Lluís Rabell ha recopilat els seus darrers articles i reflexions a les xarxes socials en el llibre “De la distòpia a l’esperança. El socialisme democràtic front el món dels depredadors”. Ho ha fet després de la seva darrera etapa política com a regidor de l’equip socialista de l’Ajuntament de Barcelona presidit per Jaume Collboni. Abans va presidir el grup de ‘Catalunya sí que es pot’ al Parlament de Catalunya i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Afirma que vivim temps de depredadors i confia que siguin revertits per un socialisme democràtic que radicalitzi la seva ideologia i pràctica.
Vivim en un món distòpic. Què vol dir això?
Que projeccions que fa poc temps ens haguessin semblat inversemblants o pròpies d’una pel·lícula de ciència-ficció, del conte de la criada, esdevenen una realitat quotidiana i banalitzada.
Fa uns pocs anys ningú hauria imaginat una presidència tan disruptiva com la que està conduint Donald Trump actualment, amb un personal polític que encarna realment una distòpia: la negació de la ciència, la mofa de la cultura, el qüestionament de les formes democràtiques i, en general, de tot l’ordre internacional sorgit de la Segona Guerra Mundial, que actualment està posat en qüestió.
Per això, en el llibre parlo del món dels depredadors, perquè sembla que hi hagi un nou ordre a redefinir sobre la base d’una nova correlació de forces i d’una disputa que s’ha de dirimir en termes que no tenen ja res a veure amb el manteniment del dret internacional ni de les pautes de conducta entre nacions que han regit durant dècades.
L’alternativa la diposita en el socialisme democràtic, tot i que matisa que s’ha de radicalitzar ideològicament i programàticament. Com hauria de ser aquesta radicalització?
Entendre que el que estem vivint és una nova configuració del capitalisme, profundament agressiva, liderada per una elit tecnocràtica, tecnofeudal podríem dir.
Aquests dies s’està discutint i està circulant molt el manifest de Palantir, que és, de fet, la formulació ideològica d’una de les corporacions més potents d’intel·ligència artificial, que forneix la intel·ligència artificial del Pentàgon i d’altres agències estatals americanes, i que encarna la idea d’una elit capitalista que creu profundament que, com diu Peter Thiel, un dels seus gurús, la llibertat és incompatible amb la democràcia.
Estem vivint una nova configuració del capitalisme, profundament agressiva, liderada per una elit tecnocràtica, tecnofeudal
Aquest plantejament és molt radical, perquè és una reconfiguració del capitalisme que posa en qüestió tot el que han estat conquestes progressistes del segle XX: l’estat del benestar, la democràcia política i la democràcia liberal. El programa socialdemòcrata, que és un programa destinat a reduir les desigualtats i proveir un conjunt de drets a la ciutadania, difícilment podrà realitzar-se si no és amb una determinació molt més gran de la mostrada fins ara i amb una radicalitat en el sentit d’anar a l’arrel del problema.
L’arrel del problema és la profunda desigualtat social que s’ha instaurat en les dècades de neoliberalisme de les quals sortim i que han engendrat el monstre de la situació actual, com un alien sorgit de les entranyes de la societat neoliberal. Tenim aquesta distòpia, aquest intent de destruir, de depassar la democràcia i instaurar un ordre basat en un domini de les elits tecnofeudals.
La socialdemocràcia haurà de radicalitzar-se per anar a l’arrel d’aquesta desigualtat, que és la profunda acumulació de riquesa en mans d’un pool extrem de la societat. Riquesa que significa poder i que implica que el manteniment de l’estat del benestar, el seu desenvolupament i encara més la transició ecològica, que és indefugible, no podran ser realitzats sense incursions molt enèrgiques en dominis que fins ara semblaven vetats.
No podrem sostenir aquesta transformació social i aquest desenvolupament de l’estat del benestar sense unes polítiques molt enèrgiques de taxació dels rics i d’embridar i d’intervenir de manera voluntarista els mercats, evolucionar cap a una societat amb mercat però no de mercat.
