Aquest 11 de setembre es commemora el 50è aniversari de la celebració dels actes de la Diada Nacional de 1976 a Sant Boi de Llobregat. No feia ni un any que havia mort el general Franco i les forces democràtiques s’esforçaven en actuar el més públicament possible malgrat l’aparell de la dictadura continuava intacte.
L’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques, els òrgans unitaris que aglutinaven la major part de partits i organitzacions que lluitaven contra el franquisme, van voler impulsar una commemoració de l’Onze de Setembre que superés la clandestinitat en què s’havia hagut de moure fins llavors i que pogués aglutinar el màxim nombre possible de persones. Però el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, es va negar a autoritzar una concentració a Barcelona i menys encara al Parc de la Ciutadella per la seva elevada càrrega simbòlica: Felip V, després de la derrota del 1714, hi havia fet construir una fortalesa per controlar la ciutat derrotada i conquerida i el Parlament de Catalunya hi havia tingut la seva seu durant l’etapa republicana; dins l’edifici, l’entrada a l’hemicicle encara estava tapiada. Fou l’advocat i historiador Josep Benet qui va plantejar una alternativa possibilista: fer-ho fora de Barcelona, a Sant Boi de Llobregat. La idea, com no podia ser d’altre manera venint de Benet, tenia un clar contingut de reivindicació històrica perquè a la l’església de Sant Baldiri d’aquella ciutat hi ha la tomba de qui fou un dels defensors de Barcelona el 1714, el conseller en cap Rafael Casanova. Però també jugava amb el valor afegit de convocar l’acte al Baix Llobregat, on les forces democràtiques, molt especialment el PSUC, podien mobilitzar més gent.
Els actes tolerats tingueren lloc a la Plaça Catalunya de Sant Boi: s’hi aplegaren desenes de milers de persones. El PSUC i Comissions Obreres hi aportaren bona part dels assistents però aplicant la seva intel·ligència unitària no es van oposar a que els intervinents fossin Miquel Roca Junyent, proper a Jordi Pujol, Octavi Saltor, provinent de l’antiga Lliga, la dreta catalana històrica, i el nacionalista d’esquerres Jordi Carbonell, que anys després militaria a ERC. Tot i la seva marginació en el moment dels parlaments, imposada o acceptada, el PSUC va assegurar l’èxit de la convocatòria, en la que participaren multitud de persones que havien arribat les darreres dècades de diferents punts de l’Estat espanyol.
Tot i la seva marginació en el moment dels parlaments, imposada o acceptada, el PSUC va assegurar l’èxit de la convocatòria
Eren els temps en què l’Assemblea de Catalunya defensava els quatre punts que es van concretar en l’eslògan «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia». Quan ara es parla d’aquells quatre punts els sectors espanyolistes acostumen a oblidar el tercer ( «El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació») i en ambients independentistes no agrada massa recordar el quart punt («La coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica»). La memòria acostuma a ser selectiva.
Sis anys decisius
L’any següent, el juny de 1977, tingueren lloc les eleccions generals que a Catalunya donaren la victòria en vots a PSC i PSUC; al Senat, l’Entesa dels Catalans, candidatura unitària de les esquerres, va escombrar a les quatres circumscripcions, amb Josep Benet com a senador més votat de tot l’Estat espanyol. Després vingué la gran manifestació de la Diada Nacional a Barcelona amb el crit de «Volem l’Estatut». I el retorn del president Tarradellas, amb la paradoxa de ser alhora l’únic acte de ruptura que entroncava amb la legalitat republicana, un fet que les forces catalanistes no sabrien aprofitar en el futur per justificar un tractament diferenciat de Catalunya, i també part d’una operació dissenyada per l’empresari Manuel Ortínez, «davant l’amenaça que representava el triomf de l’esquerra i dels nacionalistes», en paraules de Josep Fontana ( La formació d’una identitat, Eumo, 2014). El desembre de 1978 s’aprovava la Constitució . El març de 1979 se celebraven eleccions generals amb una nova victòria de les esquerres, però amb el socialistes (Nova Entesa) havent abandonat la coalició progressista al Senat; Josep Benet, fidel a la idea originària (Per l’Entesa), fou elegit senador en solitari, tan sols amb el suport del PSUC. A les eleccions locals de l’abril, el PSC i PSUC aconseguien les principals alcaldies del país i el desembre s’aprovava l’Estatut. El 1980 es convocaven, per fi, les primeres eleccions al Parlament posteriors a l’època republicana.
