Els primers millennials van ser probablement els últims a gaudir d’una llibertat que poc es podia pensar que estigués en joc: la de fer el ridícul. Els qui van travessar l’adolescència walkman en mà encara van poder fer el ximple amb la tranquil·litat que allò no els perseguiria per sempre o, com a molt, ho faria en forma d’anècdota.
La generació Z, en canvi, ha crescut sabent que pràcticament qualsevol cosa pot ser gravada —i publicada— en qualsevol moment. No van inventar la por a la mirada aliena —l’adolescència és una etapa vital molt autoconscient—, la novetat és que aquesta mirada pot tenir càmera, internet i un públic il·limitat.
La sociologia digital parla de col·lapse de contextos quan públics que normalment es mantindrien separats —amics, família, professors o desconeguts— es barregen en un mateix espai i deixen l’usuari sense saber del tot qui està mirant.
Tanmateix, els adolescents han crescut construint aquestes múltiples facetes d’ells mateixos: un estudi amb joves d’entre 12 i 18 anys va observar fins a quin punt anticipen l’abast abans de publicar i ajusten deliberadament el que mostren en funció de qui creuen que ho pot veure. A això s’hi suma una cosa ja incorporada a l’experiència quotidiana de les xarxes, com la consciència davant la possibilitat que una captura de pantalla tregui una conversa del lloc on havia de quedar-se. No cal estar sent observat per comportar-se com si poguessis estar-ho: la hipervigilància els ve com a configuració predeterminada.
Les batalles d’aura converteixen el risc de fer el ridícul en la condició mateixa del joc, i és aquí on els joves hackegen la lògica de l’exposició per fer-la jugar segons les seves normes.
En aquest sentit, té una rellevància especial que un dels grans hits de l’estiu hagi consistit precisament en adolescents reunits a les places per muntar l’espectacle davant la mirada, entre perplexa i atònita, de les generacions anteriors. Les batalles d’aura converteixen el risc de fer el ridícul en la condició mateixa del joc, i és aquí on els joves hackegen la lògica de l’exposició per fer-la jugar segons les seves normes.
Entre el feed i la plaça
En les societats adultocèntriques —aquelles en què les persones adultes concentren el poder i la capacitat de decidir com s’organitzen els espais—, els adolescents ocupen una posició intermèdia. Massa grans per ser nens, massa joves per ser adults. La idea d’encasellar-los més com a projectes de futur que no pas com a persones en present anul·la el reconeixement de l’adolescència com una etapa en si mateixa, amb les seves necessitats i formes pròpies de ser al món.
Això també es tradueix en la ciutat. Hi ha parcs infantils i equipaments pensats per a adults —tot i que en bona part travessats pel consumisme—. Per als adolescents, en canvi, hi ha menys llocs on simplement estar.
L’Institut Infància i Adolescència de Barcelona assenyala la manca de resposta de les polítiques públiques a la necessitat adolescent de trobar-se i relacionar-se a la ciutat, i adverteix de la privatització dels seus espais d’oci. Centres comercials, cinemes o restaurants acaben funcionant com a punts de trobada per a un col·lectiu que ni tan sols disposa d’ingressos propis.
Internet s’ha convertit en una resposta a aquest buit. Allà sí que han pogut construir espais propis amb formes de reconeixement que no necessiten passar per la mirada adulta per legitimar-se. Bona part de la cultura adolescent contemporània s’ha desenvolupat precisament en aquest territori: comunitats que no depenen de compartir barri, institut o ni tan sols país, i codis que circulen a una velocitat impossible en l’espai físic.
El farmeo de aura trasllada el llenguatge digital a les places. En un videojoc, farmear consisteix a repetir accions per acumular experiència o pujar de nivell. A internet, l’aura és el carisma. En les batalles, aquesta lògica desborda la pantalla. Els gestos, les poses, els balls i les referències que circulen per l’ecosistema digital comencen a organitzar físicament els qui comparteixen el codi. Una plaça es resignifica i es converteix en escenari: n’hi ha prou amb formar una rotllana i acceptar col·lectivament que, dins d’aquell cercle, funcionen les seves pròpies regles.
