Barcelona, ja ho saben, és plena de turistes i fa una calor humida molt molesta. Entro al supermercat per fer la compra i amb un objectiu secret: buscar una imatge extraordinàriament precisa del que durant dècades va ser la nostra idea de progrés. Gairebé sense buscar, trobo una síndria tancada dins d’un recipient de plàstic. Un mango tallat a trossets i dins de plàstic. La pinya, a rodanxes, també. Móres i nabius, també dins de plàstic.
Surto del supermercat per provar un segon espai d’anàlisi i m’animo a practicar un esport extrem de risc: passejar pel Mercat de la Boqueria, on es desplega una petita arquitectura quotidiana de l’absurd contemporani. Entre centenars de turistes que es fan selfies, ous d’estruç, parades de fruita i sucs de colors impossibles, apareixen síndries, mangos, pinyes, melons i cocos perfectament trossejats i tancats dins de recipients transparents.
Fruites que durant milions d’anys d’evolució van desenvolupar els seus propis sistemes de protecció necessiten ara una segona pell industrial per recórrer uns centenars de metres per la Rambla, entre runa, tanques i obres. El cicle sembla un resum perfecte del capitalisme contemporani: comprar, fotografiar, menjar i llençar. Vint minuts d’utilitat i tones de residus que romandran a Barcelona molt més temps que el turista a la ciutat.
Durant dècades, i a causa de l’immens poder de la indústria del petroli, dels plàstics i dels seus derivats, hem sobreenvasat la natura i n’hem dit comoditat. Ara arriba una nova legislació europea per recordar-nos una cosa que milions d’anys d’evolució havien deixat bastant clara.
Durant dècades hem sobreenvasat la natura i n’hem dit comoditat
El nou Reglament europeu sobre envasos i residus d’envasos ha començat a aplicar-se aquest mes d’agost de 2026 i es desplegarà progressivament. A partir de 2030 restringirà, amb determinades excepcions relacionades amb la conservació, la higiene o la protecció dels aliments, els envasos de plàstic d’un sol ús per a fruites i verdures fresques preenvasades de menys d’1,5 quilos. No desapareixerà tot el plàstic, però comença a canviar aquesta idea que relaciona el plàstic amb la normalitat de les nostres vides.
El supermercat com a museu
Facin la prova en un supermercat qualsevol. No hauran de buscar gaire. Hi trobaran, segur, cogombres plastificats individualment. Quatre pomes dins d’una safata. Sis tomàquets en una caixa transparent. Pebrots agrupats en bosses. Pastanagues embossades. Amanides tallades i tancades dins de plàstic. Embotits en safates. Formatges separats per làmines de plàstic. Dues galetes dins d’una bossa, dins d’una safata, dins d’una caixa de plàstic.
Camino pels passadissos i començo a mirar el supermercat d’una altra manera. El plàstic no és un objecte, és el paisatge. És a tot arreu i, precisament per això, hem deixat de veure’l. No tots aquests envasos desapareixeran amb el reglament europeu. Tampoc tot el plàstic és inútil: hi ha raons de seguretat, conservació, higiene i transport que justifiquen alguns dels seus molts usos. Però resulta molt difícil defensar bona part del sobreenvasament des d’una altra lògica que no sigui la comercial i la del benefici econòmic.
Agrupar. Individualitzar. Diferenciar. Seduir. Convertir un aliment corrent en un producte aparentment prèmium. L’envàs ja no serveix únicament per protegir allò que comprem. Serveix per vendre-ho. I aquí em sorgeix una pregunta més interessant que l’habitual i tòpica discussió sobre el reciclatge: per què necessitàvem fabricar tot això? Perquè el problema comença molt abans de portar el plàstic al contenidor groc.
Bye bye, bosseta de quètxup
Continuo buscant. Camino per la ciutat i, quan sento la crida de l’estómac, entro en una hamburgueseria de barri. Res d’especial, ben normaleta. A la meva taula hi ha tres sobres de quètxup, dos de maionesa i un de mostassa. Cadascun conté uns pocs grams de salsa, però per arribar fins aquí ha necessitat matèries primeres, fabricació, impressió, transport i distribució. Després, algú l’obre durant quatre segons i ja està. Brossa.
Europa restringirà determinats envasos individuals de plàstic per a condiments, salses, sucre, amaniments o crema per al cafè als establiments d’hostaleria. Hi haurà excepcions per a alguns usos, entre els quals determinats menjars per emportar i necessitats higièniques, mèdiques o assistencials.
No es prohibeix el quètxup. Convé aclarir-ho abans que algú convoqui una manifestació en defensa de la llibertat de la maionesa. La qüestió és molt més senzilla: per què cal fabricar un recipient nou cada vegada que algú vol posar mostassa sobre una salsitxa de Frankfurt? Sembla una batalla petita. Però multiplicada per milions de persones deixa de ser-ho.
El got que viu cinc minuts
Entro en un cafè normal —res d’«especialitat» ni de matcha per a expats—. Demano un cafè amb llet per emportar. Me’l serveixen amb un altre objecte de biografia molt breu. Fabricació. Transport. Emmagatzematge. Cafè. Deu minuts amb mi i destí a la paperera de la cantonada.
Hi ha alguna cosa fascinant en la nostra capacitat industrial per fabricar objectes cada vegada més sofisticats destinats a convertir-se cada vegada més ràpidament en brossa.
Això també comença a canviar, ja que des de principis de 2027 els establiments de menjar i beguda per emportar hauran de permetre que els consumidors utilitzin els seus propis recipients sense pagar més per fer-ho. A més, el 2028 hauran d’oferir també alternatives reutilitzables per a determinats serveis de take away.
