Article original en castellà de La Marea
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha aconseguit una vegada més –i aquest article n’és exemple– que tornem a parlar dels seus disbarats. En aquest cas, la provocació no s’ha produït només al debat públic espanyol, sinó que ha saltat, literalment, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic.
Díaz Ayuso ha decidit viatjar a Mèxic per fer una gira de deu dies que ha iniciat amb un acte dissenyat per ferir totes les sensibilitats: honorar la figura del conqueridor Hernán Cortés , els ossos del qual reposen, de manera discreta i sota custòdia de l’Institut Nacional d’Antropologia i Història, en una església del Centre Històric de la Ciutat de Mèxic. No ho ha fet sola, a la seva comitiva hi ha empresaris de diferents àrees, també de la musical, com el seu amic Nacho Cano, transmutat a director teatral amb vocació evangelitzadora a la croada per la Hispanitat i la “trobada entre dos mons”, segurament convençut que Mèxic segueix sent la Nova Espanya. Tot i que el pretès homenatge inicial a Cortés, en forma de missa musical a la Catedral del Zócalo, ha estat anul·lat per l’Arquidiòcesi Primada de Mèxic, el proselitisme pro hispànic i pseudo llibertari d’Ayuso continua.
No contenta amb seguir aquesta agenda de política global des de casa, ara va a Mèxic en un acte que ha estat interpretat com el que és, una gran provocació. En les primeres intervencions públiques Ayuso ja ha demostrat el caràcter ideològic de la seva visita. La seva presència a Mèxic, país altament sensible a la participació d’estrangers en la política mexicana al punt de tenir un article constitucional, el 33, que ho prohibeix i l’aplicació del qual suposa l’expulsió del país de qui l’infringeixi, ha generat ampli ressentiment, com s’esperava. De fet, m’atreviria a dir que generar discòrdia era el seu propòsit en decidir desenterrar, en territori mexicà, lectures discriminatòries basades en una concepció colonialista de la Història que el procés de la 4T intenta anar superant.
La seva visita, un afront tant per al Govern de Mèxic com per a la majoria del poble, no aporta res a la relació entre Mèxic i Espanya, al contrari. Quan un representant polític d’un altre país escriu Méjico en lloc del nom oficial del país, Mèxic, a les seves xarxes socials , o banalitza amb el personatge de la Malinche, anomenant així a les dones llatinoamericanes que habiten Espanya sabent que malinchisme és sinònim de traïció a Mèxic, està tenint un comportament molt poc diplomàtic. Però Díaz Ayuso, com a bona aprenenta del trumpisme, no té límits en la seva mala educació. De fet, és la seva principal senya d’identitat, juntament amb la demagògia.
Tanmateix, el que és greu no són les formes sinó el contingut: la seva voluntat de reescriure la Història muntant-se a l’onada d’un ranci revisionisme històric, sense tot rigor científic. Una lectura del passat que entronca amb la historiografia franquista, que pretén legitimar-se pel suport de pseudohistoriadors i pseudointel·lectuals vernacles, aplaudits per la claca dels seus equivalents a l’exmetròpoli que els fan de cambra d’eco, per premiar-los per haver-se convertit en els bons aborígens, estima.
Potser el més graciós de l’estratègia d’Ayuso siguin les seves lloes a la Hispanitat a Mèxic, reivindicar amb grandiloqüència el paper d’aquesta Espanya imperial on mai no es posava el sol, mentre es manté una posició política subordinada, seguidista de l’agenda geopolítica de l’imperialisme nord-americà i del sionisme genocida. Potser els empresaris que acompanyen Ayuso en el seu viatge encara no s’han assabentat, però el propòsit de Donald Trump, a Amèrica Llatina i el Carib, Mèxic inclòs, passa per expulsar les empreses competidores d’un espai que els EUA consideren com a propi, com s’ha encarregat de recordar l’ídol de Díaz Ayuso a la seva última afegint un nou corol·lari Trump.
