El tercer sector social català i per extensió el conjunt dels serveis d’atenció a les persones del nostre país, viuen un moment d’alta complexitat i reptes importants, en trobem més preguntes que respostes. Les entitats socials fa anys que treballen per acompanyar i atendre a les persones més vulnerables amb models de finançament insuficients. Sovint han sustentat allò que l’Estat i els governs no han volgut o no han sabut garantir: drets, dignitat, vincles. Però aquest esforç sostingut no ha estat correspost com calia. Podem afirmar ja que la política institucional i els partits han fallat al tercer sector social? No per omissió puntual, sinó per una negligència estructural que posa en risc la seva funció transformadora.
Els diferents governs dels anys de democràcia, sense excepció, han tractat el tercer sector com a prestador barat de serveis, no com a actor de canvi. Les entitats, acompanyat sempre de bones paraules i bones intencions, són convocades per legitimar polítiques ja decidides, però se les exclou dels espais on es defineixen les prioritats i se’ls nega la millora del finançament imprescindible per garantir sostenibilitat i qualitat. Estem convertint la concertació en una coreografia buida, on la participació és decorativa i la veu de les entitats, prescindible?
Mentrestant, els partits han instrumentalitzat el sector per fer política de proximitat, però sense compromís real i ferm amb les seves demandes. Han ignorat les alertes sobre la precarització dels equips, la cronificació de les situacions d’exclusió i la manca de recursos per fer intervenció comunitària. Cal assumir que s’ha preferit el gest davant la reforma, la foto davant el canvi?
La situació és culpa només de l’actual Govern? Evidentment que no. Com passa amb l’educació, la sanitat, les infraestructures i la resta de fronts, l’actual executiu paga les conseqüències d’anys de deixadesa i d’estratègies estèrils que ens han deixat un país trinxat i uns serveis públics devaluats. Però qui governa sap que li toca assumir les reivindicacions. Això sí, no podem deixar de denunciar el cinisme escandalós dels partits que han governat els darrers anys i ara s’atreveixen a denunciar el que ells van provocar o no van ser capaços de resoldre.
Aquest abandonament no és només injust: és perillós. Quan les entitats no poden fer la seva feina, les persones vulnerables queden desprotegides. Quan el tercer sector és deslegitimat, la societat perd un espai de crítica, innovació i resistència. I quan la política ignora el seu valor, renuncia a una aliada imprescindible per repensar el model social.
Si les entitats socials cauen, no només perdrem un sector essencial que dona feina a més de cent mil persones; perdrem el darrer dic de contenció davant una crisi social que cada cop afecta una part més gran de la nostra societat. Una crisi, conseqüència de polítiques errònies que han portat a un país ric com Catalunya a índexs intolerables de pobresa, vulnerabilitat i desigualtats.
La invisibilització del sector també té conseqüències reputacionals. Les entitats són qüestionades per la seva dependència pública, però se les condemna a sobreviure amb convenis i finançament insuficients, terminis impossibles i burocràcies asfixiants. Se’ls exigeix excel·lència sense garantir condicions dignes. És una paradoxa que erosiona la confiança ciutadana.
Cal trencar aquest cercle. El tercer sector no pot limitar-se a denunciar: ha de proposar. I la política no pot limitar-se a escoltar: ha de transformar. Necessitem una nova aliança basada en el reconeixement mutu, la corresponsabilitat i la valentia institucional. Un nou paradigma que entengui les entitats com a espais de governança compartida, no com a subcontractes.
Les propostes dels poders públics cap al sector derivades d’aquesta aliança han de fonamentar-se en el respecte i el reconeixement, no en la desconfiança i en el qüestionament. Fins ara, les entitats han actuat des de la resignació, “l’anar fent”, el conformisme, “el millor això que res”, acceptant sovint ser les darreres en la llista de prioritats. Potser ha arribat l’hora de dir prou i reivindicar un tracte digne, com fan els altres col·lectius vinculats als serveis públics i a l’estat de benestar.
Cal partir d’un canvi de valors: posar la dignitat al centre, reconèixer la vulnerabilitat com a fet estructural, i entendre la cura com a principi polític. Només així podrem construir un model social que no delegui la justícia en la caritat, ni la transformació en la resistència silenciosa de les entitats.
El tercer sector no demana privilegis. Demana coherència. I la política, si vol recuperar credibilitat, ha de començar per escoltar allò que fa anys que les entitats diuen: que sense elles, la democràcia és més fràgil. Que sense reconeixement, no hi ha transformació. I que sense aliança, no hi ha futur.
Tot i les dificultats, el tercer sector ha demostrat una capacitat d’innovació i resistència extraordinàries. Les experiències d’èxit ens recorden que el canvi és possible quan hi ha voluntat i col·laboració.