No podrem sostenir el desenvolupament de l’estat del benestar sense unes polítiques molt enèrgiques de taxació dels rics i d’embridar els mercats
És impensable resoldre la profunditat de les crisis que s’estan gestant sense aquest horitzó de canvi molt radical. No es tracta d’un nou programa sinó d’entendre que la realització d’aquest programa històric de la socialdemocràcia, de la redistribució de la riquesa i d’avançar cap a una societat més igualitària haurà de fer-se amb mètodes molt més enèrgics i deixant enrere polítiques que han afeblit el missatge transformador del socialisme, com han estat els anys del neoliberalisme, el fet de pensar que podríem arribar a avançar o progressar administrant el que hi havia.
El statu quo anterior no tornarà. Anem cap a una societat molt més avançada socialment o cap a una de distòpica de desigualtat i d’autoritarisme.
Anem cap a una societat molt més avançada socialment o cap a una distòpica de desigualtat i d’autoritarisme
Per què hem arribat a aquesta situació? Per què tenim Trump de president dels Estats Units i Milei de l’Argentina?
Perquè el capitalisme ha arribat a una situació d’ofec; en particular, el capitalisme encapçalat per l’imperi americà.
Els anys de globalització corresponien ja a la necessitat que tenia el capitalisme de mantenir els processos d’acumulació, de desfer-se o depassar les constriccions que suposaven els pactes o els equilibris de la postguerra. De fet, l’onada neoliberal va ser de desregulació i d’obertura del comerç mundial un cop, sobretot, que va col·lapsar la Unió Soviètica i semblava que l’imperi americà senzillament era l’amo del món, la seva hegemonia era indiscutible i s’havia arribat al que alguns van arribar a formular, com Fukuyama, com el final de la història.
És a dir, ja no hi havia més conflictes de models a nivell mundial, el liberalisme s’imposava com una regla general i la fluïdesa del comerç i l’increment de la productivitat acabarien vessant els seus beneficis sobre el conjunt de la humanitat i s’anirien reabsorbint els conflictes.
La història ha demostrat que això era completament fals, que els anys del neoliberalisme han facilitat, d’una part, una acumulació extraordinària de la riquesa en un pool cada cop més reduït de la societat i, d’altra banda, el desplaçament de gran part de la producció industrial de les velles metròpolis cap a Àsia, que ha acabat generant un gegant rival, Xina.
Xina ha passat de ser la fàbrica del món a ser una potència tecnològica capaç de disputar l’hegemonia als Estats Units. El capitalisme americà ha detectat com un adversari estratègic i com un perill existencial el potencial de Xina.
Tot el que estem veient com conflictes regionals, com és ara la guerra amb Iran, és, de fet, un intent de l’imperi americà de mantenir el seu control sobre les fonts d’energia, sobre les matèries primeres i un intent d’ofegar el desenvolupament i el potencial de Xina.
Tot el que estem veient com conflictes regionals és un intent de l’imperi americà de mantenir el seu control sobre les fonts d’energia i les matèries primeres i d’ofegar el desenvolupament de Xina
Estem arribant a aquesta situació crítica de tensió sobre les democràcies justament com una expressió de les dificultats de l’imperi americà per mantenir la seva hegemonia, que intenta resoldre d’una manera cada cop més violenta, cada cop per mètodes menys de soft power, fins i tot en termes militars.
És l’expressió d’un imperi que percep la seva decadència i que no està disposat a abandonar l’escena de la història pacíficament.
La derrota d’Orban a les eleccions a Hongria i la de Meloni a Itàlia en el referèndum de reforma de la justícia, ¿permeten pensar que, com va dir Pedro Sánchez al Global Progressive Mobilisation, els temps de l’extrema dreta ja han arribat a la seva fi o és una visió massa optimista?
És una visió massa optimista. És esperançador, demostra que hi ha possibilitats, efectivament, de contrarestar i de fer front a aquesta onada reaccionària, a aquesta onada de l’extrema dreta, però és prematur pensar que això ja significa un canvi de tendència.
L’extrema dreta encara no ha dit ni molt menys la seva última paraula perquè al que estem assistint ara és a un ascens seu que és el resultat de l’expressió d’un moviment molt profund de les capes tectòniques de la nostra societat.
