Un es pregunta: en què consisteix el negoci de la comunicació? Es podria dir que en guanyar i acumular audiència, és a dir públic que atén els missatges difosos i s’adhereix als mitjans que els vehiculen. També, que aquest seguiment es tradueix en termes directament econòmics o en influència, sigui el que sigui aquesta darrera qüestió. Però la pregunta roman dreta: en què consisteix la transacció i quin n’és el benefici? Què és exactament el que es compra i es ven en un acte de comunicació mediada en un context comercial?
Cal aclarir aquesta qüestió perquè es juga el destí d’un bé preciadíssim per a la democràcia i sobretot per a la condició humana, i que ara es veu amenaçat per la contrarevolució general que està duent a terme el tecnofeudalisme i amb això la disminució dels nostres drets i l’eliminació de la llibertat: la comunicació humana mediada que produeix el bé de la democràcia.
Com funciona la comunicació
La teoria de la comunicació que fins ara hem vingut emprant no ens aclareix gaire la cosa. Probablement perquè els seus fundadors es van basar en models i metàfores originades a l’enginyeria i no a l’hermenèutica a l’ús en les humanitats. Segons els plantejaments plantejars així, la comunicació és un procés establert entre un emissor i un receptor, mitjançant un canal i un codi. El resultat és la recepció del missatge, que pot donar lloc a una retroalimentació (feedback), i produir processos concomitants o successius que contextualitzin l’acte comunicatiu. Els autors que han desenvolupat tot aquest camp teòric han aprofundit i complexitzat la perspectiva nascuda segons el paradigma enginyeril i han donat lloc a una disciplina que avui dia figura al cim de les ciències socials i humanes. Però la metàfora tecnològica que un dia semblava ser un argument científic és avui un obstacle de comprensió.
El problema de la visió esquematitzada de l’acte comunicatiu és que sembla que es fa abstracció que la comunicació humana mediada es produeix entre humans, és a dir, entre consciències. I les consciències humanes es caracteritzen, quan estableixen una comunicació, perquè estan determinades per dos factors: la qualitat de la intenció i la qualitat de la recepció.
Algú comunica alguna cosa amb un propòsit, algú rep allò comunicat segons la seva capacitat d’aprehendre’l. D’aquesta manera, l’emissor té una pretensió inherent a l’acte de comunicar i el receptor aprehendrà allò que s’ha emès en la mesura que estigui en condicions de fer-se’n càrrec. L’aprehensió conclusiva del procés de transmissió no dependrà només, doncs, de que emissor i receptor comparteixin el codi utilitzat i que les interferències puguin resultar un obstacle, sinó que el destinatari de la comunicació sigui capaç de rebre’l i assimilar-lo conscientment i de fer-ho totalment o una part significativa.
El valor de la comunicació
Espero no haver avorrit l’amable lector amb aquesta explicació que no és acadèmica sinó del tot pragmàtica. Es resumiria així: no hi ha comunicació visual possible per a cecs ni auditiva per a sords. El valor de la comunicació es basa doncs en que el receptor es faci perfecte càrrec del que ella significa. I per això és necessari no només que els seus sentits li ofereixin sinó que la seva atenció els ho permeti.
El valor de canvi de la comunicació és l’atenció. El que es ven i es compra a la comunicació mediada respon a una condició fonamental i elemental: l’atenció del receptor, propiciada, suscitada i realitzada. El que val és que la gent atengui, percebi, rebi i es faci càrrec del que comuniques. La resta ve després.
El valor de canvi de la comunicació és l’atenció. El que es ven i es compra a la comunicació mediada respon a una condició fonamental i elemental: l’atenció del receptor, propiciada, suscitada i realitzada
El que ven la comunicació és el valor de l’atenció, és a dir, que es produeixi la recepció del missatge amb la qualitat pretesa. I per això tots els elements de l’acte comunicatiu han d’estar en disposició de produir-lo. Inclòs el receptor, a qui se li suposen les condicions sensitives i mentals perquè es pugui comportar com a tal. Es valora i paga el resultat de la comunicació fefaent, no la pèrdua o menyscabament de la seva acció. Es paga per aconseguir que s’atengui a allò emès, arribi al seu destinatari, sigui rebut pel màxim de persones i produeixi els efectes pretesos. Però perquè aquesta cadena de valor sigui suscitada és necessari, primer i sobretot, que hi hagi l’atenció de la qual penja. Aconseguir que et facin cas, en suma, i que ho facin suficientment segons la intenció de l’emissor.
El cor de la contrarevolució antidemocràtica
I és aquí on intervé el tecnofeudalisme en l’actual moment de la seva contrarevolució antidemocràtica. Ja no es tracta només de controlar els emissors, els missatges emesos, els mitjans pels quals s’emet. L’ou de Colom d’aquest gran gir és actuar sobre els receptors: influir i condicionar la mateixa atenció, la capacitat d’aprehendre el missatge comunicat.
Atès que el producte és l’atenció, això pot canviar. Ja no manipularem els missatges o els mitjans, cal intervenir els receptors.
Estem comprovant que l´apropiació corporativa d´internet redefineix la totalitat del camp comunicacional fins a modificar les condicions de la recepció. Els públics joves, i no tan joves, tenen una capacitat d’atenció sostinguda menor, és l’era de Tik Tok, l’scroll infinit i la fragmentació extrema de continguts. Consum ràpid i deficientment assimilat, impressions superficials, preponderància del que és sensacional: ja hem vist com es construeix un sector d’extrema dreta populista basat en aquest tipus de comunicació. A això s’hi afegeix la comprovada insuficiència en lectoescriptura de la població escolar –i caldria veure la capacitat corresponent dels qui superen aquesta edat– i ja tenim asentades les bases d’un nou analfabetisme funcional nascut al si de la societat de la comunicació, no només malgrat aquesta sinó a causa d’aquesta.
L’operació neoanalfabetitzadora ha atacat el cor de la qüestió: la modificació de la capacitat d’atenció dels receptors. Els efectes es desprenen en cascada: desinterès per les qüestions importants, absorció pel sensacionalisme, superficialitat en les relacions que es donen al voltant de la comunicació, submissió davant de la inducció d’intencions interessades i dissimulades. Plantejar el problema de les fake news o l’alfabetització mediàtica és superflu quan no hi ha capacitat no ja de comprensió sinó de ni tan sols atenció.
L’operació neoanalfabetitzadora ha atacat el cor de la qüestió: la modificació de la capacitat d’atenció dels receptors. Els efectes es desprenen en cascada
Segrest de l’atenció, robatori de la democràcia
El segrest de l’atenció fa que el poder d’aquesta disminueixi fins que pugui ser reemplaçada pel simple reflex del receptor. Un reflex conductual, com ho va imaginar Skinner, que arrossegués darrere seu una acció, favorable a les intencions de l’emissor. Hauríem arribat així al súmmum de la comunicació que ha somiat aquest nou món: segrestar l’atenció per anar disminuint el poder cognitiu i derivar en reflex.
Peter Thiel, el més destacat teòric-pràctic de la contrarevolució antidemocràtica ho ha dit clar: democràcia i llibertat són incompatibles. Cal acabar doncs amb la primera per accedir a la segona, el nom atribuït a la qual oculta la seva veritable naturalesa com a sistema de dominació. I per acabar amb la democràcia cal destruir la comunicació, fent caure el constructe desmuntant-ne la base. Si desactivem l’atenció la comunicació es neutralitza i es converteix en mer mecanisme que produeix reflexos. Recuperar l’atenció i defensar-la és defensar la democràcia.
