvia tot. El Banc Nacional de Dades Genètiques de l’Argentina ha registrat un positiu. Però el que ha trobat no és la seva germana “desapareguda”: és la seva filla. No obstant això, en Daniel no ha tingut fills amb cap de les seves companyes de vida».
El guionista situa la història el 2002, interrompent la narració present per mostrar els successos viscuts entre 1975 i 1977, quan en Daniel va decidir exiliar-se a França i no tornar mai més al seu país malgrat els canvis democràtics esdevinguts. Aquest marc temporal ajuda a definir el perfil de la protagonista invisible d’aquesta història, una jove de vint-i-cinc anys que descobreix que en realitat va ser un nadó robat i que els suposats pares que l’han criat són còmplices d’aquest acte criminal. L’estil realista de Sempere resulta incisiu per remarcar els estats d’ànim dels personatges a través de les seves expressions facials i corporals, que mostren de manera subtil el pas del temps, la soledat i el desarrelament, així com la por d’enfrontar-se a la inesperada situació personal. El color aplicat per Ruiz per al present i el passat contribueix a emfatitzar aquest context mitjançant seleccions cromàtiques que generen una atmosfera immersiva i una composició que aporta a la versemblança de la història explicada per recuperar, a partir d’aquesta ficció, la memòria de les conseqüències de la dictadura militar sobre la població civil, independentment de la seva condició. D’aquesta manera, es reconstrueix la identitat dels seus protagonistes en els diferents casos mostrats: tant d’aquells que van sobreviure com, molt especialment, d’aquells a qui van robar les seves vides.
La vida toda compta amb un pròleg de Juan Sasturain, reconegut escriptor, periodista i guionista d’historietes, de l’autoria del qual destaca especialment el còmic Perramus (1984-1991), dibuixat magistralment pel gran Alberto Breccia (1919-1993), i que el 2025 Astiberri Ediciones va recuperar en una edició integral de lectura obligada. En el text que serveix de avantsala a la novel·la gràfica de De la Calle, Sempere i Ruiz, Sasturain reivindica la ficció com a instrument pedagògic per a la memòria històrica, en especial en aquests moments convulsos. En realitat, es pot traçar un cert paral·lelisme entre les dues obres citades: la publicació actual que implica tres generacions (els avis com a efectes col·laterals; els pares represaliats, assassinats o exiliats, i els fills segrestats) i la clàssica obra Perramus, en la qual el protagonista fuig dels esquadrons de la mort i decideix fer un pacte per perdre la memòria, despullant-se de la seva roba i del seu passat. Editada per entregues, la primera de elles va aparèixer tot just un any després de l’arribada al poder de Raúl Alfonsín (1927-2009), en plena transició democràtica. L’obra realitza una autocrítica a una part de la societat civil, a través del símil de la decisió d’esborrar la memòria després d’abandonar els seus companys, que encarna un mecanisme de negació que van adoptar molts ciutadans per sobreviure.
L’epíleg de La vida toda està escrit per Ramiro Manduca, investigador, historiador i docent de la Universitat de Buenos Aires, que estudia el període històric de la dictadura militar a través del teatre. El text, en aquest cas, permet contextualitzar els fets històrics que van esdevenir a la segona meitat del segle XX a l’Argentina, que van conduir als diferents cops d’estat i canvis polítics successius. Manduca és un dels grans experts en el fenomen conegut com a Teatre Obert, un moviment cultural transcendental de principis dels anys vuitanta que va funcionar com un espai de resistència i desafiament al règim militar des de l’escenari. A la seva publicació “El fin de la infancia”: Las giras internacionales del Teatro Municipal General San Martín durante la última dictadura militar argentina (2024), coescrita amb el professor Eugenio Schcolnicov, tots dos experts analitzen una estratègia molt particular de la dictadura: l’ús de les gires internacionals de l’elenc del Teatre San Martín (un dels més importants de Buenos Aires) com una eina de propaganda. L’objectiu del règim era utilitzar «l’alta cultura» teatral per exportar una imatge de normalitat i prestigi a l’exterior, amb la finalitat de contrarestar les denúncies internacionals per les violacions als drets humans que ja començaven a aïllar l’Argentina al món. En definitiva, una demostració, una vegada més, de la importància del relat. Per això és fonamental la lectura de La vida toda.
