Un jurat als Estats Units ha determinat que Meta i YouTube poden ser considerades responsables pels danys soferts per una jove usuària, en un cas que examina l’impacte de les plataformes digitals en la salut mental dels menors. La decisió estableix una indemnització de sis milions de dòlars i s’inscriu en una sèrie de demandes similars que qüestionen el funcionament d’aquestes empreses.
La demandant, identificada com a K.G.M., va començar a utilitzar YouTube als sis anys i Instagram als nou. Durant el judici, va sostenir que l’ús prolongat de totes dues aplicacions va contribuir al desenvolupament d’ansietat, depressió i dismorfia corporal. El jurat va concloure que les companyies van actuar amb negligència en el disseny dels seus productes i en la falta d’advertiments sobre els seus riscos potencials. Meta i Google han anunciat que recorreran el veredicte.
De Silicon Valley al tribunal, una inversió del poder
Hi ha processos històrics que no s’anuncien com a tals, que es despleguen de manera incremental fins que, en un moment determinat, es tornen visibles perquè deixen d’encaixar en el marc que els havia legitimat. En tot just dues dècades, les plataformes digitals han passat de ser infraestructures emergents a ocupar una posició central en l’economia global, articulant no sols mercats sinó també formes de relació social, circuits d’informació i, de manera cada vegada més evident, mecanismes de poder que operen a una escala difícil de regular des dels marcs polítics tradicionals.
Aquest desplaçament té un lloc recognoscible. Silicon Valley no ha estat únicament un pol d’innovació tecnològica, ha funcionat com a laboratori d’una forma específica de capitalisme que combina acumulació econòmica, extracció de dades i producció de subjectivitat, en un context en el qual les empreses no sols competeixen en mercats sinó que configuren els propis entorns en els quals aquests mercats existeixen. La promesa inicial —connectivitat, accés, democratització de la informació— s’ha anat sedimentant en una estructura molt més complexa en la qual el control de l’atenció es converteix en un recurs estratègic.
El veredicte introdueix així una inversió que resulta difícil d’ignorar. Durant anys, les plataformes han aconseguit situar-se en una posició d’aparent neutralitat, presentant-se com a intermediàries que faciliten la interacció entre usuaris. El jurat desplaça aquest enquadrament i situa la responsabilitat en l’arquitectura del sistema, en el conjunt de decisions de disseny que orienten el comportament sense presentar-se com a tals.
Aquest desplaçament té implicacions que van més enllà del cas concret, perquè qüestiona un dels fonaments ideològics sobre els quals s’ha construït l’ecosistema digital, la idea que l’usuari actua com un subjecte autònom les decisions del qual expliquen el funcionament del sistema. El que emergeix aquí és una altra configuració, en la qual la conducta apareix com el resultat d’una interacció contínua amb un entorn dissenyat per a anticipar-la, modular-la i, en última instància, explotar-la econòmicament.
La comparació amb la indústria del tabac reapareix en aquest punt com un intent de dotar de genealogia a aquesta mena de conflictes, encara que el paral·lelisme exigeix ser matisat. Si el tabac operava mitjançant una substància que generava dependència, les plataformes el fan a través de sistemes adaptatius que converteixen cada interacció en informació útil per a optimitzar la següent. L’addicció no desapareix, es desplaça cap a una dimensió relacional en la qual el vincle entre usuari i plataforma es reforça mitjançant retroalimentació constant.
En aquest marc, l’atenció deixa de ser un element secundari i passa a ocupar una posició central en l’economia política contemporània, en la mesura en què permet traduir l’activitat dels usuaris en dades, i aquestes dades en valor econòmic. Les plataformes no sols gestionen continguts, gestionen la forma en què aquests continguts es presenten, es prioritzen i es consumeixen, la qual cosa implica que intervenen directament en la configuració de l’experiència social.
El veredicte no altera de manera immediata aquest model, però introdueix un element d’inestabilitat en la seva legitimitat, perquè obre la possibilitat que el disseny deixi de ser un espai opac i passi a ser objecte d’escrutini jurídic i polític. Milers de demandes similars estan en curs, la qual cosa suggereix que aquest cas podria ser menys una excepció que l’inici d’una seqüència.
La reacció de les empreses, basada en el recurs i en la reivindicació de les seves eines de seguretat, assenyala el nucli del conflicte, ja que reconèixer la relació entre disseny i mal implicaria qüestionar la lògica d’acumulació que ha sostingut el creixement d’aquestes companyies. El problema deixa de ser llavors com s’usen les plataformes i passa a ser com estan construïdes.
Queda oberta la qüestió de fins a quin punt aquest tipus de decisions poden traduir-se en canvis estructurals en un sector que, en molt poc temps, ha acumulat una capacitat d’influència que desborda els marcs reguladors existents. La història recent suggereix que aquests processos no són lineals, però també que les esquerdes, quan apareixen, tendeixen a ampliar-se si troben el context polític adequat.