Darrere de la provocació, els interessos econòmics i el càlcul polític
Darrere de l’olor de ranci, del colonialisme desacomplexat i del folklore imperial que promociona Ayuso hi ha qüestions molt més prosaiques que només es poden entendre analitzant la política interna espanyola. La presidenta de la Comunitat de Madrid manté un pols amb l?actual Govern d?Espanya i, en concret, amb Pedro Sánchez. La seva decisió de fer política fent oposició a les decisions de l’Executiu central, en lloc d’enfocar-se als problemes de la seva comunitat autònoma, avantguarda de la privatització sanitària i el deteriorament de tots els serveis públics en nom de la “llibertat d’elecció”, ho demostra contínuament.
Juntament amb el seu cap de Gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, Ayuso ha desplegat una agressiva estratègia comunicativa, amb grans tentacles al poder mediàtic, per tapar els presumptes casos de corrupció del seu cercle més proper, com el seu xicot, presumpte defraudador fiscal confés. En realitat, els Ayuso només rebrien –presumptament– les engrunes dels grans beneficiats, empreses sanitàries com Quirón i sectors del poder econòmic que aposten per la victòria electoral, en unes generals, d’una Javier Milei a l’espanyola que els faciliti encara més els negocis. En la voluntat d’arrasar contra qualsevol contrincant polític, mitjà o funcionari que desveli les trames de poder i corrupció que hi ha darrere del construït lideratge de la presidenta madrilenya, el seu equip s’ha endut l’exsecretari general del PP, Pablo Casado, i el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. I la llista dels que poden anar “ pa’lante ”, en paraules del seu cap de Gabinet, potser segueixi creixent.
El viatge d’Ayuso té, doncs, múltiples propòsits. D’una banda, antagonitza directament amb el president Pedro Sánchez que, en setmanes recents, va organitzar a Barcelona una cimera progressista en què va reforçar el seu perfil com a líder de la socialdemocràcia mundial. Ayuso, amb la seva participació a la reunió de Mar-a-Llac del febrer, i aquesta visita a Mèxic plena de trobades amb la ultradreta local, intenta consolidar un lideratge antagònic de perfil ultradretà, que li arrabassi espai electoral a Vox ia qualsevol experiment a la dreta que pugui sorgir .
En paral·lel a la cimera progressista, també es va celebrar a mitjans d’abril a Barcelona la IV Reunió ‘En Defensa de la Democràcia’, a la qual va acudir la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum . Va ser un moment per escenificar la distensió en les relacions entre Mèxic i Espanya, que havien patit un dilatat desacord diplomàtic des que el 2019 el president Andrés Manuel López Obrador demanés a la Corona espanyola un gest simbòlic de perdó pels crims de la Conquesta. La missiva que va enviar López Obrador va ser ignorada i, fins i tot, ridiculitzada a Espanya. El xoc va créixer per les decisions sobiranes del Govern de Mèxic tractant de limitar el poder i presència de les multinacionals espanyoles al seu mercat .
Sheinbaum no va convidar el rei Felip VI a la seva presa de possessió el 2024, com a resposta al silenci amb què la Corona, i el Govern d’Espanya, havien despatxat la sol·licitud de l’anterior Govern de Mèxic. Tot i això, en els últims mesos, tots dos governs han llimat asprors, amb subtils gestos d’acostament públics per part d’Espanya, que han inclòs el rei parlant de manera off the record sobre el “molt abús” de la Conquesta que “no ens poden fer sentir orgullosos” (sic).
