Durant dècades, l’habitatge va ser un dels grans organitzadors silenciosos de l’ordre social a Espanya. Comprar un pis equivalia a alguna cosa més que resoldre una necessitat material. Era una promesa d’estabilitat, un mecanisme d’integració i també una forma de govern. A Generación inquilina (Capitán Swing), Javier Gil reconstrueix aquesta història i la connecta amb el present per mostrar com el mercat immobiliari s’ha convertit en un dels principals dispositius de desigualtat del capitalisme contemporani.
El llibre té una virtut poc freqüent. Parteix d’una investigació sòlida, però renuncia al llenguatge tancat de l’acadèmia per intervenir en un debat públic travessat per llocs comuns, simplificacions i falses sortides. Gil analitza el pas de la societat de propietaris a una nova etapa marcada pel lloguer permanent, la concentració d’habitatge en mans de grans actors financers i l’aparició d’una generació que viu sota un règim de precarietat residencial estructural. “L’habitatge en propietat ha funcionat com un dispositiu polític”, resumeix. I afegeix una altra idea que recorre tota la conversa. “La generació inquilina és un subjecte d’explotació, però es pot transformar en subjecte polític i té les claus del canvi”.
Parlem amb ell sobre el treball d’investigació darrere del llibre, el paper de les polítiques públiques en la construcció del model espanyol de propietat, la financerització del mercat de l’habitatge, la força política dels fons d’inversió i les possibilitats d’articular una sortida democràtica a una crisi que ja no afecta només l’accés a l’habitatge, sinó el conjunt de les condicions de vida.
Durant dècades a Espanya es va fomentar la propietat com a model dominant d’accés a l’habitatge, seguint aquella frase del ministre franquista José Luis de Arrese. Quin paper han tingut les polítiques públiques en la construcció d’aquest model?
Han estat centrals. Espanya no només va seguir aquest model, sinó que va ser punta de llança d’una manera d’organitzar la qüestió de l’habitatge que després també s’impulsaria en altres països, per exemple, al Regne Unit de Thatcher. La idea era transformar la població en propietària per evitar el conflicte de classes, per generar un mecanisme ideològic i un dispositiu polític. “L’habitatge en propietat ha funcionat com un dispositiu polític”.
En el cas espanyol això va ser molt clar. Era una manera d’integrar tota aquella població obrera que s’estava constituint a les perifèries de Madrid, Barcelona i altres ciutats. La lògica era molt senzilla. Si les converteixes en propietàries, les fas conservadores. O almenys redueixes l’antagonisme, introdueixes una expectativa d’estabilitat i una vinculació amb l’ordre existent.
Després això també es va veure en altres contextos. Thatcher, mentre destrossava els miners, transformava una part de la població que vivia en habitatge públic en propietària del seu habitatge. I aquell model va funcionar. El neoliberalisme va guanyar la batalla ideològica i política en bona part així, articulant processos de despossessió de manera relativament pacífica. Hi va haver conflicte, és clar, però també una capacitat molt gran d’integració.
Jo sempre poso un exemple molt concret. La meva mare, votant del Partido Comunista, es compra un pis a Vallecas l’any 1982. És a dir, una part del món obrer i de l’esquerra també es va llançar a la propietat com a manera d’assegurar la seva vida. Aquest és l’èxit històric d’aquell model. El problema és que aquell model salta pels aires el 2008. I aquí comença una altra fase.
Ara, però, sembla que estem davant d’una nova volta de rosca. Molta gent torna a voler ser propietària, però potser amb perspectives diferents. Com entens aquest retorn del somni de la propietat?
Com un símptoma que no hi ha una alternativa socialment articulada. La gent sap que no pot viure de lloguer en condicions dignes, perquè viure de lloguer és ser captiu d’un rendisme que impedeix tenir una vida estable o accedir a un benestar mínim. Llavors cal fugir del lloguer i només queda la propietat. Però això no vol dir que la propietat sigui la solució. Vol dir que no hem construït altres sortides.
La propietat és una sortida que ja es va provar i va fracassar. Genera desigualtat, genera especulació i torna a posar en marxa dinàmiques semblants a les dels anys 2000. I a més avui hi ha un element afegit, que és que l’extrema dreta està disputant precisament aquest horitzó. El que vol l’extrema dreta és una població espanyola que se senti classe mitjana, que accedeixi a la propietat, mentre s’exclou una població pobra o migrant que quedarà condemnada al lloguer, a la precarietat i a una ciutadania degradada.
