On és la carta de l’avi Florenci?
On és la carta de l’avi Florenci? Què diu exactament? Segons ha declarat aquests dies Jordi Pujol Ferrusola en la vista oral de l’anomenat cas Pujol, l’any 1980, arran de la mort del seu avi, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va reunir la família per dir-los “que l’avi ens ha deixat una deixa i ens ensenya una carta del meu avi a la meva mare”, en la qual “no parlava d’origen ni de quantitats”, sinó que només deia que estiguessin “tranquils” perquè els estava “protegint”.
És el famós escrit en què Florenci Pujol hauria expressat la seva desconfiança en l’activisme polític del seu fill en l’Espanya de la Transició i la seva determinació a protegir el futur dels seus nets.
Un document clau que no consta al sumari
La referència a aquesta carta corroboraria dos aspectes clau en el relat dels Pujol sobre els fons a Andorra. El primer, que d’aquests diners Jordi Pujol mai no en va voler saber res, més enllà de tenir una idea vaga de la seva existència, ja que afirmen que l’avi adreçava la carta a Marta Ferrusola.
El segon, que l’origen dels diners seria el tràfic il·legal de divises amb què l’avi s’hauria enriquit durant el franquisme, i que, per tant, no tindrien res a veure amb l’activitat comissionista posterior dels nets.
No obstant la seva transcendència, no es coneix el contingut íntegre de la carta, si bé sembla que està aportada al sumari, segons una informació recent d’El País.
Però aquesta informació afegeix més incongruències al cas. En primer lloc, perquè en els escassos fragments que reprodueix l’avi s’adreça en segona persona del singular directament a “Jordi”. En segon lloc, perquè afirma que, “segons fonts properes a la família”, va ser trobada per atzar durant un registre policial el 2017.
La primícia que no va ser tal
Alguna cosa no quadra. L’altra ocasió en què es va referir a la carta va ser durant la seva compareixença a la comissió d’investigació al Parlament de Catalunya. El 23 de febrer de 2015, Pujol júnior contestava així al diputat Oriol Amorós: “Vostè em demana el tema d’un escrit (…) hi ha una carta als meus pares (…) en què expressa la seva preocupació (…) per l’orientació professional que el meu pare està agafant amb la política”. Hi ha, diu, no hi havia.
Tot seguit, deixava anar una frase que semblava anticipar una revelació: “Les primícies (…) les explicaré al jutjat”. Però, en realitat, no hi va haver cap “primícia”.
Cinc anys més tard, en l’acte de processament del cas (juliol de 2020), el jutge José de la Mata remarcava que no s’havia aportat cap prova de la presumpta herència. La carta ni l’esmenta en un acte de més de 500 pàgines. I tots els moviments bancaris investigats comencen a partir del 1990. Sobre els anys vuitanta, no hi ha res. Ni carta. Ni rastre documental de la deixa.
La multiplicació dels pans i els peixos
Un altre aspecte que tampoc queda clar és l’import.
En les sessions parlamentàries de 2015, Jordi Pujol Ferrusola afirmava que el 1980 el volum de diners era d’uns 140 milions de pessetes.
En canvi, el seu germà Josep Pujol Ferrusola ha afirmat recentment que el 1992 ell sol va rebre 125 milions.
Si es va repartir entre set germans, això implicaria un total de 875 milions de pessetes. Quin miracle van obrar els marmessors dels diners per multiplicar per sis la suma inicial? Un miracle, a més, especialment cridaner si coincideix amb la fallida de Banca Catalana, que va deixar sense estalvis milers de petits accionistes.
Potser l’explicació és més simple: ni tan sols els 140 milions inicials expliquen els moviments de diners detectats posteriorment als comptes andorrans.
Una herència sense llegítima
Queda encara una altra incògnita. Quan Jordi Pujol confessa, el 25 de juliol de 2014, l’existència de diners no declarats a Andorra, parla d’una herència. Però això obre un problema legal: la llegítima.
Tenint dos fills, Jordi i Maria, per què Florenci Pujol Brugat ho hauria deixat tot als descendents d’un i res als de l’altra? La germana de l’expresident, a través del seu marit Francesc Cabana, va assegurar que no sabia res d’aquests diners.
Segons el dret civil català, li hauria correspost una part. No podia ser una herència, doncs. I així, el llenguatge es va ajustar al relat: d’herència a llegat, i de llegat a deixa.
El relat i les seves ombres
Per encaixar el relat amb la realitat, les paraules canvien, les xifres creixen i els documents apareixen i desapareixen.
Una herència que es transforma en deixa. 140 milions que es converteixen en 875. Una carta que ningú no ha vist mai.
I així es construeix —i es desdibuixa— una història que, amb els anys, continua sense prova documental.