29 de setembre de 1982: la moció de censura a Jordi Pujol
El resultat de les eleccions del mes de març de 1980 situà en primer lloc la candidatura de Convergència i Unió encapçalada per Jordi Pujol (43 diputats), que arribà a la presidència amb el suport de la UCD d’Adolfo Suárez (18 diputats) i d’ERC (14 diputats). Existia una clara majoria d’esquerres de 72 diputats, però l’ERC d’Heribert Barrera optà per donar els seus vots a Pujol a canvi de la presidència del Parlament i d’altres concessions mai prou explicades. El PSC de Joan Raventós (33 diputats) i el PSUC encapçalat per Josep Benet (25 diputats) restaren, doncs, a l’oposició. El possible govern progressista va deixar pas al de Jordi Pujol, que es consolidaria i s’allargaria durant vint-i-tres anys que marcarien l’evolució política i social de Catalunya. No seria fins el 2003 que una altra majoria, en aquest cas de 74 diputats, propiciaria un govern d’esquerres, després que l’ERC de Carod Rovira trenqués temporalment amb Convergència.
Un any i mig després de les eleccions del març de 1980 ja es veia quines eren les prioritats del govern de Pujol. Per això el PSUC va presentar una moció de censura que proposava Josep Benet com a president. L’operació, ideada per l’intel·ligent secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, pretenia revitalitzar un PSUC malferit per la recent escissió prosoviètica però també reforçar la imatge d’una possible majoria alternativa d’esquerres posant al PSC, que no va gosar a presentar la seva moció de censura, i a ERC, que donava suport a Pujol al costat dels centristes de la UCD, davant les seves responsabilitats. Era evident que la moció no disposava dels vots necessaris per triomfar però volia ser un toc d’atenció a Pujol i un recordatori a PSC i ERC.
Un any i mig després de les eleccions del març de 1980 ja es veia quines eren les prioritats del govern de Pujol. Per això el PSUC va presentar una moció de censura que proposava Josep Benet com a president.
El 29 de setembre de 1982, sis anys després que Josep Benet hagués proposat celebrar l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi, el polític, que havia encapçalat la llista del PSUC com a independent, provocava un terratrèmol dins el món del nacionalisme, exposant al Parlament el seu programa de govern destinat a substituir Pujol.
«Josep, què fas amb aquesta gent?»
Benet era un referent molt respectat per moltes persones catalanistes, incloent-hi el mateix president. Això pot ajudar a entendre l’anècdota explicada per l’historiador Andreu Mayayo a la seva introducció a Josep Benet: La moció de censura a Jordi Pujol (1982) (Fundació Nous Horitzons, 2008), que va tenir lloc el 22 d’abril de 1980 durant el debat d’investidura de Pujol: «En un descans de la sessió solemne es van creuar a l’escala principal Jordi Pujol i Josep Benet. El primer pujava embolcallat per diputats de CiU i el segon baixava acompanyat d’Antoni Gutiérrez Díaz i d’altres diputats del PSUC. Es van fitar als ulls sense saludar-se. Quan Pujol estava dos graons per sobre de Benet, es va aturar, va girar el cap i va exclamar: «Josep, què fas amb aquesta gent?»». El llibre de Jordi Amat Com una Pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62, 2017), que també recull aquest episodi, ajuda a situar les complexes relacions entre Pujol i Benet. Joaquim Nadal (L’Avenç, 2017) considera que «aquell dia Josep Benet culminava la seva tasca de refundació del catalanisme polític i tancava el cercle que el duia dels seus anys d’escolà a Montserrat a liderar una opció tranversal i interclassista, d’esquerres».
Benet, per trajectòria i ideologia, podia semblar més proper a Pujol o al líder socialista Joan Raventós que als comunistes, per molt eurocomunistes que fossin. Amat explica que Raventós no entenia per què Benet es presentava amb el PSUC i no amb el PSC; el dirigent comunista Gregorio López Raimundo li aclarí: «Benet és ideològicament molt més a prop vostre. Això sí, és més amic nostre». Que el 1982 Benet, després d’encapçalar la candidatura del PSUC, s’atrevís a censurar Pujol i a oferir un programa i un govern alternatius encara va sacsejar més l’estreta i complicada relació entre Pujol i Benet, tot i que aquesta no es va acabar de trencar mai, tal com es demostraria anys després.
Una altra política nacional i social era possible: lliçons per al present
Aquella moció de censura sense possibilitat d’èxit va deixar, però, un contingut programàtic que hagués pogut portar a una Catalunya diferent i que, encara avui, quaranta-quatre anys després, ens mostra línies d’actuació interessants.