El creixement de les desigualtats ha generat una desestabilització molt profunda de les classes mitjanes, que eren un factor tradicionalment d’estabilitat en els països occidentals. Fa anys que les classes mitjanes entreveuen el perill de la seva descomposició, de la seva decadència, del seu declivi, tenen por, i aquesta por afavoreix no només els discursos de l’extrema dreta, sinó el desplaçament de les bases socials que havien sostingut la dreta conservadora tradicional, la dreta liberal, amb tots els seus matisos i diferents expressions en els països, en les velles metròpolis industrials, cap a posicions més radicals.
Veiem desplaçaments que són molt simptomàtics, molt cridaners. El discurs de la dreta es va radicalitzant i cada cop s’acosta més a l’extrema dreta. Cada cop es normalitzen més els discursos xenòfobs, racistes, de l’extrema dreta i són incorporats al discurs de la dreta més tradicional.
El discurs de la dreta es va radicalitzant i cada cop s’acosta més a l’extrema dreta
Ho estem veient aquests dies amb l’evolució del PP, i d’una manera molt clara amb el pacte de governança que s’ha establert a Extremadura, que, més enllà de la importància demogràfica i del pes específic d’aquesta comunitat a la realitat nacional, té un poder simbòlic molt important.
Significa que la dreta tradicional, la dreta del PP, les forces conservadores són capaces d’assimilar, adoptar i fer seu un discurs obertament racista, profundament racista, xenòfob i, fins i tot, desafiant la pròpia legalitat. Això que apareix a nivell simbòlic correspon a un moviment social de fons.
És prematur pensar que aquest moviment està en retrocés?
És prematur pensar que aquest moviment de fons, que és molt important, que és molt general i que és present en totes les democràcies occidentals, s’esvairà senzillament perquè han tingut alguns entrebancs o el primer contacte amb una resistència democràtica a aquesta escomesa.
Penso que cal ser optimista des del punt de vista del que signifiquen fets com aquests entrebancs de l’extrema dreta, l’èxit de Mamdani a Nova York, la reacció popular que vam veure a Minneapolis contra les actuacions de l’ICE de Trump o el fet que en les eleccions municipals franceses les principals capitals hagin romàs en mans de forces progressistes, del Partit Socialista, i dels ecologistes en el cas de Lió.
Tot això és esperançador, però no hauríem de perdre de vista la potència d’aquesta onada reaccionària de fons i no hauríem de cantar victòria abans de temps. Hi haurà batalles molt més dures que es perfilen en l’horitzó.
L’extrema dreta no ha dit la seva última paraula ni molt menys i la desesperació i la tensió profunda que és en l’origen de tota aquesta evolució en el capitalisme americà és prou latent i important com per entendre que el risc de fortes batalles polítiques, de noves crisis socials, econòmiques i de tot ordre, està encara al damunt de la taula.
Tem que tornin els temps foscos del nazisme, del feixisme, del franquisme?
Probablement no sota les formes que hem conegut però sí sota formes autoritàries.
El manifest de Palantir, al qual em referia al principi, dibuixa una societat sotmesa a la voluntat política d’una elit tecnològica profundament nihilista i representativa d’aquesta última mutació del capitalisme, que està convençuda que la humanitat és incapaç d’elevar-se per damunt de la seva situació, de ser mestressa del seu destí, de forjar-lo de manera democràtica, deliberativa, lliure i que no en té cap més de concebible que el de ser guiada per una elit capaç de generar una tecnologia disruptiva que permeti resoldre tots els problemes.
És una fantasia. Tenen un potencial agressiu. El manifest de Palantir és un compromís amb aquesta idea de mantenir l’imperi.
Diu que la nova elit de Silicon Valley ha d’estar agraïda al sistema financer americà, que li ha permès assolir un potencial i una preeminència sobre el món econòmic i desenvolupar estris que canviaran la configuració de l’estat i del món, que donaran un potencial enorme a la capacitat militar dels Estats Units per continuar regint els destins de la humanitat.
