No deixa de ser paradoxal que, l’any de la ciutat mundial de l’arquitectura, l’habitant comtal es pregunti sobre l’habitatge a partir de la seva greu crisi, d’altra banda, més preocupant perquè no es limita a un sol matís.
Ho veiérem no fa gaire, quan esclataren a l’uníson dos de les seves càries abordades en aquestes pàgines. L’Ajuntament desallotjà la barracopolis del pont del Treball Digne, finalment acceptada com la més gran de la capital catalana, i molts veïns, segons Jordi Amat de classe mitjana, es concentraren davant l’edifici del 13 del carrer de Sant Agustí per a evitar el desnonament del darrer inquilí local supervivent, heroi en resistir els atacs d’un fons d’inversió amb ànsies de colonitzar tot l’immoble, dedicant-lo al lloguer veïnal.
En un cas com a l’altre l’administració ha reaccionat en tractar-se de situacions límit i poder aprofitar-les des de l’oportunisme polític. Desmuntar el campament dels terrenys d’Adif permetrà accionar la demolició de l’estació de Mercaderies de la Sagrera, quelcom cada cop més incomprensible, tot alliberant els voltants del perill d’una precarietat cada cop més visita per les rates.
L’operació, en realitat, és una més en aquest perímetre. De mica en mica s’ha reduït la conurbació de misèria, sempre des del sorgiment d’estranys incendis, alguns aplaudits per membres força particulars del veïnat, com un senyor al qual poden localitzar en vídeos i fins i tot als articles de servidor, ja que l’home no parava de moure’s des del seu anhel de foragitar als migrants d’aquells prats insalubres.
Així fou com, al fi, s’habilità el parc de la Torre del Fang i la part del pont de Calatrava envers Bac de Roda es buida de cabanyes en etern procés de descomposició. L’alegria del senyor entusiasta davant aquestes fites no ens ha de fer oblidar com encara hi ha molt dissortats en situacions semblants als successors de les barraques de La Perona.
I són persones d’origen i edat ben variada. A vegades els localitzem a sota d’arc i a portals que resguarden amb capses de cartó, com els del nucli del palau Marcet, aquests dies al centre del debat no per la pobresa a la seva entrada, sinó per la perversió del patrimoni per a donar-li sortida, el que tampoc ha de ser dolent malgrat tenir un aire a barret amant de la rendibilitat a l’estil Porcioles, fantasma que mai marxà, menys des del paraigua socialista.
Altres dels sense sostre no tenen ni tan sols una tenda de campanya i s’estiren a qualsevol racó del terra amb manta o sense. El pitjor de tot és que han assumit trobar-se desprotegits i no solen rebre ajuda de cap mena. El seu gran consol són els bancs del carrer. Els de guardar diners els hi tenen vetat l’accés per la contundent clausura dels seus establiments, ufans a la seva condició no tan sols de vigilants del capitalisme postmodern, dements quan es tracta d’ajudar a la gent gran i prepotents amb els de la seva espècie que no aportin beneficis.
En mencionar la resistència en contra del desnonament del carrer de Sant Agustí he comentat com l’escriptor Jordi Amat els englobà a la classe mitjana. No errava pas, de fet, amb traça subtil, apuntava un detall quintaessencial, si bé sospito no l’enfocava amb les meves ulleres, amb les que constato com la Vila de Gràcia ara mateix és un aparador obscè en mantenir la seva façana i haver expulsat gairebé per complet als seus residents previs a la Pandèmia.
Sempre, com una tradició, aquest barri que rebutja el seu nom, perquè creu ser més, ha exhibit una forta empenta de protesta, fins al punt de tenir-la com a senyera dels seus atributs. Des de la revolta de les quintes de 1870 fins a les protestes per l’alzina bicentenari han aconseguit victòries de renom, arruïnades el darrer quinquenni per aquesta espècie de transformació antropològica.
Al segle XIX una de les seves reclamacions era aguantar l’imperialisme barceloní, expressat mitjançant moles argúcies que anaven de l’enlluernat als primers tramvies. A la nostra centúria és paradigma d’integrar-se sense queixar-se en el magma cèntric de la ciutat, bé pels preus impossibles, bé per renunciar a qualsevol mena de combativitat real en el dia a dia. N’hi ha prou amb passejar-la, veure la seva fauna humana i comprovar com el seu teixit, abans amb aspiracions d’anar a la contra, s’ha convertit en un arquetip més de la marca BCN amb expats encantats amb si mateixos i aborígens d’ideologia més aviat conservadora que discrepen d’aquestes línies entorn de que Gràcia sigui el centre perquè la consenteixen des de paràmetres més propis de l’Upper Diagonal.
D’aquesta manera és com es colonitza una geografia. La perifèria, va bé recordar-ho, comença a Pi i Margall, al vell torrent de la Partió que separava Gràcia i Sant Martí de Provençals, immens i avui en dia reconegut tan sols després de transitar pel pont del Treball Digne. El passatge més verd de l’antic poble, i avui d’un mal anomenat Eixample que no pinta res a la zona, és el del Conradí, a l’atesa de veure com obren el seu segon accés, mentre al primer la inacció és la norma, havent-se instal·lat un campament barraquista, tapat per a no aixecat polèmica no vergonya, com si això no existís al centre.
Ja veiem que sí. No se n’anirà i el més probable és que augmenti el seu radi sense conseqüències electorals per a ningú. Els ciutadans han de tocar el dos i Barcelona roman sense ells. Una ciutat sense ciutadans. Els de Sant Agustí són classe mitjana d’arreu, no només de Gràcia, donat que en aquesta prima el decorat, una mica, per afinitat predissenyada i cenyida a criteris econòmics, el Consell de Cent, l’any 2023 feu electoral del Radical Chic Colauista i el 2026 regne de càrrega i descarrega amb expats obcecats a fer seu l’espai, amb preus estratosfèrics per a les tribus locals.
Farà unes setmanes un notari digué que el clima pel preu de l’habitatge era propi d’una hipotètica rebel·lió social. Sí, però no, ja que cada cop existeix menys classe mitjana i als barris, així com a tot l’Occident, han aconseguit desmuntar la idea del col·lectiu, sense la qual és quimèric dur a terme cap pla per a capgirar el desgavell. Si la classe mitjana creu obtenir victòries amb un apartament o un edifici tan sols corrobora el perill d’escombrada democràtica. En situacions d’extrema gravetat les accions mai han de ser de mínims. Potser convindrà adoptar capes reals. Si les tornes han enfonsat l’equilibri, potser reconèixer l’hegemonia en percentatge d’una classe que no vol ser batejada com a treballadora fora una bona avantsala per a reaccionar sense ximpleries i amb potència de remar plegats, no tan sols en aïllades efemèrides que s’obliden quan arriba el següent telenotícies.
