El sol de finals de setembre em martellejava el clatell. La Plaça Sant Jaume era un formiguer de cossos lluitant per respirar. La Mercè en el seu apogeu. Els gegants alçant-se sobre la multitud, crits de nens, tambors ressonant. Impossible fer un pas. Vaig mirar cap avall. La meva filla, amb els ulls de sis anys fixos en les figures gegantines, començava a ofegar-se entre tantes cames d’adults.
—Potser hauríem de moure’ns d’aquí. Hi ha massa gent —li vaig dir a cau d’orella, buscant una via de fuita entre la gentada.
No em vaig dirigir a ningú més. Era un xiuxiueig paternal enmig del estrèpit. Però una senyora gran, apostada a pocs centímetres al costat del seu marit, va caçar la frase al vol. Es va girar a poc a poc. Tenia aquella mirada fixada pel costum, aquella rigidesa defensiva de qui sent que li disputen l’aire. Sense que ningú l’hagués interpel·lat, va escopir la sentència:
—Jo soc d’aquí. Fa vuitanta anys que vinc a aquesta plaça.
El comentari va flotar en l’aire, absurd, descontextualitzat. Un llumí encès en una piscina de gasolina.
—Nosaltres també som d’aquí —li vaig respondre amb serenitat, assenyalant la meva filla.
El que va seguir va ser un curtcircuit visual i sonor. La dona ens va mirar de dalt a baix. A través dels seus ulls vaig veure com es processava l’equació mental a tota velocitat: dues persones negres, amb un inconfusible accent cubà ressonant en la fonètica, reclamant la pertinença al mateix empedrat que ella trepitjava. Impossible per al seu esquema. Incapaç de processar la dissonància, va reprendre el seu monòleg per deixar clar, amb la contundència imperiosa de qui exhibeix un títol de propietat sobre la vorera, que ser catalana de debò li atorgava un dret ancestral a ser allà. Un dret que, per descart implícit, a nosaltres ens estava vedat. Érem atrezzo no desitjat en la seva festa major. Polissons a la seva plaça.
Aquesta violència no sempre porta caputxa ni crida consignes extremistes. A vegades vesteix d’àvia entranyable amb pentinat de perruqueria de barri i jersei de punt.
Tan sols un dia després, l’escena va canviar d’escenari, però no de música. Al nostre pis, tres amigues de l’escola de la meva filla corrien pel passadís. Rialles infantils, el retruny sord de peus descalços sobre el parquet, la vitalitat desbordant de la infància. A dalt, la vida. A baix, la rancúnia.
De sobte, les sabatades seques i furioses al sostre del pis inferior. Un avís. Després, el silenci tens. Les nenes, alienes a la paranoia adjacent, van continuar jugant. Va ser aleshores quan la veïna de baix va decidir que les parets no eren un límit suficient. Va baixar al carrer. Va tocar el timbre de l’entrada principal. Una, dues, tres vegades. Ràfegues seques. I davant la manca d’una capitulació immediata, va executar la seva petita obra d’art de l’odi quotidià: va treure una astella de fusta fina i la va clavar amb precisió a la ranura del polsador, deixant-lo bloquejat, aixafat contra el metall.
¡¡¡RZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ!!!
Un xiscle metàl·lic, agut, estrident, escanyat. Un alarit mecànic que no cessava, que foradava els timpans i cremava els nervis. El timbre vibrava posseït per un zumzeig histèric que va quedar enganxat a les parets de l’edifici. Fins l’endemà, cada vegada que algú fregava la porta exterior, el so insuportable brollava. L’astella havia trencat l’aparell.
Aquell no era un error elèctric. Era l’acústica de la intolerància. El so sec, vibrant i desballestat de la xenofòbia materialitzat en un circuit tancat. Som el tercer apartament que té problemes amb aquesta veïna. En els dos anteriors, sorpresa, hi viu una ucraïnesa i una família filipina.
Hi haurà qui pensi que aquests són incidents aïllats, friccions de convivència urbana. Mentida. Són els símptomes visibles d’una llaga vella que avui s’exacerba amb el vent a favor del perjudici global. Se’ns exigeix integració, se’ns fiscalitza la cultura, se’ns demana que aplaudim cada símbol local amb l’entusiasme del convers. Però quan respectes la cultura, quan aprens la llengua, quan habites la ciutat amb la dignitat del veí complidor, la maquinària del rebuig continua operant de fons.
Hi haurà qui pensi que aquests són incidents aïllats, friccions de convivència urbana. Mentida. Són els símptomes visibles d’una llaga vella que avui s’exacerba amb el vent a favor del perjudici global.
El missatge implícit és un degoteig constant: no pertanys, estàs de pas, dona gràcies per l’espai que et prestem. Sentir que t’expulsen del mateix sòl que trepitges tots els dies és una forma subtil de tortura.
I tanmateix, aquí estem. I aquí ens quedem.
No em cal justificar la meva estada. La història té memòria encara que l’amnèsia selectiva sigui l’esport nacional d’Europa. Si habitem Barcelona, si transitem les seves avingudes i respirem el seu aire, no és per una concessió piadosa. En el nostre cas, hi vam arribar empesos per l’exili, aquell estrip involuntari que et trenca de la terra on vas nàixer. Però fins i tot en el pla històric, aquesta ciutat també em correspon. Els ancestres d’aquesta terra van creuar l’Atlàntic, van esclavitzar, van massacrar i es van lucrar sense pietat amb les vides i la sang dels ancestres del meu país. Van construir fortunes i van aixecar palaus en aquesta mateixa capital dessagnant la meva. Hi ha un deute invisible, un fil umbilical de dolor i espoli que connecta el Carib amb la Mediterrània. Ningú no ens està regalant res.
Malgrat el cop al pis, l’astella al timbre i la senyora a la plaça, no aconseguiran el trofeu que busquen. No sembraran en nosaltres la llavor de l’odi. Ens plantem en una posició infinitament més radical i transformadora: l’amor.
Barcelona és el segon lloc on més temps he viscut en la meva existència. És la meva nova casa. És, sobretot, el mapa vital de la meva filla. Va arribar aquí amb només un any i mig; avui en té sis. Parla un català fluid, perfecte, sense rastre d’accent estranger, modelat a l’escola pública, entre llibres i parcs. Aquesta ciutat és el seu origen conscient, l’escenari dels seus primers records, l’única llar real que reconeix.
Aquella tarda, mentre el timbre continuava escupint el seu zumzeig metàl·lic per culpa de l’astella clavada per la veïna, la meva filla em va mirar amb la innocència desarmada de la infància i em va preguntar per què algú faria una cosa així. Hauria sigut fàcil transmetre-li la ràbia, contagiar-li el verí. Vaig preferir la veritat nua: li vaig explicar que allò era la manifestació de la maldat, de la violència, del racisme i la xenofòbia que a vegades infecten el cor d’algunes persones. Li vaig dir que el món conté aquesta lletjor, sí, però que aquestes persones no són totes. Que la veïna del timbre o la dona de la plaça són amb prou feines ombres enmig d’una ciutat plena de llum.
És dur i incòmode obstinar-se a estimar qui, tantes vegades, et mira amb menyspreu. Requereix una resistència gairebé mística. Però hi insistim. Continuem caminant per Sant Jaume, celebrant La Mercè, parlant la llengua del carrer i omplint les habitacions de rialles. Perquè Barcelona ja és nostra. Encara que a alguns els cogui en el més profund de les seves certeses, aquesta també és la nostra casa. I no marxarem.
