A principis del segle XX, el sociòleg Robert E. Park, pare de l’Escola de Chicago d’estudis urbans, assenyalava algunes de les contradiccions pròpies de les ciutats del moment. En un dels seus escassos textos, Park apuntava al fet que, en fer la ciutat, l’ésser humà s’havia refet a si mateix. La hipòtesi d’una relació dialèctica entre la ciutat com a conjunt de volums construïts i espais intersticials i la població que l’habitava, en una dinàmica de transformació contínua, també impregna l’obra Nomadas digitales y precarización algorítmica, coordinada per Jorge Sequera, Ana Santamarina i Francisco Fernández-Trujillo, en assenyalar com la proliferació de plataformes digitals i aplicacions, a més de convertir-se en una nova forma d’extracció de valor de les ciutats, ha metamorfosat la manera com ens relacionem entre nosaltres i amb la ciutat. Parlem amb Jorge Sequera aprofitant la seva visita a Barcelona per a la presentació de l’esmentada obra.
Com sorgeix la idea de la investigació que dona peu al llibre?
Bé, el llibre neix d’un projecte d’investigació finançat pel Ministeri d’Economia, Comerç i Empresa, que es diu OnDemandCity, i que tracta d’entendre com la participació creixent de les plataformes en tots els aspectes de la vida està transformant la ciutat. A això ho anomenem plataformització urbana.
I per estudiar-ho, el projecte se centra en dues figures que a primera vista no tenen res a veure: d’una banda el treballador transnacional digital, el que els mitjans anomenen nòmada digital o expat, que representa aquest model de treball en remot, flexible, suposadament autònom. I de l’altra, els migrants que treballen en sectors dependents de plataforma: repartidors, treballadores de cures, conductors de VTC. Dos subjectes que comparteixen la ciutat però que clarament no l’habiten de la mateixa manera.
El que ens interessa no és tant fer una anàlisi des de la sociologia del treball, que és des d’on s’ha abordat més habitualment, o des d’un enfocament purament jurídic, sinó entendre les connexions entre aquestes transformacions laborals, les biografies dels propis treballadors i el que els està passant a les ciutats. I això ho mirem a Lisboa, Màlaga, Madrid i Barcelona, que són ciutats que estan lluitant per convertir-se en referents tecnològics del sud d’Europa. Aquell Silicon Valley mediterrani que tothom promet i gairebé ningú acaba sent.
La plataformització és un fenomen relativament recent, però quins elements diferencials aporta respecte d’altres dinàmiques d’extracció de capital a les ciutats?
El que estem veient és un salt qualitatiu respecte del que hi havia abans. Hi ha qui ho anomena capitalisme de plataformes com un nou règim d’acumulació. Jo prefereixo dir que no és una ruptura amb les ciutats fordistes o postfordistes, sinó més aviat una capa nova que se superposa a les anteriors. La fàbrica no desapareix; la plataforma s’hi afegeix al damunt.
I la diferència central és que aquest model no requereix invertir en infraestructures pròpies. Uber no construeix carreteres; les utilitza. Les plataformes de repartiment no creen la xarxa viària; l’aprofiten. Airbnb no edifica habitatges; captura els que ja existeixen i els converteix en actius. Hi ha una extracció de rendes sobre infraestructures que ja existien, moltes d’elles públiques, i això és el que el fa qualitativament diferent.
A més, al llibre parlem d’una triple extracció que opera alhora: sobre el salari, que esdevé incert i fragmentat; sobre l’habitatge, que s’encareix segons criteris de rendibilitat; i sobre el mateix espai urbà, que es reconfigura com a actiu explotable. I el que estem veient ara amb la intel·ligència artificial sembla repetir exactament la mateixa lògica que vam veure amb les plataformes després del 2008, amb el risc afegit d’acabar en una altra bombolla.
Com definiries els nòmades digitals i els expats? Són col·lectius homogenis?
Hi ha una primera capa de tot això que és pur branding. El nòmada digital és un concepte tan vague que el pot omplir gairebé qualsevol cosa. En alguns anuncis per atreure aquest perfil a determinades ciutats es parlava indistintament de treballadors tecnològics que salten de ciutat en ciutat i de persones que finalment acabarien repartint menjar. Que el mateix terme serveixi per a ambdues coses diu bastant sobre la seva solidesa com a categoria.
El que trobem en la investigació és que en molts casos el nòmada digital no és ni nòmada ni autònom. Són treballadors subcontractats, amb mobilitat forçada més per la manca d’alternatives que per elecció, amb dependències laborals i residencials força fortes. La mobilitat hi funciona com una gestió flexible de la precarietat, no com una emancipació.
L’expat té una definició una mica més clara: migrant temporal, amb passaport occidental, alta qualificació, que s’instal·la en una ciutat amb ingressos que provenen d’una altra economia. Hi ha autores que els defineixen directament com a “migrants acomodats i amb privilegis”, contraposa’ls a altres tipologies migratòries, sovint racialitzades. Tampoc aquí el grup és homogeni, però almenys la categoria té més consistència.
