Stepfather i stepdaughter són dos de les temàtiques més demandades en les webs de pornografia, segons les dades publicades anualment per una de les més importants, Pornhub. Padrastre i fillastra en espanyol, subterfugis per a evitar el concepte que realment evoquen, l’incest. És a dir, una de les construccions del desig més demandades pels consumidors de pornografia a nivell global és aquella en el qual nenes, adolescents i joves són violades per un adult en posició de superioritat, que, a més, és parella de les seves mares, i que en realitat, representen el rol de les seves filles. És a dir, la representació d’una de les violències pederastes que més afecten les menors a tot el món —aquella que exerceix un adult del seu entorn familiar i social més estret— greixa un dels negocis més lucratius reproduint un model de la sexualitat violent i basat en el poder sobre els menors, les persones més vulnerables —en el porno, són una minoria les escenes que representen una sexualitat lliure, igualitària, segura i consentida—.
En el cas de l’incest, els vídeos es divideixen, majoritàriament, en dues trames: el sotmetiment de la menor contra la seva voluntat o, per contra, la seducció de l’home que, malgrat les seves objeccions, no es pot resistir a la temptació de la menor. El binomi des del qual tradicionalment se’ns ha llegit a les nenes i dones: víctimes perfectes o pèrfides manipuladores. En aquestes produccions, les actrius han de ser majors d’edat perquè, en cas contrari, les empreses estarien incorrent en un delicte de tràfic de menors per a l’explotació sexual. Per això, trien a les que tenen rostres més acriaturats i càndids, i solen obligar-les a depilar-se totalment el pubis, alguna cosa que s’ha estès a bona part de les actrius porno. És a dir: l’aspecte predesenvolupament menstrual com a zenit del desitjable. I tot això, presentat com a manifestacions de la joventut, un concepte que en l’imaginari sexual masculí abasta la dècada de la vintena, sol estendre’s fins a la barrera legal dels 18 anys, i per altres, molts, a la fantasia dels Quince años tiene mi amor, com sentim cantar durant dècades al Duo Dinàmic. A Espanya, només des de 2015 la pederàstia inclou relacions amb menors de 16 anys. A França, el límit s’estableix en els 15, a Alemanya en els 14 i a l’Argentina baixa fins als 13.
Ens hauria donat temps a normalitzar que, des que ens desenvolupem, familiars i amics dels nostres pares comencessin a sexualizarnos amb la mirada, fer comentaris sobre el nostre cos i fer broma o preguntar pels nuvis
La majoria de les nascudes en els anys 80 ja no vam créixer cantant «las niñas bonitas no pagan dinero» però sí que inaugurem l’adolescència assumint que entràvem en les discoteques gratis perquè la mercaderia érem nosaltres: un reclam per als nois adolescents i, també, per a homes adults que podrien haver estat els nostres pares. Probablement per a llavors ja havíem escoltat més d’una vegada allò de «donde hay pelito, no hay delito» i ens hauria donat temps a normalitzar que, des que ens desenvolupem, familiars i amics dels nostres pares comencessin a sexualizarnos amb la mirada, fer comentaris sobre el nostre cos i fer broma o preguntar pels nuvis. Alguna cosa que continua ocorrent avui exactament igual. Amb la diferència que en aquells dies, les nostres experiències vitals eren legitimades per la narrativa de bona part dels productes audiovisuals que consumíem.
En 1990, s’estrenava Pretty Woman, una cinta en la qual Richard Gere interpretava a un puter multimilionari de 40 anys que treia del carrer a una prostituta de 22. En 1994, es va estrenar a tot el món El pare, un heroi. Considerada una comèdia per a majors de set anys, retrata l’enveja i l’admiració que desperta la relació de parella que, suposadament, mantenen un Gérard Depardieu de 41 anys i una Katherine Heigl de 14 durant unes vacances en una illa. La cinta és una versió nord-americana de la mateixa història estrenada tres anys abans a França, amb gran èxit, i també protagonitzada per l’actor gal. En realitat, són un pare i la seva filla que es fan passar per parella, i si llavors el seu visionat provocava preguntes incòmodes entre el públic adolescent que la vèiem, avui resulta nauseabunda —i això, sense tenir en compte les condemnes i acusacions per abusos sexuals contra Depardieu—.