Un panòptic propi
La frontera que dibuixa la rotllana és la que ordena la mirada. Des de fora, bona part del que passa en una batalla d’aura pot ser assenyalat com a ridícul —de fet, aquesta ha estat una de les reaccions adultes més previsibles davant la tendència—. Però potser hi ha alguna cosa inevitablement tramposa a riure’s dels adolescents, especialment quan travessem una època en què difícilment se’ls ha permès ser el que són i s’han hagut d’obrir espai a cops de colze.
Seguir modes i abraçar el cringe formen part de ser adolescent, un moment per construir, provar, encertar i equivocar-se. Però la possibilitat permanent de quedar exposat afegeix una segona mirada a l’experiència: no només fas alguna cosa, també pots imaginar com es veurà des de fora, quin aspecte tindrà en un vídeo i davant de qui pot acabar apareixent.
Les batalles d’aura desactiven la hipervigilància integrant-la en l’equació. Els participants entren voluntàriament al centre del cercle sabent que estan sent observats i gravats.
Les batalles d’aura desactiven la hipervigilància integrant-la en l’equació. Els participants entren voluntàriament al centre del cercle sabent que estan sent observats i gravats. La possibilitat de fer el ridícul no és un accident que amenaça d’espatllar l’escena, sinó un element més que permet el joc. Els qui han crescut assumint que no poden escapar de l’exposició recullen aquest mateix mecanisme per exagerar-lo fins a portar-lo a una mena de performance col·lectiva.
Rituals per a una vida híbrida
Les batalles d’aura tenen en la seva essència alguna cosa molt més antiga que TikTok. Hi ha una convocatòria, unes regles que no cal que estiguin escrites perquè tothom les conegui, una entrada en escena i espectadors que interactuen amb l’entorn i saben interpretar el que passa. Hi ha alguna cosa de ritual.
Quan bona part de l’experiència s’organitza de manera individual —cadascú amb el seu feed i les seves petites obsessions algorítmiques, encara que en realitat després siguin les mateixes—, potser no és menor que un codi nascut a internet acabi produint presència. La particularitat és que, ni de bon tros, no som davant d’una recuperació nostàlgica de la trobada, aquella romantització adulta i crònica d’uns temps passats en què els nens jugaven en lloc de mirar el mòbil.
Per a una generació que ha trobat bona part dels seus espais de socialització i, per què no, de producció cultural a internet, el món digital no és l’avantsala de la vida que passa fora. Per això aquestes pràctiques funcionen: no obliguen els adolescents a triar entre una vida digital i una altra de física; per a ells mai no han estat separades. El farmeo de aura existeix precisament en aquesta continuïtat, el llenguatge és seu: s’aprèn en digital, es reconeix al carrer i torna a circular per internet.
Hi havia una vegada una memòria al núvol
En aquesta falsa dicotomia adulta entre allò físic i allò digital hi ha, tanmateix, uns límits imposats. Els adolescents poden decidir què passa dins de la rotllana, però el fenomen circula per infraestructures construïdes precisament per captar i prolongar l’atenció.
Els adolescents no són activistes que intentin dinamitar l’engranatge de les plataformes: hi han viscut sempre a dins. Com qui negocia amb els pares tornar una hora més tard a casa, negocien també amb les xarxes la possibilitat d’obrir-se un espai propi dins d’uns límits —siguin els de Meta o els de TikTok—. Munten i utilitzen l’escenari encara que el teatre continuï pertanyent a un altre.
Per als qui han tingut empremta digital abans de néixer —vegeu les ecografies penjades a Facebook o Instagram—, exposar-se sota les seves pròpies regles altera qui controla l’enquadrament. D’aquí a uns anys potser miraran els vídeos d’aquestes batalles i faran el que fan els adults amb la seva pròpia adolescència: posar-se vermells. Al capdavall, la batalla d’aura que lliuren és la de poder ser ells mateixos. En una era digital en què tot es veu, ocupar espai és recuperar la potestat de jugar i gaudir de versions d’ells mateixos de les quals algun dia es puguin avergonyir.
Els adults poden guardar anècdotes adolescents a la memòria. Per a aquesta generació, el registre quedarà al núvol. Potser per això és important preservar el dret que una versió d’un mateix no hagi de convertir-se en definitiva.