Per això, des de posicions transformadores, el que necessitem no és tornar al vell somni, sinó impulsar nous paradigmes d’habitatge. Formes de propietat i d’accés que tinguin a veure amb el que és públic, amb la cessió d’ús, amb el que és col·lectiu. Que ja no sigui la propietat individual el que garanteixi el benestar, sinó institucions de benestar sostingudes des d’altres formes d’organització.
Quan parles d’un nou paradigma, de què estàs parlant exactament?
De trencar amb una concepció de la propietat que ve de molt lluny i que l’entén com un poder gairebé absolut. Hi ha tota una tradició jurídica i política que identifica propietat amb capacitat d’ús i abús, és a dir, amb la possibilitat de fer pràcticament el que vulguis amb un bé. Però això està en qüestió. De fet, ja ho està socialment.
El que és interessant és que una part important de la població comença a dir prou. Comença a assumir que aquest sistema de propietat no val, que no serveix per sostenir una vida digna. Hem vist enquestes on una majoria important està a favor de posar límits al nombre d’habitatges que pot tenir una persona. A Berlín, per exemple, hi va haver un referèndum en què el 56% va votar a favor d’expropiar habitatges als grans propietaris de la ciutat.
Això mostra que no es tracta només de què diu la llei ara mateix, sinó de la potencialitat política de transformar-la. Perquè a més a Espanya i a Europa la propietat privada no és un dret absolut. Té límits, té funció social. El problema no és jurídic en sentit estricte. El problema és polític. Hi ha eines per intervenir en el mercat i transformar la relació amb la propietat, el que passa és que hi ha moltíssims diners en joc i una oposició fortíssima per part de qui concentra la propietat, el capital i el poder.
En el debat públic es parla molt de fons voltor o fons d’inversió, però sovint sense explicar bé qui són ni com operen. Quin tipus d’actors estem descrivint quan en parlem?
Estem parlant dels instruments que han trobat les grans oligarquies internacionals per agrupar els seus diners, organitzar-los i defensar-los de manera col·lectiva. “Són una mena de sindicat dels més rics”. Un fons d’inversió llança productes per invertir en el sector immobiliari a Europa, per exemple, i allà hi posen diners de governs, fons de pensions, asseguradores, grans fortunes, institucions financeres. Tot aquest capital es canalitza cap a operacions especulatives sobre habitatge a Espanya, Portugal o on sigui.
Per això dic que són actors que controlen el món en un sentit molt concret. No perquè ho decideixin absolutament tot, sinó perquè tenen capacitat real per definir polítiques, per decidir on s’inverteixen els diners, per rescatar o ofegar països, per condicionar mercats sencers. Ara mateix són el veritable poder.
I a més hi ha un procés de transferència de propietat molt clar. Molt habitatge no només ha passat de mans públiques o bancàries a fons d’inversió, sinó també de velles burgesies locals a oligarquies financeres internacionals. L’exemple típic és el de famílies que tenien diversos edificis sencers al centre de Madrid o Barcelona, heretats, perfectament rendibilitzats, i a les quals arriba un fons i els ofereix una quantitat enorme de diners. De sobte aquella propietat canvia d’escala i de lògica. Ja no està en mans d’un rendista local, sinó integrada en grans circuits globals d’acumulació.
Llavors, fins a quin punt consideres que la política d’habitatge a Europa i a Espanya l’estan marcant els fons d’inversió?
Fins a un punt molt alt. Només cal veure la relació entre política monetària, regulació financera i mercat immobiliari. Els fons de pensions, per exemple, deixen d’obtenir rendibilitat en altres espais quan els tipus baixen i es desplacen al mercat immobiliari a través de grans gestors com Blackstone o Cerberus. Això no passa en el buit. Passa perquè hi ha una determinada arquitectura política i monetària que ho afavoreix.
I després hi ha la dimensió del poder polític directe. El fundador de Blackstone, per posar un cas, ha estat un dels grans donants de Donald Trump i un dels seus principals assessors. Aquest múscul econòmic també es tradueix en capacitat d’influir en lleis, en governs, en orientacions estratègiques. Per això dic que la política d’habitatge no l’estan decidint només els parlaments o els ministeris, sinó un entramat molt més ampli en què els grans fons tenen una centralitat enorme.
