Durant segles, el poder ha estat un dels grans temes que han ocupat la reflexió sobre la realitat política i social. Des de Niccolò Machiavelli, passant per Thomas Hobbes, Max Weber o Michel Foucault, fins al politòleg Moisés Naím, molts autors van advertir que el poder era la palanca efectiva que mou el món. Però el mateix Naím ha explicat que aquest poder està canviant de naturalesa. A El fin del poder descrivia un procés silenciós però profund: el poder tradicional —més gran, més estable, més jeràrquic— es tornava més fràgil, més efímer i més fàcil de desafiar. Els Estats, els partits, les grans corporacions o els mitjans ja no controlaven la realitat amb la solidesa del segle XX. Tot es fragmentava. Venia, en certa manera, a completar allò que Zygmunt Bauman va definir com la “modernitat líquida”. Podem dir que ens trobem davant d’un poder igualment “líquid”.
Aquella tesi es va formular abans de l’explosió de la intel·ligència artificial generativa. Avui, però, la IA no sols confirma aquest diagnòstic, sinó que l’accelera i el transforma fins a un punt que aleshores amb prou feines es podia intuir. Estem entrant en una fase històrica en què el poder ja no es mesura únicament pel control del territori, del capital o de la informació, sinó per quelcom més decisiu: la capacitat de processar coneixement a gran escala, fet que dispersa els tentacles de la seva presència en tots els àmbits de la vida econòmica i social.
La intel·ligència artificial introdueix així una paradoxa central. D’una banda, democratitza eines que abans estaven reservades a grans organitzacions. Un petit equip, una pime o fins i tot un individu poden avui dur a terme tasques d’anàlisi, disseny, planificació o comunicació amb una potència impensable fa només una dècada. És la lògica que Naím descrivia: el poder es dispersa, s’abarateix i esdevé accessible.
Però, al mateix temps, aquesta mateixa tecnologia torna a concentrar poder en aquells que controlen les infraestructures algorítmiques, les dades massives i la capacitat de computació. L’aparent descentralització conviu amb una recentralització inèdita al voltant de plataformes tecnològiques globals que no responen als equilibris clàssics del sistema democràtic. Mai tants havien pogut fer tant, però mai tan pocs havien tingut tanta capacitat d’estructurar l’entorn on això passa.
La conseqüència és una mutació del mateix concepte de sobirania. Durant la modernitat, el poder s’organitzava al voltant de l’Estat i les seves institucions. Avui, part d’aquesta capacitat de decisió es desplaça cap a arquitectures tecnològiques que operen a escala planetària, sense un marc polític equivalent. La intel·ligència artificial no és només innovació econòmica; és també una nova capa de governança de facto. Un poder postmodern, funcional a un neoliberalisme que promet autonomia mentre genera noves dependències invisibles. Com en cap altre moment, les xarxes i la IA poden crear la il·lusió de sobirania personal i col·lectiva quan, en realitat, produeixen noves tensions i una concentració en una autèntica oligarquia tecnològica de dimensions històricament inèdites.
Això té efectes directes sobre el treball, l’empresa i l’estructura social. No ens trobem davant d’una simple automatització industrial, com la que vam conèixer en el passat, sinó davant de l’automatització de funcions cognitives: gestió administrativa, anàlisi jurídica, planificació logística, producció de continguts, assistència mèdica o enginyeria bàsica. La IA no substitueix únicament mans; comença a reorganitzar caps.
De nou apareixen las dinàmiques assenyalades per diversos autors que han treballat el poder: s’afebleixen les jerarquies tradicionals dins de les organitzacions, però augmenta la dependència de sistemes tecnològics externs que ningú no controla plenament. Les empreses guanyen flexibilitat, però perden autonomia. Els professionals multipliquen la seva capacitat, però també la seva vulnerabilitat davant de plataformes que fixen les regles del joc.
El debat públic oscil·la entre l’entusiasme ingenu i el catastrofisme. Tanmateix, la qüestió no és si la intel·ligència artificial és bona o dolenta, sinó qui en defineix les condicions d’ús. La història demostra que les grans transformacions tecnològiques només generen progrés quan van acompanyades de nous pactes socials capaços d’ordenar-ne els efectes.
Avui aquest pacte encara no existeix. La regulació avança més lenta que la innovació, els Estats actuen de manera fragmentada i les institucions internacionals amb prou feines esbossen principis generals. Mentrestant, la tecnologia ja està reorganitzant l’economia real, l’ocupació i l’esfera informativa.
La intel·ligència artificial no anuncia el final del poder, sinó la seva metamorfosi definitiva. Un poder més difús, més inestable, més difícil de legitimar, però també més decisiu que mai perquè actua sobre la base mateixa del coneixement.
Comprendre aquesta transició és el primer pas per governar-la. Si el segle XX va intentar domesticar el poder industrial i financer mitjançant l’Estat del benestar i les institucions multilaterals, el repte del segle XXI serà domesticar el poder algorítmic abans no sigui ell qui acabi organitzant la societat per nosaltres.