El que sí que és clar és que al voltant d’aquests perfils s’ha construït un ecosistema enorme: colivings, coworkings, plataformes de lloguer de mitjana durada, universitats privades internacionals, hubs tecnològics. Aquest ecosistema té efectes molt concrets sobre el barri, sobre el preu del lloguer, sobre qui pot continuar vivint on vivia, amb independència de quants nòmades digitals purs existeixin en realitat, que en molts casos són bastant menys del que el discurs suggereix.
Aquests grups són assenyalats des d’una perspectiva culturalista, com si fossin responsables de les transformacions. És possible fer una anàlisi de classe d’aquesta nova realitat?
És necessari fer-la, i és just on l’anàlisi culturalista falla. Assenyalar els expats o els nòmades com a causants de la crisi de l’habitatge no és completament erroni en les observacions, però sí en el diagnòstic. Al darrere no hi ha una qüestió de costums o d’hàbits: hi ha capitals que aprofiten aquests fluxos, polítiques urbanes que els incentiven activament amb dumping fiscal i visats nòmades, i plataformes que actuen com a dispositius d’internacionalització del mercat immobiliari. Les persones que arriben són el vector, no el motor. I reduir-ho a una qüestió d’origen o de cultura té el risc de confondre el símptoma amb la causa.
El que el llibre proposa és pensar-ho en termes de classe. I aquí el que és interessant és que les plataformes reorganitzen el temps social de manera molt desigual: el treball plataformitzat permet externalitzar temps reproductiu de les classes mitjanes urbanes cap a una força de treball subalterna. Temps de cures, de neteja, de mobilitat, d’alimentació. Les jerarquies es reordenen no només en salari sinó en temps, i això l’anàlisi culturalista no ho veu. Hi ha una gentrificació plataformitzada que té una lògica de classe molt clara, encara que no sempre sigui fàcil d’anomenar sense que sembli que estàs culpant la persona equivocada.
El llibre analitza diverses ciutats. Hi ha un denominador comú, o cada cas té la seva pròpia lògica?
Les dues coses alhora, diria. Hi ha un patró estructural comú: totes aquestes ciutats competeixen per posicionar-se com a nodes del capitalisme digital del sud d’Europa, totes experimenten processos de segregació i expulsió lligats a aquesta competència, i en totes la plataforma connecta d’alguna manera les transformacions laborals amb les urbanes. Però els camins són diferents.
Lisboa és el cas més paradigmàtic. Tot s’hi va anar preparant durant anys: desregulació del lloguer, turistificació accelerada, entrada dels visats nòmades, deslocalització de treball des del nord d’Europa. El resultat és una ciutat amb una complexitat enorme en tot el que té a veure amb plataformització i nomadisme digital.
Màlaga té característiques similars en aparença, però el llibre mostra una cosa que em sembla important: en realitat no hi ha evidències d’una comunitat consolidada de nòmades digitals allà. El que hi ha és un discurs municipal que utilitza aquesta figura per justificar la continuïtat del model turístic-immobiliari de sempre. Els nòmades són el relat; el que es mou per sota és una internacionalització del mercat residencial amb lloguers de mitjana i llarga durada, i una dualitat molt forta entre els qui arriben amb ingressos alts i una població local amb rendes molt per sota de la mitjana.
Madrid respon més a una lògica de coll blanc: directius i classes mitjanes-altes llatinoamericanes instal·lant-se a Salamanca, Chamberí o l’entorn financer, amb el dumping fiscal com a atractiu i les Quatre Torres com a símbol d’aquest model. I Barcelona continua sent la ciutat de les startups, les universitats capdavanteres i la marca cosmopolita, amb el Poblenou com a zona de concentració d’expats. El que queda per veure és si hi predomina la compra com a inversió o la rotació alta d’estades temporals, perquè les conseqüències sobre l’habitatge són diferents.
Cap a on apunten aquestes transformacions?
El que veiem és que els discursos dominants de l’urbanisme contemporani compleixen una funció retòrica molt concreta: crear la idea que la plataformització i la hipermobilitat ens afecten a tots per igual, quan en realitat el que fan és redistribuir riscos, costos i temps de manera molt desigual. La ciutat plataformitzada no és una promesa futurista neutral.
I el patró que està emergint amb la intel·ligència artificial sembla repetir exactament el mateix que vam viure amb les plataformes: capitals que busquen refugi, inversions enormes, promeses de transformació total, amb el risc que acabi com una altra bombolla especulativa.
Però el llibre no acaba només en el diagnòstic, perquè també hi trobem resistències. Noves formes de sindicalisme entre repartidors i treballadores de la llar, moviments veïnals contra la turistificació, xarxes de suport mutu de dones migrants que utilitzen les mateixes eines digitals per organitzar-se al marge de la plataforma. En aquestes escletxes hi ha alguna cosa més que protesta: hi ha assajos de formes diferents d’habitar i d’organitzar-se, davant la conversió definitiva de la ciutat en una interfície del capitalisme global.
