En una entrevista recent, Antonio Maestre defensava la necessitat d’un antifascisme quotidià, una pràctica diària de confrontació davant de comentaris masclistes o racistes en espais propers. La seva proposta té una dimensió ètica indiscutible: davant la normalització de l’odi, algú ha de dir alguna cosa. Tanmateix, quan aquesta lectura es converteix en l’eix explicatiu del fenomen —quan l’extrema dreta s’interpreta fonamentalment com una deriva cultural— es corre el risc de confondre el símptoma amb la causa. Perquè el que està en joc no és només —ni principalment— un problema de valors. És, com ja va advertir Karl Polanyi a La gran transformació, una qüestió estructural: el desbordament del mercat com a principi organitzador de la vida social.
Polanyi escrivia el 1944 intentant entendre com Europa havia arribat a l’abisme dels totalitarismes. La seva resposta no apuntava a una sobtada irrupció de barbàrie cultural, sinó a un procés molt més profund: la construcció del mercat autoregulat com a utopia política. La idea que la societat havia de sotmetre’s a les lleis del mercat —i no a l’inrevés— va generar una desestabilització sense precedents. El que ell va anomenar el desencastament (disembedded) de l’economia: la separació entre les relacions econòmiques i les estructures socials que les sostenien. El resultat va ser devastador. Terra, treball i diners —realitats socials complexes— van ser convertits en mercaderies fictícies. La mercantilització de la terra va implicar la destrucció de formes de vida; la del treball, la precarització i l’atur massiu; la dels diners, la inestabilitat financera. El que va emergir no va ser una societat més lliure, sinó una de més insegura, fragmentada i vulnerable.
Aquest procés, com també suggereixen els materials del mateix Polanyi, no només va produir crisis econòmiques, sinó una erosió profunda dels vincles socials. I és precisament en aquest terreny on cal situar l’auge dels extremismes. Davant l’expansió del mercat, Polanyi va identificar el que va anomenar el doble moviment: d’una banda, la tendència a estendre la lògica mercantil a tots els àmbits de la vida; de l’altra, la reacció social davant els seus efectes destructius. Aquesta reacció podia adoptar formes progressistes —protecció social, drets laborals, regulació— o formes autoritàries. El feixisme, en aquesta lectura, no és un accident cultural, sinó una resposta política a una crisi social generada pel mateix mercat.
Aquesta perspectiva obliga a desplaçar el focus. No es tracta de negar la dimensió cultural de l’extrema dreta, sinó d’entendre que aquesta dimensió s’inscriu en un context material específic. La por a l’altre, la xenofòbia o el replegament identitari no emergeixen en el buit: són formes de canalitzar inseguretats produïdes per processos de despossessió, precarització i pèrdua de control sobre la pròpia vida.
Tornem, doncs, al present. Què passa quan, dècades després de Polanyi, assistim a una nova fase d’intensificació del mercat? La financiarització de l’habitatge, la precarització laboral vinculada a plataformes digitals, l’erosió dels serveis públics o la conversió de les ciutats en actius d’inversió no són fenòmens aïllats. Són expressions contemporànies d’aquest mateix impuls de desbordament. En aquest context, explicar l’auge de l’extrema dreta únicament en termes culturals equival a mirar la superfície. És més fàcil assenyalar el veí que fa un comentari racista que preguntar-se per les condicions que fan que aquest comentari trobi ressò. És més còmode pensar que el problema és la ignorància que assumir que hi ha una estructura que produeix inseguretat de manera sistemàtica.
És aquí on la lectura de classe esdevé imprescindible. No perquè ofereixi una explicació total, sinó perquè permet reintroduir la dimensió material en l’anàlisi. Les societats travessades per la inseguretat —laboral, residencial, vital— són més propenses a buscar solucions autoritàries. No per una inclinació cultural intrínseca, sinó perquè aquestes solucions prometen ordre enmig del caos. El culturalisme, en aquest sentit, té un efecte paradoxal: en centrar-se en els comportaments individuals, desactiva la crítica estructural. Convertir l’antifeixisme en una pràctica exclusivament moral pot ser necessari, però és clarament insuficient. Sense una intervenció sobre les condicions que generen aquesta deriva, el problema es reprodueix.
Polanyi ho va entendre amb claredat: no hi ha estabilitat social possible quan el mercat es converteix en l’única lògica organitzadora. I, tanmateix, aquesta sembla ser precisament la direcció en què continuem avançant. La promesa de llibertat del mercat es tradueix, per a àmplies capes de la població, en una experiència de pèrdua de control. I és en aquest terreny on floreixen les respostes autoritàries.
Per això, més que triar entre cultura o economia, el repte és articular ambdues dimensions sense perdre de vista la jerarquia de causes. Assenyalar una masclistada en un sopar pot ser un gest necessari. Però si no s’aborda el procés que converteix la vida en una mercaderia —si no es qüestiona la centralitat del mercat— aquest gest es queda a la superfície. La pregunta, en última instància, no és per què hi ha gent que vota l’extrema dreta, sinó quin tipus de societat fa que aquesta opció resulti plausible. I és en aquesta pregunta, més que en la correcció cultural, on continua ressonant amb força l’advertiment de Polanyi.
