Durant dècades es va assumir que digitalització i progrés democràtic anaven de la mà. Avui aquesta equació es revela incompleta. L’avenç tecnològic pot actuar com un factor democratitzador de primer ordre, però no segueix una trajectòria predeterminada ni neutral. La història, i també la literatura —d’Orwell a Huxley—, ja advertien que la tècnica podia servir tant a l’emancipació com al sotmetiment.
La transformació digital i la intel·ligència artificial poden i han de formar part d’una agenda progressista, i la proliferació de discursos pessimistes resulta molt significativa. El problema no és la tecnologia, sinó les regles del joc que avui se li apliquen: regles dissenyades, en molts casos, des d’una nova oligarquia tecnològica que pretén imposar-les com a inevitables. Sense un marc polític explícit, el progrés tècnic tendeix a reproduir —i fins i tot a intensificar— desigualtats preexistents.
El pensament progressista, tradicionalment crític amb el capitalisme i les elits econòmiques, va mostrar durant massa temps una indulgència sorprenent envers els gurús tecnològics. Figures com Steve Jobs o, més tard, Elon Musk van ser presentades com a visionaris emancipadors abans que com a nous capitalistes. Tanmateix, aquest capitalisme digital, escassament sotmès a control polític i regulador, ha resultat en molts aspectes més agressiu que l’industrial clàssic: major concentració de poder, apropiació massiva de dades i captura de rendes a gran escala. Mentrestant, alternatives com el programari lliure o les infraestructures digitals comunes van quedar marginades.
Avui resulta difícil sostenir que la digitalització hagi enfortit l’espai públic. Més aviat l’ha fragmentat. En lloc d’ampliar la deliberació, l’ha substituïda per estímuls emocionals. En lloc d’empoderar el ciutadà, l’ha convertit en objecte de segmentació, predicció i gestió conductual. La promesa il·lustrada d’un ciutadà més informat ha derivat en un electorat més polaritzat i vulnerable a la manipulació.
Llegida des de Hannah Arendt, aquesta deriva confirma que els sistemes de dominació duradors no es sostenen només en la coerció, sinó en la normalització i en la substitució del judici crític per l’obediència funcional. En l’ecosistema digital contemporani, els algoritmes no pensen ni decideixen moralment, però poden incidir en el món en què pensem i decidim.
El poder estable s’exerceix a través de l’hegemonia cultural, tal com ho va assenyalar Gramsci, i no només des de l’Estat. Avui aquesta hegemonia es construeix, en bona mesura, des de plataformes digitals privades que determinen què és visible, què és rellevant i què queda als marges.
L’ascens de les tecnooligarquies no és accidental. Grans empreses de dades i vigilància, juntament amb figures com Peter Thiel, expressen una concepció elitista del poder, en què la democràcia apareix com un obstacle més que no pas com un valor. Des d’aquesta perspectiva, la IA es concep com un instrument de govern i control, no com una eina d’emancipació col·lectiva.
Umberto Eco distingia entre apocalíptics i integrats. Durant anys, el progressisme es va situar majoritàriament entre aquests darrers. El problema no va ser l’optimisme tecnològic, sinó la manca d’esperit crític. I el resultat —cal assenyalar-ho— no és una tecnocràcia il·lustrada, sinó una tecnopolítica opaca, privatitzada i amb efectes creixentment autoritaris.
Aquest desplaçament, tan ben descrit per Byung-Chul Han, és percebut com el pas del poder disciplinari al poder de la seducció i del rendiment. Els algoritmes no prohibeixen: orienten. No censuren: invisibilitzen. No reprimeixen: optimitzen. La democràcia pot buidar-se sense ser abolida.
El fet evident és que la complexitat tecnològica supera, en determinats moments i sota certes condicions, les capacitats tradicionals de la política democràtica. Però reconèixer aquesta complexitat no pot equivaldre a renunciar al control democràtic, sinó que exigeix reforçar-lo. Sense sobirania política sobre la tecnologia, no hi ha sobirania popular possible.
Pot la intel·ligència artificial enfortir la democràcia? Sí, però ha de construir-se dins d’un marc de regulació sòlida, control públic de les dades, transparència algorítmica, infraestructures digitals comunes i una alfabetització crítica que vagi més enllà del vessant tècnic. Sense aquests requisits, la tecnologia no corregeix els dèficits democràtics.
La intel·ligència artificial transformarà la democràcia. La qüestió decisiva és qui controla aquesta transformació i amb quins objectius. O avancem cap a una democratització real de la tecnologia, o assistirem a sistemes formalment democràtics però substancialment buidats, en què el poder efectiu resideix en aquells que controlen codis, dades i algoritmes.
La tecnologia no ens salvarà automàticament de la crisi democràtica. Però la democràcia —si vol sobreviure— haurà d’apropiar-se políticament d’aquests instruments, sotmetre’ls a transparència i rendició de comptes i evitar que esdevinguin la base d’un nou cicle d’il·liberalisme i autoritarisme.
