El 8 d’agost de 2024, mentre Salvador Illa obria el discurs d’investidura elogiant a Tarradellas i la democràcia cristiana, un operatiu dels Mossos buscava a Carles Puigdemont per Barcelona. El president del Parlament tenia instruccions de suspendre el ple si el detenien, i tota la bancada de Junts per Catalunya pressionava amb força per a prorrogar l’arribada i així impossibilitar la del primer president socialista de la Generalitat des que ho va ser José Montilla. No ho van detenir, però tampoc va quedar molt clar per què.
La qüestió és que després de dotze anys d’èpica d’estelades i procesismos, un exministre de Sanitat que parlava de llistes d’espera, de trens que arriben a l’hora i de places de escola bressol prometia gestió, vegeu: es va acabar el relat, comença l’administració. Com va, aquesta gestió, en l’equador del seu mandat?
Amb ERC va signar un calendari: un model de finançament singular, la Agència Tributària de Catalunya recaptant tot l’IRPF en 2026, el traspàs integral de Rodalies i la gratuïtat de l’I1 en les escoles bressol el curs 2025-2026. Amb els comuns, habitatge i fiscalitat: 50.000 pisos públics fins a 2030 amb 1.100 milions anuals, la regulació del lloguer i una fiscalitat sense excepcions que començava per liquidar el privilegi del Hard Rock. Resumint: millorar els serveis públics, l’accés a l’habitatge i avançar cap a l’autonomia de Catalunya en una línia que el socialisme que va lluitar per tirar endavant l’Estatut segur que aprovaria. Finalment, però no menys important, està la qüestió de la seguretat: com afrontaria el president Illa l’increment subjectiu de la percepció de la inseguretat en la ciutadania, en un moment àlgid de discursos d’odi que relacionen directa — i erròniament —, l’increment de la criminalitat a l’increment de la immigració.
1. L’IRPF ja no existeix ni com a utopia en el calendari. En el balanç de curs, el president va admetre que la cessió que el pacte fixava per a enguany no està en el focus, i els republicans havien reconegut abans, en una circular interna, que el traspàs necessitava tres anys com a mínim. Un calendari signat sabent que era impossible, mort sense que ningú hagi pagat el preu. I del finançament singular queda el nom i una data: el Consell de Política Fiscal i Financera de juliol es va cancel·lar perquè les comunitats del PP no van acudir i s’ha tornat a convocar per al 4 de setembre. Es podria argumentar —encertadament— que això ja se sabia que passaria. Que era gairebé impossible aconseguir tot això. Però com la lletra impresa no accepta les hipòtesis de la ment, avui ja es pot dir que aquest és un acord incomplert. Com a mínim, en aquest punt.
2. L’amnistia té aval, encara que no hagi entrat completament en efecte quant a la seva aplicació a Puigdemont, Comín i Lluís Puig. El TJUE la va avalar el 16 de juliol, el Suprem manté l’ordre de detenció contra Puigdemont i el Constitucional no resoldrà l’empara fins a octubre. Potser després d’octubre, amb la possible arribada de Puigdemont, es tanca aquest capítol.
3. El 2025 Catalunya va sumar 3.517 habitatges protegits acabats, els que van obtenir la qualificació definitiva segons l’estadística del Ministeri d’Habitatge. És la millor xifra des del 2012. Però protegit no vol dir públic: aquest còmput inclou promocions privades i d’altres administracions, i a escala estatal gairebé dos de cada tres habitatges protegits els van fer promotors privats. L’aportació directa de la Generalitat és molt més modesta. L’Incasòl, el seu braç promotor, en va acabar vint-i-quatre el 2025, segons les dades del portal d’HabitatgE. El Govern ha optat per créixer comprant: segons la consellera Paneque, l’any passat en va adquirir 3.092 per tanteig i retracte. És la via ràpida per acostar-se al Pla 50.000, que preveu incorporar 50.000 habitatges públics al parc fins al 2030. Per tant, un progrés a mig fer: el parc públic creix, però el ritme de construcció és molt lluny de la promesa de legislatura de Salvador Illa.
4. Rodalies estava en el pacte amb dates: nova operadora entre 2024 i 2025, primeres infraestructures traspassades durant 2025, inici del traspàs de la R1. L’empresa mixta —50,1% de Renfe, 49,9% de la Generalitat— no es va constituir fins a gener de 2026, amb mesos de retard i just la setmana del col·lapse. El 20 de gener un mur de contenció va caure sobre un tren de la R4 a Gelida i va matar a un maquinista en pràctiques vingut de Sevilla a acabar la seva formació. L’endemà, el Govern va anunciar que el servei tornaria a la normalitat. Al matí següent, només sis dels cent quaranta maquinistes es van presentar a la feina. I la consellera Paneque ha estat reprovada fins a dues vegades al Parlament.
La primera línia de ferrocarril de l’Estat es va construir a Catalunya i unia a Mataró amb Barcelona. De l’orgull de llavors, a la vergonya d’avui, cent cinquanta anys després. Revertir aquesta situació al complet no és una cosa que sigui just exigir-li al president. Que faci tot el possible per a revertir-la, sí.
5. El debat sobre la seguretat i inseguretat ha estat tradicionalment un dels debats més difícils d’afrontar des de l’esquerra. Ho ha estat encara més a Catalunya en els últims anys, ja que a la dificultat de fer funcionar una policia democràtica se li ha unit la dificultat de navegar entre una ciutadania dividida per l’eix independència o no independència. En aquest sentit, la decisió de Salvador Illa de col·locar al capdavant dels Mossos al Major va ser recolzada per una majoria social que bascula entre el pensament moderat i un ampli espectre socialdemòcrata. Trapero ha representat, en anys intensos del Procés, un cert esperit i transversalitat del seny català. Les coses, però, no li han sortit com esperava. Assenyalat per haver permès la infiltració de policies en assemblees de professors i descontent, segons fonts internes, amb els canvis en la cúpula dels Mossos impulsats des de la Conselleria d’Interior, el major va dimitir fa pocs dies. Més problemes per al president Illa.
Governar, difícil tasca
Cap polític passaria, al final del seu mandat, un test amb un compliment del 100% del promès, però si alguna cosa està demostrant l’arribada de Illa a la Generalitat és que governar no és tenir un to seriós i repetir la paraula gestió. És arribar a una conselleria d’Educació i descobrir que un acord signat amb dos sindicats deixant fora als majoritaris et costa disset jornades de vaga; que un 23,2% d’alumnes exempts et deixa fora de PISA i que amagar-lo fins al 24 de juliol, amb el Parlament tancat, et costa més que dir-ho al març. És descobrir que l’espera per a veure a un especialista ha passat de 93 dies a gairebé 120 mentre la teva consellera explica en el Parlament que si avui parlem de llistes és perquè es treballa més. És descobrir que els trens són d’un ministeri, que la teva agència tributària no té ni plantilla ni sistemes, i que els pisos els construeix qui vulgui construir-los.
Cap polític passaria, al final del seu mandat, un test amb un compliment del 100% del promès, però si alguna cosa està demostrant l’arribada de Illa a la Generalitat és que governar no és tenir un to seriós i repetir la paraula gestió.
L’única cosa que ha sortit rodó en dos anys —els 49.162 milions aprovats el 2 de juliol, els primers pressupostos des de 2023— va arribar per la via del càlcul parlamentari, després que Illa retirés el seu propi projecte al març perquè el ple no li ho tombés.
I, així i tot, es pot dir que el gestor està sobrevivint fent política. Dins de dos anys serà el moment de passar comptes. Llavors ja no valdrà cap excusa.