Davant d’aquest poder transnacional, quin marge real existeix a escala estatal?
Es poden fer moltes coses. Una altra cosa és que hi hagi voluntat política de fer-les. Gran part del nou paradigma d’habitatge es pot impulsar en l’àmbit estatal. Tècnicament, moltes mesures són perfectament viables. El problema és que no s’hi atreveixen.
Un exemple molt clar. Tots els diners barats que van arribar des d’Europa, els fons Next Generation i altres crèdits tous, s’haurien pogut utilitzar per comprar habitatge. No per construir sense més, sinó per intervenir en operacions especulatives entre fons. Blackstone està venent part dels habitatges que va comprar a través de l’antiga cartera de la banca a Madrid. Aquests habitatges es podrien comprar exercint dret preferent de compra, pel mateix preu, i treure’ls al lloguer per sota del preu de mercat. Amb aquests lloguers es podria pagar la hipoteca i així i tot mantenir preus més baixos.
Per tant, sí, hi ha restricció europea, hi ha poder econòmic transnacional, hi ha lobby i pressió supranacional. Tot això és cert. Però també hi ha marge estatal. El que falta és una decisió política d’entrar en conflicte amb aquest model.
En aquest punt apareix la generación inquilina com a subjecte possible de canvi o emancipació. Com veus aquesta batalla política i ideològica?
Aquí jo sí que soc optimista en un sentit concret. “La generació inquilina és un subjecte d’explotació, però es pot transformar en subjecte polític i té les claus del canvi”. Ara bé, això no passa sol, s’ha d’organitzar. Ha de deixar de veure’s com un conjunt d’individus aïllats i començar a percebre’s com a part d’un mateix grup social.
Aquí la referència històrica és clara. Si vivim en un capitalisme rendista, cal fer amb ell una cosa semblant al que el moviment obrer va fer amb el capitalisme industrial. Mitjançant lluita sindical, desobediència civil i creació de noves institucions col·lectives. Això és el que permet generar cultura comuna, comunitat i força social.
La clau és que inquilins molt diferents entre si comencin a viure una experiència comuna i a organitzar-se a partir d’interessos compartits. Que això s’expressi de manera antagònica davant d’un altre grup que té interessos oposats i que també s’està organitzant. Aquí comença un procés de formació de classe.
I a més aquesta generació inquilina ha de disputar la població propietària, no lliurar-la a la dreta. Perquè propietaris i inquilins formen part de la mateixa classe treballadora en moments històrics diferents. La dreta intentarà separar-los, com fa amb les campanyes sobre ocupació o inseguretat. Però la qüestió és articular una aliança més àmplia, perquè també qui té habitatge en propietat està amenaçat per aquest capitalisme rendista que envaeix cada vegada més àmbits de la reproducció social.
L’herència continua sent un tabú polític fort. És imprescindible repensar l’herència per abordar de debò la crisi de l’habitatge?
Sí, però fins i tot aniria més enllà. Cal intervenir abans de l’herència. Cal replantejar el sistema de propietat i de concentració del patrimoni a la nostra societat. L’herència és un dels moments en què això es reprodueix, però el problema ja hi és abans. El que mostren les dades és que entre 2008 i 2024 es dispara la concentració de propietat, és a dir, no és només que la generació inquilina no pugui comprar habitatges, és que altres els estan comprant per especular-hi i quedar-se amb la meitat del sou de qui viu de lloguer.
Per això ni tan sols ho plantejo només en termes morals. És que la societat s’està trencant. Aquest sistema genera malestar, desigualtat i una fractura cada vegada més profunda. Com més tard s’hi intervingui, pitjor serà.
I ja l’última. Si poguessis aplicar una o dues polítiques demà mateix, què creus que s’hauria de fer?
D’entrada, intervenir totes les compres especulatives de fons d’inversió amb dret de tanteig i retracte i llançar un gran fons públic per comprar habitatge. Al llibre calculo que amb una operació així es podrien comprar fins a tres milions d’habitatges. El missatge seria claríssim. “Aquí ja no s’especula més”.
I aquests habitatges podrien anar a lloguer digne, per sota del preu de mercat, perquè el problema per a moltíssima gent no és pagar mensualment un habitatge, sinó la barrera d’entrada inicial. Aquí és on l’Estat hauria d’actuar.
