La CUP va entrar al Parlament el novembre de 2012 amb tres diputats —David Fernàndez, Georgina Rieradevall i Quim Arrufat— i un perfil d’independent que feia bandera de la disciplina assembleària. El 2015 va arribar al seu sostre amb deu escons. Des d’aleshores, muntanya russa descendent: quatre diputats el 2017, nou el 2021, i de nou quatre el 12 de maig de 2024. Els anticapitalistes van perdre més de la meitat dels escons que havien guanyat en els comicis anteriors, i no van aconseguir representació a les demarcacions de Lleida i Tarragona. Tampoc es van posicionar com a primera força en cap municipi, fet que contrasta amb el 2021, quan ho havien sigut en cinc municipis. L’any anterior ja havien perdut la representació al Congrés i la força municipalista que els caracteritzava des dels inicis. Les raons de la davallada es poden llegir en cinc capes:
La primera és de cicle polític. La CUP va créixer com a vector de la radicalitat del procés, nodrida de la mobilització 2012-2019 i del Primer d’Octubre. Quan l’independentisme institucional vira cap a l’amnistia i el diàleg, i el PSC d’Illa ocupa l’espai de la gestió, l’oferta “tot o res” de la CUP perd el seu nínxol natural.
La segona és la poca fidelitat del vot. L’anàlisi de transferència electoral elaborada a naciodigital a partir del Baròmetre i dels resultats del 12-M mostra que la fidelitat de l’electorat de la CUP es va situar al voltant del 56%, la més baixa de totes les formacions del Parlament —molt per sota del 90% de PSC, Junts i PP, i del 65% d’ERC, Vox o Comuns. Segons l’anàlisi, els vots de la CUP anirien principalment a Junts (uns 22.000 vots) i cap als Comuns (uns 18.000), i en menor proporció cap a ERC i el PSC. Aquesta doble fuita —cap a un independentisme “útil” i cap a una esquerra instal·lada en la gestió— dibuixa una CUP esprement entre dues lògiques de pragmatisme alienes al seu relat fundacional.
La tercera és organitzativa. Just quan calia respondre a la crisi electoral, la CUP es trobava enmig del procés de Garbí, una refundació interna interrompuda per la convocatòria anticipada d’eleccions i no resolta fins a l’octubre de 2024, amb Ramon Casadevall com a nou secretari general i Susana Moreno com a portaveu, més un canvi de logotip el 2025. La inestabilitat va continuar: el juliol de 2025, Laia Estrada —cap de llista el 12-M— va dimitir al·legant discrepàncies internes, rellevada per Pilar Castillejo.
La quarta és la pèrdua de l’arrelament municipal, el veritable múscul històric de la CUP des dels seus orígens en ajuntaments petits. Aquesta era, de fet, una part important de la identitat de la CUP. La sagnia del 2023 a les municipals la deixa sense la xarxa local que li donava sentit identitari més enllà del Parlament.
La cinquena raó és, potser, la més incòmoda: la CUP ja no és l’única oferta revolucionària per al jovent d’esquerres català. Des de 2022 ha emergit l’Organització Juvenil Socialista (OJS), nascuda d’una escissió d’Arran —organització juvenil històricament vinculada a la CUP—, quan diverses assemblees van denunciar manca de democràcia interna i límits estratègics en el projecte de l’esquerra independentista. Vinculada al Moviment Socialista, l’OJS es va constituir el 2023 amb un tret diferencial clar: es desmarca de l’independentisme com a eix central i situa la lluita de classes per davant de la qüestió nacional. És el mirall invertit del que la CUP ha esdevingut.
El resultat és que l’OJS s’ha convertit en un maldecap per a la CUP perquè desafia l’esquerra tradicional catalana, fins al punt que la mateixa CUP ha hagut de repensar-se internament amb canvi d’imatge i d’estructures per afrontar la lluita de les esquerres després del Procés.
On queda, doncs, la CUP avui? Atrapada entre la nostàlgia d’un cicle mobilitzador que no tornarà, una refundació orgànica sense relat ni lideratge consolidat, i una competència nova pel seu propi viver generacional que ja no necessita el sobiranisme per oferir-se com a alternativa revolucionària. Amb un grup parlamentari minso i depenent de la bona voluntat d’ERC per existir formalment, la pregunta de fons és com donar-li forma institucional a una radicalitat política que ha perdut gran part de la força del carrer que l’alimentava.