Aquesta pulsió és profundament feixista. No en les formes de les desfilades i de l’estètica que vam conèixer als anys trenta, però sí en el sentit d’una animadversió profunda a la democràcia i un odi i una necessitat de destruir tot allò que representa l’esperança de canvi que està encarnada per la classe treballadora, els seus moviments, la il·lustració, els moviments progressistes, la idea d’una solidaritat, d’una cooperació, d’un depassament de les formes conflictives que ha conegut la humanitat en els períodes anteriors.
Per tant, hi ha una amenaça, efectivament, d’autoritarisme i de noves formes de feixisme per les quals haurem de trobar un mot més apropiat, perquè quan parlem de feixisme ens imaginem, lògicament, una experiència totalitària que correspon a un episodi històric molt concret del segle XX, però que enllaça amb el seu esperit totalitari, arrabassador i anorreador de qualsevol forma democràtica i d’organització del moviment obrer, de la societat civil.
Hi ha una amenaça d’autoritarisme i de noves formes de feixisme per les quals haurem de trobar un mot més apropiat
Qui ha plantat cara a Trump, a Netanyahu, a l’extrema dreta, és Pedro Sánchez. S’ha convertit en una mena d’heroi mundial dels progressistes
Està jugant un paper extremadament positiu i audaç. És una de les característiques de l’estil de Pedro Sánchez, que té aquesta intuïció de per on van els grans moviments polítics i socials, i té aquesta capacitat, diuen alguns, de treure un conill del barret i, quan no li queden més conills, canviar de barret.
Sap situar-se en un punt en què acaba sent el primer. Quan va pronunciar el ‘No a la guerra’, a l’inici de la intervenció israelo-americana contra Iran, tota la premsa, fins i tot la liberal, com La Vanguardia, va emetre editorials angoixats: “Ai que ens quedarem sols, ai que Espanya quedarà aïllada, ai que Europa no respondrà!”.
Pedro Sánchez està jugant un paper extremadament positiu i audaç
Al final, el seu ‘No a la guerra’ ha anat arrossegant posicions, adhesions molt importants i significatives. En això, té una gran intuïció.
La trobada de la Global Progressive Mobilisation ha estat un èxit i és un bon punt de referència. Ara bé, caldria que això anés més lluny i que no es quedés en una simple demostració de força.
Hi ha moltes tendències i forces progressistes al món que volen imprimir a la humanitat un altre rumb, un altre horitzó. Caldria que això tingués conseqüències pràctiques.
Hi ha moltes tendències i forces progressistes al món que volen imprimir a la humanitat un altre rumb, un altre horitzó
Seria importantíssim reactivar i donar una nova vitalitat a la Internacional Socialista, que ha tingut fins ara una funció més aviat simbòlica o de coordinació, i caldria que esdevingués un marc d’organització i d’enfortiment dels partits socialdemòcrates i socialistes afiliats, que els donés un paraigües, que servís també per construir un full de ruta compartit sobretot a nivell europeu i a nivell de la concordança de les forces progressistes europees amb el Sud global.
Cal millorar les relacions d’Europa amb aquest Sud global?
Una de les problemàtiques més grans que té Europa en aquests moments és la credibilitat dels seus valors democràtics, dels valors democràtics que afirma, perquè en situacions crítiques en els últims temps ha demostrat dissortadament jugar amb una doble mesura.
Una de les problemàtiques més grans que té Europa és la credibilitat dels seus valors democràtics perquè en situacions crítiques en els últims temps ha demostrat dissortadament jugar amb una doble mesura
Ha sigut capaç d’alinear-se al costat d’Ucraïna contra una agressió, però ha sigut incapaç de defensar els drets democràtics de Palestina enfront d’un genocidi.
Això ha afeblit enormement la credibilitat del seu missatge, de la seva pretensió de ser un far democràtic a nivell mundial davant del Sud global.
Restablir aquesta confiança ha de ser una responsabilitat de l’esquerra, sobretot de l’esquerra europea, que ha de coordinar els seus esforços per avançar molt decididament Europa cap a la seva integració, cap a una integració de tipus federatiu de la Unió Europea i cap a una autonomia i una coherència de la seva actitud i del seu posicionament en l’ordre internacional.