Un lustre després, inaugurem els 2000 amb una de les pel·lícules més taquilleres de la dècada, Tardor a Nova York. Protagonitzada per Richard Gere, de nou, i Winona Ryder, idealitzava una relació entre un home de 48 anys amb una jove de 22. Una diferència d’edat de 26 anys no era una cosa excepcional en aquella època en la qual, en la televisió, també vèiem com joves models com Sofia Mazagatos o Mar Flores aconseguien el marxamo de respectabilitat quan s’aparellaven amb empresaris i aristòcrates, almenys, 20 anys majors que elles.
Quan vam accedir a la considerada cultura elevada, descobrim que el director més venerat per la intel·lectualitat europea estava casat amb una de les seves fillastres i denunciat per abusos sexuals per part d’una altra d’elles. Woody Allen va fer pública la seva relació amb Soon-Yi Previn en 1992, quan ella va complir 21 anys, ell, 57, i quan Dylan Farrow va denunciar que va sofrir les seves agressions sexuals. Tenia set anys i el cas mai es va resoldre.
En 2010, l’escriptor i agitador ultra Sánchez-Dragó va publicar una biografia en la qual es vanava d’haver-se ficat al llit amb dues nenes de 13 anys al Japó, admetent en públic el que no era sinó una violació. Gairebé al mateix temps, en Telemadrid, el polemista Salvador Sostres es feia burla sobre la seva preferència per «les vagines que no fan olor d’àcid úric». I en els carnestoltes, la festa on tenim llicència per a ser altres persones, les nenes i les dones ens trobem, llavors i ara, que l’uniforme de col·legiala continua considerant-se com una disfressa sexy i venent-se com a tal no sols en els basars, sinó també en els sex shops. Perquè el look sigui total, dues trenes o cuas. De fet, França i la UE estan investigant al gegant xinès Shein per vendre nines penetrables amb aspecte infantil. I en el bressol de la Il·lustració cada vegada surten més llibres i documentals protagonitzats per supervivents de depredadors sexuals de l’elit intel·lectual i artística del país, violades sistemàticament quan eren nenes, sovint amb el coneixement de progenitors i cercle social.
El multimilionari pederasta Jeffrey Epstein va entendre que no hi havia mètode més eficaç per a atreure a empresaris, polítics, aristòcrates i intel·lectuals de tot el món que oferint-los dones joves i nenes per a la seva explotació sexual. Segons van declarar els demòcrates Jamie Raskin i Ro Khanna i el republicà Thomas Massie després de revisar en el Departament de Justícia alguns dels documents que no s’han fet públics, hi hauria referències a víctimes de fins a 9 anys explotades per funcionaris d’alt nivell d’un govern.
Epstein sabia que el concepte de joves en el mercat del sexe és un concepte líquid, relliscós, interpretable i subjectiu que pot abastar des dels senyors diligents que esperen que les «peces de la cacera» compleixin o superin la majoria d’edat per a preservar la seva respectabilitat fins als qui clarament entren en la categoria de pederastes. Al mig, un ventall infinit de manipulació psicològica, oprobis, abusos i violències físiques, psíquiques i sexuals que encara estem aprenent a identificar i nomenar. I sobretot, l’abisme d’assumir que la majoria dels victimaris no són multimilionaris ni pobres desconeguts, sinó pares, padrastres, avis, oncles, professors, entrenadors, veïns i amics de la família. Homes normals educats, com nosaltres, en un sistema cultural corretjosamente pederasta.
Article original publicat en La Marea