Benet, conscient que la moció naixia mancada de suports, va recordar als socialistes un dels objectius de l’acció: «Els que diuen no a aquest Govern minoritari i monocolor, aquest Govern conservador, per què no han presentat una altra alternativa de Govern, com la Llei els autoritza a fer-ho?».
Tot seguit, Benet desglossaria el seu programa de govern amb frases contundents, que encara avui haurien de ressonar a l’hemicicle del Parlament : «Es torna a caure en un error greu, ja comés en el passat: idealitzar Catalunya i la seva història, servir una Catalunya mítica, idealitzada, mentre s’oblida la Catalunya real, la Catalunya de la realitat de la seva història». I ho deia recordant converses mantingudes entre Pujol, Jaume Vicens Vives i ell mateix.
Benet desglossaria el seu programa de govern amb frases contundents, que encara avui haurien de ressonar a l’hemicicle del Parlament
«Un dels punts fonamentals i més essencials del programa de govern que tinc l’honor de presentar a la Cambra és aquest: fer de la població de Catalunya un sol poble, amb la col·laboració de totes les persones que viuen en aquesta terra, sigui quin sigui llur lloc de naixença, respectant els drets de totes elles.» Una afirmació que convé recordar en l’actualitat, quan sectors independentistes conservadors propers a Aliança Catalana, agrupats a l’entorn de la històrica Revista de Catalunya, qüestionen que Catalunya sigui un sol poble i, encara pitjor, no volen que ho sigui: prefereixen ser una minoria pura que una majoria plural; tot el contrari que Benet.
Benet reclama «la priorització i reorientació de l’acció de la Generalitat en la lluita contra l’atur», en línia amb la defensa que fa el PSUC dels drets de la classe treballadora. I proposa «una política laboral radicalment distinta a la de la CEOE i del Foment del Treball Nacional». Esmentar-ho avui és més que oportú quan la diputada de Junts, Míriam Nogueras, s’ha convertit en la veu de les patronals catalana i espanyola al Congrés. També aposta, amb visió de futur, per les energies renovables. I exigeix a Pujol que reclami i exerceixi les competències en matèria de seguretat i policia establertes a l’Estatut, plantejant «la creació d’un l’Institut de Seguretat de Catalunya, del qual dependria l’Escola de Policia, en la qual rebrien formació, en seccions distintes, la policia autònoma i les policies municipals», una institució que no naixeria fins vint-i-cinc anys després, quan el govern catalanista i d’esquerres la va crear l’any 2007, essent conseller d’Interior Joan Saura, hereu polític de Benet.
La cultura era essencial en el model de país de Josep Benet. Per això, inspirant-se «en l’exemple de Prat de la Riba, recordant els projectes i les realitzacions de la Generalitat republicana, i tenint sempre en compte les opinions expressades per les institucions i les persones que treballen em el camp de la cultura» es comprometia a presentar un projecte global de Política Cultural, multiplicant per tres el pressupost que es dedicava a aquest tema, preocupant-se alhora per l’alta cultura i per la promoció de la major participació popular en les activitats culturals.
Un dels temes fonamentals del discurs de Benet és «la recatalanització del nostre país, amb la recuperació plena de la seva identitat nacional». I per això propugna «l’obra contínua de normalització lingüística» que, «perquè sigui eficaç», ha de ser «paral·lela al foment de la convivència» entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Una aposta per la normalització lingüística que els governs de Junts i ERC del període 2010-2024 van oblidar, deixant cada any sense plaça milers de sol·licitants de classes de català al Consorci de Normalització Lingüística .
Un altre dels grans instruments del redreçament de Catalunya és per a Benet «l’ensenyament», que «ha de merèixer la més extraordinària atenció de qualsevol govern català»: un toc atenció des del passat a l’actual govern del PSC.
I Benet adverteix que «el fàcil recurs sovintejat al Tribunal Constitucional es converteix en una manipulació moltes vegades de la Constitució, per tal d’aconseguir una paralització directa de l’acció legislativa dels representants del poble de Catalunya». Les prediccions de Benet es farien realitat dissortadament en la senténcia del 2010 sobre l’Estatut de 2006 i en l’habitual discussió competencial amb els diversos governs centrals.
Sempre he pensat que la nostàlgia és mala consellera; no es tracta d’enyorar altres temps. Però mirar al passat ens pot ajudar a actuar avui amb més intel·ligència. Sobretot, si ho fem de la mà de Josep Benet.