L’esquerra ha de coordinar els seus esforços per restablir la confiança en Europa del Sud global
No pot seguir mantenint aquest doble llenguatge, aquesta inconseqüència, ni comptar amb el paraigües americà perquè ja no és un aliat fiable.
Ha d’apostar decididament per una nova relació amb els països on aquest doble llenguatge ha obert o ha mantingut obertes i supurant les ferides del vell colonialisme.
Si vol retrobar i jugar un paper progressista, un paper de referent democràtic de defensa del dret internacional a nivell mundial, ha de restablir vincles de confiança molt sòlids amb els països de l’anomenat Sud global, que només confiaran en Europa si és coherent amb les seves paraules.
Alguns analistes diuen que l’esquerra, els socialdemòcrates, els socialistes, s’han centrat massa en qüestions identitàries i han deixat de banda els interessos dels treballadors
Aquest és i ha estat el gran dilema, la deriva de la socialdemocràcia cap el social-liberalisme en els anys de neoliberalisme.
El social-liberalisme ha tingut encarnacions molt significatives i reconeixibles com Toni Blair a la Gran Bretanya o Gerd Schröder a Alemanya que van ser una adaptació al marc neoliberal. El que va fer la socialdemocràcia va ser inserir-se en aquest marc i tenir més que una política redistributiva una gestió apaivagadora de certes desigualtats.
No gosaria dir una mena de liberalisme compassiu, però per aquí anaven les coses. No cal exagerar-ho perquè és veritat que ha tingut sempre una certa sensibilitat social però l’absència d’un horitzó de canvi, de transformació, perquè estàvem ja al final de la història i això havia acabat impregnant tothom, ha donat un pes extraordinari a les polítiques societals algunes de les quals no cal tractar amb menyspreu.
Hi ha hagut avenços i progressos en determinats temes de drets civils, matrimoni homosexual i altres, que durant aquestes dècades han sigut defensats i promoguts des de l’esquerra, però més enllà d’aquests canvis societals no s’ha fet front a un profund malestar.
Els anys del neoliberalisme i els anys de la globalització, fins i tot quan es va dir la globalització feliç dels anys sobretot 90, van tenir un impacte social molt gran, de desagregació de la base social tradicional de les d’esquerres dels grans bastions industrials, les conques mineres, les grans concentracions productives, que van ser reemplaçades per unes economies més terciaritzades, més de serveis i un desplaçament de la producció industrial cap a Àsia.
Posa l’exemple de França
França és un cas emblemàtic. Unes dues terceres parts dels treballadors de les grans multinacionals franceses estan a l’estranger.
Alguns països van portar molt lluny la idea de les empreses sense fàbriques, amb les fàbriques fora. Això va generar una situació d’atomització i de precarització d’amplis sectors de la classe obrera tradicional i també quan la crisi financera va aparèixer, sobretot el 2008, una desestabilització i una temença molt gran de les classes mitjanes que van veure la cara de la decadència, i aquesta por no les ha abandonat mai.
La socialdemocràcia durant tots aquests anys, veient que perdia pes en les seves bases tradicionals que començaven a ser penetrades pel discurs de l’extrema dreta que anava a buscar els perdedors de la globalització i que aconseguia progressius èxits electorals, va voler buscar el seu suport en les classes mitjanes il·lustrades progressistes de les ciutats, amb estudis universitaris, els fills i els hereus de l’estat del benestar.
Aquests fills i hereus de l’estat del benestar, en la mesura que es desagregava la classe treballadora tradicional i que ells mateixos eren desestabilitzats, començaven també a veure’s polaritzats. Les capes superiors se sentien atretes per les tendències aspiracionals i les capes mitjanes sentien aquesta incertesa.
Durant anys la socialdemocràcia ha fet una aposta per recolzar-se electoralment en aquestes classes urbanes i per això també hem de relativitzar l’èxit de les esquerres en les eleccions municipals de França. És veritat que ha conservat París, Marsella o Lió i ho han fet recolzant-se en aquestes capes socials però la massa periurbana, empobrida, encara se li escapa i seria una il·lusió i una equivocació de l’esquerra no anar al cos a cos per reconquerir, reconfigurar i tornar a guanyar preeminència sobre el que és la classe treballadora actualment més atomitzada, més afeblida.