Sembla clar que la carmanyola contraataca. Després de dècades de suposada innovació plàstica, potser redescobrirem que les nostres àvies dominaven una tecnologia extraordinàriament avançada. Reutilitzable. Rentable. Transportable. Barata. De vegades innovar consisteix a recordar.
177,8 quilos per persona
No passa sempre, però en aquest cas les xifres aconsegueixen explicar de manera clara per què tot això importa. Només el 2023 i segons les dades oficials, la Unió Europea (UE) va generar 79,7 milions de tones de residus d’envasos: 177,8 quilos per habitant. Només els residus d’envasos plàstics van arribar a una mitjana de 35,3 quilos per persona. I al voltant del 40% del plàstic utilitzat a la Unió Europea es destina a envasos.
Quan repasso les fotografies que he fet al supermercat i que il·lustren aquesta crònica, torno mentalment als seus passadissos i allà els números deixen de ser abstraccions. Hi eren. Passadís rere passadís. Safata rere safata. Bossa rere bossa. Envàs rere envàs.
Durant dècades hem confiat en una mena d’indulgència ecològica contra el problema anomenada reciclatge. Es tractava de comprar, utilitzar, llençar al lloc adequat per reciclar i tornar a comprar més plàstic. Però una economia veritablement circular obliga a reformular les preguntes. Necessitàvem fabricar tots aquests objectes? El millor residu reciclable continua sent el residu que mai no va existir.
La cultura de la monodosi
Passo pel costat d’un hotel i penso en tots aquells on m’he allotjat. Penso en aquell altre petit monument quotidià de la nostra civilització del malbaratament: el xampú diminut. Xampú individual. Gel individual. Loció individual. Aftershave individual. Una dutxa, un recipient. Tots aquests envasos cosmètics i d’higiene personal d’un sol ús destinats a una única estada hotelera també quedaran prohibits el 2030.
Totes les escenes del passeig d’aquest dia d’agost per Barcelona comencen a connectar-se. Fruita plastificada. Safates del supermercat. Sobres de quètxup. Gots per emportar. Xampús diminuts. No es tracta només de plàstic. Es tracta de la cultura de la monodosi.
Durant dècades vam confondre comoditat amb el fet de fer servir i llençar, i modernitat amb individualització. Com més empaquetat, petit, ràpid i prescindible era alguna cosa, més contemporània semblava. Cada gest quotidià havia de produir el seu petit cadàver material. Política personal de «fer servir i llençar». Aquest va ser el gran lema no escrit d’una època que s’acaba —almenys a la Unió Europea—.
No existeix cap lloc anomenat «fora»
El reglament incorpora, a més, límits per a determinades concentracions de PFAS en envasos destinats a entrar en contacte amb aliments. Les PFAS —substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades— són milers de compostos químics sintètics coneguts com a «contaminants eterns» perquè no es degraden de manera natural, s’acumulen en el medi ambient i en els teixits dels éssers vius i plantegen seriosos reptes de seguretat ecològica i alimentària.
La nostra brossa no desapareix quan deixem de veure-la. Diem «llençar» amb una tranquil·litat semàntica extraordinària. Llençar on? No existeix cap lloc anomenat «fora».
Els residus romanen als nostres cossos, als abocadors, a les incineradores, als rius, als mars i als oceans. Es transformen, es fragmenten, circulen. La nostra brossa té bastant més memòria que nosaltres.
Llibertat per plastificar mandarines?
Com podem imaginar, aquestes noves mesures europees alimentaran també la coneguda guerra cultural contra Brussel·les. Europa regula massa. Primer, els taps enganxats a les ampolles. Ara, els sobres de maionesa. Qualsevol límit ambiental pot convertir-se avui en una suposada agressió contra la «sagrada» llibertat individual.
Hauríem d’invertir les preguntes. Per què embolicar quatre mandarines amb plàstic era llibertat? Per què rebre tres sobres de mostassa que ningú no havia demanat representava un «progrés»? Per què fabricar milions d’objectes destinats a existir deu minuts era sinònim de comoditat?
Hauríem d’invertir les preguntes. Per què fabricar milions d’objectes destinats a existir deu minuts era sinònim de comoditat?
La qüestió no és només ambiental o ecològica. És cultural, econòmica i profundament política. Durant bona part del segle XX vam construir una idea de suposat benestar basada en una premissa impossible: produir, consumir i llençar com si els materials poguessin desaparèixer del planeta quan deixem de necessitar-los.
La política cap dins d’un sobre de mostassa
Torno cap a casa i passo de nou per la Boqueria. Les safates de fruita continuen allà. Perfectes. Transparents. Fotogèniques. Preparades per al consum immediat. I penso que la transició ecològica no passa només a les grans cimeres climàtiques, les centrals elèctriques o les fàbriques. També passa en un supermercat. A la barra d’un bar o a la taula d’una hamburgueseria. Al bany d’un hotel. Al recipient d’un cafè. En un inofensiu sobre de mostassa. La política real també cap dins d’objectes ridículament petits.
Les grans transformacions culturals comencen quan allò que durant dècades es considerava normal comença a semblar-nos molt absurd. No fa tant de temps, fumar en un hospital, al cinema, en una discoteca o a la part del darrere d’un avió, davant dels nadons, ens va arribar a semblar normal.
Potser arribarà un moment en què algú mirarà fotografies dels nostres supermercats i preguntarà: De debò embolicàveu les rodanxes de pinya amb plàstic? Doncs sí.
I els plàtans. I els tomàquets. I mig meló. I la polpa del coco. I una cullerada de quètxup. I el sabó de cada dutxa d’un hotel. Sí, hi va haver un temps en què érem extraordinàriament sofisticats a l’hora de fabricar brossa abans fins i tot de començar a menjar o rentar-nos. I durant dècades en vam dir comoditat o, encara pitjor, progrés.
