El seu recordatori diu: «Encara que res no ens torni el temps de l’esplendor de l’herba i la glòria de les flors, no ens quedem en la tristesa: trobem força en allò que encara ens acompanya». William Wordsworth. La imatge és la fotografia d’un home dalt del seu cavall a contrallum del crepuscle que il·lumina el camí de xiprers que porten a la seva masia de l’Empordà. És la silueta de l’Enric Canals i Cussó (Tiana, 26/04/1962-Barcelona, 18/10/25). Durant el seu funeral, Canals s’acomiada amb una altra fotografia a una pantalla. El genet saluda amb el seu barret a la mà i cavalca cap a l’horitzó. Amb música del Far West de fons, va ser un final idèntic a la del cowboy que, acabada la feina i complert el seu deure, marxa solitari cap a algun altre lloc. És el viatge que va redactar ell mateix i que va arribar per Whatsapp: «L’Enric ha començat un llarg viatge. En el moment de marxar, ha tingut un pensament per a tots els seus amics, entre els quals tu hi ocupes un lloc preferent». Signaven la seva dona Imma, el seu fill Enric i la seva filla Sara.
I altra vegada, torna a la memòria el poema que diu: «La meva vida és un transcórrer de morts amigues». Ara ha marxat en Canals, el periodista que més feina escrita i televisada ha fet per recuperar i conservar la memòria d’aquest país, quan encara no es parlava de memòria històrica ni de memòria democràtica. Els títols d’algunes de les seves sèries documentals de TV3 i Catalunya Ràdio ho suggereixen: Te’n recordes?, Els dies que van canviar la nostra vida, Aquell temps, aquell país, Els oblidats de la Línia Maginot… I també llibres com Tarradellas, el guardià de la memòria, Delators: la justícia de Franco, Sota Control: activitats contra el Règim, Pujol Catalunya. El consell de guerra a Jordi Pujol… Canals també va ser empresonat per lluitar contra la dictadura franquista.
Fill d’exiliat i empresonat, de casa pobre, va ser un noi de fer feines com peixater, per ajudar a la família. Amb certificat oficial de pobre, va poder estudiar Medicina a Barcelona, fins que alguna cabòria el va portar al periodisme. Va començar al Diario de Barcelona i a Ràdio Barcelona, va passar a la primera redacció de El País a Catalunya i va ser fundador i director de TV3. Allà aquell jove tan alt esdevindrà un gran de la història de les televisions de Catalunya, Andorra i Balears, que algun dia serà estudiat amb profunditat a les universitats de periodisme i comunicació. També va ser professor d’audiovisuals a la Universitat Ramon Llull. I va fer la televisió més moderna i creativa de Catalunya i Espanya. Primera lliçó sobre les audiències: «Mira, nen, si posem una caca, venen mosques. Si posem més caca vindran més mosques. Nosaltres no volem ni caques ni mosques».
Es tractava d’informar, formar i entretenir. El lema de la BBC quan TV3 va ser com la BBC. Moderna, àgil i amb sabor nord-americà. Sentimentalment lligada amb l’audiència, va aconseguir que els catalans li diguéssim «La nostra». Com els documentals de la seva productora Mercury. «Feina, feina i feina, nen.» Contra les dificultats i les penes, «més feina». La seva capacitat de formar equips ben cohesionats era una de les seves millors capacitats. Feia com l’admirat president Kennedy: «No m‘importa amb qui van al llit, ni què pensin ni que què votin. Només vull els millors». Només cal mirar la nòmina d’aquells temps i els noms dels professionals que van sortir de la seva quadra. Sigui dit en el més digne sentit de quadra, perquè la seva gran passió van ser els cavalls. «Nen, fes les maletes que marxem a la Fira Mipcom de Cannes, el mercat audiovisual més gran del mon.» Després, setmanes a Madrid revisant els arxius del No-Do per fer més documentals.
Per relaxar-se, «la setmana que ve toca veremar i paella». Els veremadors, amics urbanites del món televisiu que no sabien ni què és un cep. La paella, quasi al capvespre. Amb la seva dona van regentar una casa pionera del turisme rural. Estudiant i treballant a i per Andorra, li van concedir la nacionalitat andorrana. La seva feina com a càrrec de confiança política va ser la de director general de difusió de la Generalitat i director de l’àrea audiovisual de l’Institut Ramon Llull. Cap problema, cap escàndol, quasi cap critica negativa. La seva intel·ligència seduïa. El seu sentit de l’humor era omnipresent. Col·leccionava acudits. Es va acomiadar de la família i de l’equipo mèdic fent bromes i amb bon humor. Entre les seves últimes paraules: «He viscut feliç i fins aquí hem arribat».