Seria una equivocació de l’esquerra no anar al cos a cos per reconquerir i tornar a guanyar preeminència sobre el que és la classe treballadora actualment més atomitzada, més afeblida
Sense això no tindrà la majoria social ni l’empenta ni la força per fer una transformació social real.
Com pot reconquerir aquesta classe treballadora que li ha girat l’esquena?
No n’hi ha prou amb el llenguatge. No es tracta només de parlar, es tracta de definir unes polítiques que permetin cohesionar aquesta classe treballadora.
Aquestes polítiques no poden ser identitàries, reconèixer senzillament una plèiade d’identitats que demanen ser reconegudes i que es disputen quina és més oprimida o més menystinguda.
L’èxit de Mamdani no s’ha basat en les polítiques identitàries sinó en respostes senzilles però al mateix temps molt enèrgiques a la situació de la població treballadora de Nova York
L’èxit de Mamdani no s’ha basat en la definició de polítiques identitàries sinó en respostes senzilles però al mateix temps molt enèrgiques a la situació de la població treballadora a Nova York: accés a sanitat, transport públic, guarderies, accés a l’habitatge, obrir supermercats amb preus accessibles.
Respostes aparentment molt elementals però que van a l’arrel del problema, de la situació de desigualtat. I, tot i les limitacions municipals, Mamdani intenta taxar els més rics.
La socialdemocràcia pot retrobar la seva base social i reorganitzar-la deixant enrere les maneres i les polítiques de l’època neoliberal
La socialdemocràcia pot retrobar la seva base social i reorganitzar-la. Això obliga a deixar enrere els anys i les maneres i les polítiques de l’època neoliberal.
Hi ha un capítol de llibre que titula “Fer caure el feminisme?”. Qüestiona com s’ha enfocat la qüestió de les persones trans. Aquest debat té importància en la pèrdua de suport de l’esquerra?
Ha tingut i té importància perquè aquest debat ha fet molt de mal, sobretot, a una de les forces transformadores més importants i revolucionaris del nostre temps que és el feminisme. Revolucionari en el sentit que planteja de la manera més radical la qüestió fonamental, que és la de la igualtat.
I en la mesura que el feminisme, històricament, amb la seva identificació del patriarcat, de tots els dispositius culturals i materials de dominació dels homes sobre les dones, ha detectat o ha posat el dit a la nafra sobre quelcom que és funcional i estructural de tots els sistemes de desigualtat i d’explotació.
El transgenerisme és un corrent que ve de la postmodernitat.
L’esquerra ha cedit molt, massa, davant el transgenerisme per la dèria de respectar tot el que es presentava com noves identitats
Faig un article que es titula, “Judith Butler està sobrevalorada”, perquè penso que, des del punt de vista del nivell filosòfic i del nivell del pensament, és,i em permeto una expressió que pot semblar exagerada, molt mediocre.
No despunta per res però és molt funcional amb la ideologia neoliberal individualista. Amelia Valcárcel o Rosa Cobo ho han identificat molt bé i diuen amb encert que tot canvi d’època comporta una redefinició del paper de la dona.
I aquesta onada reaccionària de fons que ha sorgit de les entranyes del neoliberalisme i de l’individualisme comporta una redefinició del paper de la dona en un rol de nova servitud.
El feminisme ha plantejat fins al final del segle XX una agenda internacional per a la igualtat molt potent. I el que tenim en front ara és una reacció davant de la amenaça que suposa aquest avenç dels drets de les dones, una reafirmació que va vinculada a l’onada autoritària del paper preeminent de l’home.
El feminisme és molt col·lectivista, planteja drets i conquestes col·lectives i un moviment solidari. El neoliberalisme i la postmodernitat plantegen un escepticisme davant de tot això. Margaret Thatcher deia que no hi ha societat.
La postmodernitat desconfia de la il·lustració, de la idea de progrés, de la idea d’esforç col·lectiu. Representa una actitud escèptica i desmoralitzada sobre el futur de la humanitat i de l’esforç col·lectiu.
I qüestiona el feminisme. Per això Judith Butler parla d’enderrocar aquest concepte del feminisme, diu que la idea de dona no és més que una construcció.
