La dreta i la ultradreta espanyola, pujada al carro del colpisme propiciat des de l’administració Trump, van ignorar la crida del Papa a mantenir una política constructiva i a apostar pel diàleg en comptes de per l’insult i l’amenaça. Mentre el Papa arribava a Barcelona, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ja demanava, al Ple del Congrés on hores abans l’havia aplaudit una bona estona, la dimissió de Pedro Sánchez com a president del Govern. Feijóo creu més en “el que pueda hacer algo que lo haga”, de José María Aznar que en “el que pugui i vulgui escoltar el Papa que l’escolti i es comporti com ell demana”.
Pels ciutadans normals no va ser fàcil veure i escoltar en directe al Papa. Els diversos escenaris que va visitar estaven reservats a un públic que havia aconseguit una entrada o formava part dels col·lectius de confiança dels organitzadors. Per això, molta gent va anar donant tombs per l’entorn de la Catedral, l’estadi olímpic, Montserrat o la Sagrada Família sense poder ni tan sols veure’l. Posar una gran pantalla a l’Arc de Triomf no era el que la gent volia i ho ha confirmat el poc interès que va despertar entre la ciutadania. Els ciutadans el que volien era veure’l amb els seus propis ulls i només ho van aconseguir els que es van apostar en el recorregut que va fer amb Papamòbil pel carrer Rosselló fins la basílica de la Sagrada Família el vespre de dimecres.
Dimarts, al migdia, a la Catedral, era impossible contactar visualment amb el Papa. Només se suposava que hi havia arribat quan sonaven les campanes i s’escoltaven els brams dels que havien pogut arribar fins a primera fila de les tanques que impedien el pas. Com a formigues despistades, les persones donaven voltes pels carrers propers a la Catedral buscant, sense èxit, una posició amb bona visibilitat. Aquesta circumstància es va repetir a l’estadi olímpic i la Sagrada Família un cop el Sant Pare ja era dins. Val a dir que la gran majoria s’ho va prendre amb resignació i de bon rotllo.
El bon rotllo va afectar, fins i tot, els portadors de banderes que representen símbols enfrontats com les estelades i les d’Espanya. Veies passejar uns al costat dels altres sense que esclatessin debats desagradables. Algun n’hi va haver però ben pocs. Els de les estelades s’havien reservat per l’acte de la Sagrada Família, però van acabar avorrits d’estar lluny del focus central de la benedicció de la torre de Jesús i ho van deixar córrer. El terra va quedar ple de petites banderes estelades abandonades i de cartells de la Plataforma per la Llengua reclamant que “us volem sentir en la llengua de Gaudí”. La llengua de Gaudí es va sentir molt en boca del Papa deixant en evidència els que van posar-se la bena abans de la ferida i van denunciar una absència que després no va existir.
La festa final a la Sagrada Família es va acabar amb un espectacle de drons on es va llegir al cel de Barcelona la frase de Gaudí: “Primer l’amor, després la tècnica”. Lleó XIV va sorprendre amb la bona pronunciació en català, mèrit que se suposa que cal atribuir als que li van redactar els textos i li van ensenyar com llegir-los. No sabem en quin idioma parlava el Papa i què els deia als nens que li anaven passant els escortes perquè els beneís. En algun moment vaig tenir por que per megafonia s’escoltés que s’havia perdut un nen i que els pares el passessin a buscar per la zona d’atenció al públic.
El nen que va triomfar, però, era una mica més gran que els que acostaven al Papamòbil. Es diu Renzo, té sis anys i li va fer un seguit de preguntes a Lleó XIV a la parròquia de Sant Agustí: “Li agrada el futbol? Perquè hi ha tanta gent que dorm al carrer? Perquè el meu pare té tantes feines? Hem de perdonar les persones que ens fan mal?”. Renzo, com molts dels que es van acostar als espais per on va passar el Papa té orígens llatinoamericans. La Catalunya plural que tenim avui s’ha vist aquests dies pels carrers. Moltes de les imatges fetes amb els telèfons mòbils segur que han viatjat ràpidament cap a Amèrica Llatina. “No hem vist el Papa però hi hem estat a prop”, van escriure probablement els que enviaven les fotos a Colòmbia, Veneçuela, Perú, l’Equador o l’Argentina.
Un altre col·lectiu que s’ha fet ben visible entre els espectadors de la festa papal han estat els nois i noies de bona família de la part alta de Barcelona o d’altres comunitats de l’Estat. N’hi havia que portaven l’uniforme de col·legis privats d’aquells on la matrícula costa molts diners. També eren els que combinaven les banderes espanyoles i vaticanes amb més freqüència.
Els pakistanesos dels supermercats que hi ha a les zones per on es movien les multituds no semblaven massa interessats en l’espectacle. Han fet, això sí, una bona caixa aquests dos dies. Els que venien clauers, polseres o xapes amb referències vaticanes han tingut sort diversa. Un senyor que en venia a l’estadi olímpic es queixava que venia de Madrid on havia fet un bon negoci i aquí no li havia sortit a compte el viatge. En canvi, un altre home comptava mig d’amagat el munt de bitllets que havia fet a la Sagrada Família. Potser les famílies bé del Up Diagonal havien estat generoses amb ell.
Al final, l’espectacle de cant, llum i coets que va tancar la inauguració i benedicció de la torre de Jesús va encantar tothom. Hem escoltat moltes queixes de la sobredosi papal d’aquests dies als mitjans de comunicació. Sobredosi agraïda per unes audiències espectaculars tant a TVE com a TV3. Els mitjans de la Fachosfera han estat amoïnats per una visita papal que els ha aixafat la dosi diària d’escàndols de corrupció que atribueix al govern espanyol. A més, el Papa Lleó XIV, a part de les grans abraçades i sintonia amb Pedro Sánchez, ha preferit parlar de pau, diàleg i fraternitat en comptes de corrupció. No eren els dies ideals per entrar a TVE amb la motoserra o el llançaflames amb que amenacen els de Vox el dia que manin. I a TV3 se li pot criticar que hagi dedicat massa hores a la visita del líder dels catòlics a un país laic, però les seves transmissions han estat impecables. Amb una rúbrica final perfecte amb la cerimònia final a la Sagrada Família. Vist tot per la tele, això sí.