La visita de Díaz Ayuso és una impugnació clara a la política exterior espanyola dirigida des de La Moncloa que esquitxa, alhora, la institució de la Corona. Pretén torpedinar el procés d’acostament entre tots dos governs , incidint amb la seva visita en la provocació contínua al Govern de Claudia Sheinbaum, al qual titlla des de fa mesos de “dictadura d’esquerres” mentre qualifica Mèxic de narcoestat. Posats a opinar sobre el narco a Mèxic, Isabel Díaz Ayuso es podria documentar abans preguntant a l’expresident Felipe Calderón, protegit del PP i resident a la Comunitat de Madrid, pel seu secretari de seguretat, Genaro García Luna, que va liderar la seva famosa “guerra contra el narco” però va acabar condemnat pels EUA. delinqüència organitzada .
Les reaccions a Mèxic: del col·laboracionisme a la indignació
Per descomptat, la visita de Díaz Ayuso compta amb l’entusiasta col·laboració de sectors de les elits econòmica, política i intel·lectual de Mèxic, hispanistes de pro. Són els col·laboracionistes que, a la seva aliança global de classe, van posar Mèxic en safata dels interessos de les grans empreses espanyoles, reforçant la idea de les “narratives compartides” sobre un passat comú harmoniós que va justificar el lliurament de part del mercat energètic mexicà a Iberdrola, d’infraestructures a OHL, i bancari a BBVA i Santa.
Són aquests sectors socials els que a Mèxic es titllarien de malinxistes, entre altres coses perquè haurien preferit néixer a Europa o als Estats Units, encara que exaltin el que és mexicà. Darrere d’aquests perfils trobem la barreja d’un fals orgull mexicà amb classisme i racisme mal dissimulat, així com la reivindicació dels orígens europeus, que els atorguen unes dosis de blanquitud que cotitzen a l’alça a la jerarquia “pigmentocràtica” de la societat mexicana .
Però aquesta visió colonialista, que sustenta el racisme estructural de la societat mexicana, no és exclusiva de les classes dominants. Dècades d’educació acrítica sobre el procés de violència, despullament i genocidi sobre els diferents pobles originaris, als quals s’ha invisibilitzat i marginat per tal de defensar el mestissatge i la “raça còsmica”, i d’una política d’Estat basada en aquestes premisses, feta per criolls i mestissos –excepte excepcions donat lloc que al Mèxic actual encara hi hagi qui defensi visions edulcorades sobre el procés de Conquesta i la posterior colonització.
Tot i això, hi ha una majoria del poble de Mèxic que s’oposa a aquesta lectura històrica desfasada. És la ciutadania anònima que aquests dies està reaccionant amb indignació, reclamant respecte i mostrant-ne la dignitat. En aquest equip hi ha la pròpia presidenta Sheinbaum, el partit governant Morena o diversos col·lectius antiracistes . Però, també n’hi ha que estan tornant a la provocació, una altra provocació, potser conscients que respondre seriosament als despropòsits no té cap efecte.
Així, el periodista Pedro Miguel ha llançat una recollida de firmes perquè Ayuso torni a Madrid amb els ossos del seu idolatrat Hernán Cortés, de manera que la ultradreta pugui realitzar a Espanya “els rituals que consideri adequats”. Aquesta petició simbòlica, que proposa lliurar les despulles per la devolució del Còdex Trocortesià que és a Espanya, conclou amb una eloqüent i seriosa reflexió: “L’exaltació feixista de passats imperials violents no ha de tenir cabuda en la relació bilateral; idealment, lintercanvi que proposem”.
Mentre s’escriuen aquestes línies, la gira de Díaz Ayuso continua per terres mexicanes. Les autoritats d’Aguascalientes tenen previst donar-li la Medalla de la Llibertat del Congrés d’Aguascalientes i altres honors que, segons informen, no sortiran de franc a la Comunitat de Madrid ja que es poden interpretar com a pagament a acords de promoció signats amb aquest estat mexicà. Desconeixem si Ayuso, abans d’anar a remullar-se al Carib, també visitarà Guanajuato. Si és així, ens permetem suggerir-vos que visiteu el seu famós Museu de les Mòmies. Potser seria un bon colofó per a qui, com dirien els xilens, és tota una mòmia, la millor representant de l’esperit del franquisme al segle XXI.
