Dir que l’extrema dreta està de moda és una frase gairebé caduca a aquestes alçades. Les modes apareixen, s’imposen durant un temps i acaben desapareixent. L’extrema dreta, en canvi, fa temps que és aquí. No com una novetat, sinó com una presència estructural que ha après a adaptar-se als contextos polítics, culturals i territorials on opera. A Catalunya i a l’Estat espanyol, aquesta realitat pren forma, entre d’altres, a través d’Aliança Catalana i Vox.
Les divergències hi són i no són menors. Però sovint responen més a estratègies d’implantació que no pas a projectes ideològics realment antagònics.
Feminisme, drets i ús instrumental del conflicte cultural
Un dels contrastos més visibles té a veure amb el feminisme i els drets LGTBI. Aliança Catalana no ha tingut inconvenients a apropiar-se simbòlicament d’algunes d’aquestes banderes. El cas més evident és l’exhibició de la bandera de l’arc de Sant Martí a l’Ajuntament de Ripoll, presentada com una mostra de compromís amb la llibertat i els drets individuals.
Ara bé, aquest gest no s’inscriu en una lògica emancipadora. Funciona sobretot com una eina discursiva per assenyalar l’islam com a enemic cultural i reduir-lo a una religió incompatible amb els drets de les dones o de les persones LGTBI. El feminisme, aquí, no és un fi, sinó un recurs. Una coartada per legitimar un discurs profundament islamòfob.
Vox, en canvi, no juga a aquest joc. La seva posició és molt més frontal. No instrumentalitza el feminisme, sinó que l’assenyala directament com a adversari. L’antifeminisme és un dels eixos centrals del seu relat polític, i qualsevol acostament a les lluites de gènere és vist com una amenaça ideològica.
La diferència és clara, però no contradictòria. Són dues maneres diferents d’operar sobre el mateix conflicte cultural, adaptades a contextos socials diferents.
Immigració i llengua, matisos que no canvien el fons
Les divergències també apareixen en la qüestió migratòria. Vox ha mantingut una posició relativament flexible amb la immigració procedent d’Amèrica Llatina. El vincle lingüístic, el passat colonial compartit i la idea d’una comunitat cultural hispanoparlant permeten establir una distinció entre immigrants percebuts com a assimilables i d’altres que no ho serien.
Aquesta estratègia no és innocent. Serveix per reforçar el paper del castellà i una determinada idea d’Espanya, alhora que es manté un discurs dur contra altres col·lectius migrants.
Aliança Catalana rebutja obertament aquest plantejament. Critica Vox per considerar que aquesta obertura contribueix a perpetuar el castellà com a llengua dominant i dilueix el projecte nacional català. El seu rebuig a la immigració és molt més global i no fa excepcions rellevants. A més, incorpora de manera explícita la qüestió lingüística, amb una oposició frontal a l’ús del castellà en l’espai públic.
Tot i aquestes diferències de relat, el resultat pràctic és semblant. La immigració continua sent presentada com una amenaça estructural i com una font de conflicte social, independentment del seu origen. Els matisos en la instrumentalització de la política covarda de la por que empren VOX i Aliança Catalana és una qüestió estratègica, no pas de fons.
Economia i el silenci interessat sobre les elits
És en l’àmbit econòmic on les similituds es fan més evidents, tot i que sovint passen desapercebudes en el debat públic. Tant Aliança Catalana com Vox defensen una agenda clarament neoliberal. Reducció generalitzada d’impostos, eliminació de l’impost de successions, de patrimoni i de donacions, i una retòrica fiscal que promet alleujar les classes populars.
En la pràctica, aquestes mesures beneficien sobretot les rendes més altes i les grans fortunes. Lluny de qüestionar les relacions de poder econòmic, les reforcen. El discurs contra “les elits” queda neutralitzat quan s’analitza amb detall el contingut real dels programes.
No sorprèn, per tant, que a mesura que aquestes formacions guanyen presència institucional, determinats sectors econòmics comencin a apropar-s’hi sense excessius escrúpols. El cas de la trobada recent de la líder d’Aliança Catalana amb figures destacades de la burgesia catalana i del món de l’advocacia és il·lustratiu. Quan hi ha expectativa de poder, les elits saben identificar interlocutors útils, més enllà de les diferències identitàries.
Nacionalismes en conflicte i electorats menys homogenis
Aparentment, el nacionalisme és el gran element de separació entre ambdues forces. D’una banda, l’independentisme i el nacionalisme català. De l’altra, el nacionalisme espanyol i el centralisme. Però aquesta frontera es difumina quan s’observen les dades de suport electoral amb més deteniment.
Una part significativa dels votants d’Aliança Catalana no és independentista. Aproximadament la meitat del seu electorat no se situa en aquest eix com a prioritat política. Això indica que el seu atractiu no rau exclusivament en la qüestió nacional.
El que pesa més, en molts casos, és el discurs obertament racista, la promesa d’ordre, la simplificació extrema dels conflictes socials i la identificació constant d’un enemic intern. En aquest terreny, les distàncies amb Vox es redueixen de manera notable.
Més enllà de les banderes
Comparar Aliança Catalana i Vox no implica equiparar-les mecànicament. Implica entendre com operen les noves dretes extremes i com adapten el seu discurs a cada context. Les diferències són reals, però sovint tàctiques. Les coincidències, en canvi, apunten a un projecte compartit que combina autoritarisme cultural, exclusió social i neoliberalisme econòmic.