Fins i tot el que anomenen la realitat biològica de la dona és indiferent o està subsumida en una construcció merament cultural. Aleshores tot acaba sent individual, tot acaba sent una construcció de llenguatge.
I això ataca profundament les arrels del feminisme i el seu combat per la igualtat. Acaba sent un viatge pel qual una certa misogínia s’instal·la i penetra dins del moviment feminista.
Misogínia en quin sentit?
El transgenerisme considera que la prostitució és un treball i fins i tot pot ser una font d’identitat quan el feminisme l’havia històricament identificat, amb encert, com una forma d’esclavatge, de deshumanització i d’explotació extrema de la dona i com un factor de reproducció constant dels prejudicis i dels estereotips de dominació masclista.
Considera que la pornografia és una expressió cultural i fins i tot ho he sentit de gent d’esquerres que diu que la pornografia podria ser un element educador en la sexualitat de cara als adolescents i els joves, quan és l’escenificació de la violència erotitzada de l’home sobre la dona amb una brutalitat i amb unes proporcions inaudites.
O que els ventres de lloguer poden ser una forma d’altruisme.
Quan un corrent expressa que ser una dona pugui identificar-se amb un sentiment o que les persones puguin haver nascut en cossos equivocats, és profundament reaccionari, anticientífic, davant del qual l’esquerra ha cedit molt, massa, per la dèria de respectar tot el que es presentava com noves identitats, però en realitat el que hi ha darrere d’aquesta dinàmica és un qüestionament de l’esforç col·lectiu d’emancipació.
El considero un moviment profundament reaccionari. Dir-ho d’aquesta manera tan eixuta pot semblar brutal perquè pot estar portat i defensat per gent amb boníssimes intencions. Aquest no és el problema. Sabem que el camí de l’infern a vegades està sembrat de magnífiques intencions, però ideològicament és un moviment reaccionari que soscava els fonaments més progressistes, més dinàmics i més transformadors del feminisme que els amenaça.
Aquest debat està mal resolt, mal paït, per l’esquerra, però tard o d’hora l’haurem de resoldre.
Creu que l’extrema dreta caurà pel seu propi pes o seguirà creixent?
No, l’extrema dreta no caurà pel seu propi pes, caldrà vèncer-la i caldrà fer-ho reconquerint i disputant-li la base social que avui intenta disgregar i evitant la fractura social que pretén, amb un cert èxit, instaurar.
Com a regidor, m’he trobat en algun Consell de Barri amb discursos d’extrema dreta de persones que plantejaven d’una manera populista i demagògica, per exemple, que havien anat a demanar ajuda als serveis socials i que no havien estat ben atesos però que, en canvi, els immigrants eren ben atesos.
Això és mentida, però pot funcionar perquè, des del punt de vista de la percepció popular, en audiències on això s’ha dit, he pogut constatar que no hi ha hagut una reacció airada contra aquestes paraules, sinó més aviat una reacció sinó d’assentiment, d’acceptació d’aquesta percepció, d’aquest diagnòstic.
L’extrema dreta no desapareixerà perquè en la mesura que no tinguem els serveis públics ben dimensionats i puguin aparèixer qüestions elementals com l’accés als serveis socials o a l’habitatge com un bé escàs en disputa entre pobres, no aconseguirem desmuntar el seu discurs, que es basa en la percepció d’una amenaça identitària.
A l’extrema dreta no la vencerem només amb discursos sinó amb polítiques socials molt avançades
No la vencerem si no anem a taxar els rics i a trobar els recursos necessaris per mantenir i desenvolupar l’estat del benestar i per gestionar una transició ecològica justa que no la paguin els més pobres.
Si no fem això amb audàcia i amb determinació no vencerem a l’extrema dreta. No n’hi haurà prou amb discursos moralitzadors, perquè a la gent li rellisca quan les seves condicions de vida són precàries i pensa abans en les exigències de la supervivència quotidiana que en els discursos més enlairats.
Difícilment podrem fer que aquests discursos progressistes tinguin força i esdevinguin una realitat material si no els acompanyem, si no els sostenim amb polítiques i accions realment transformadores.
