Gràcies a una nota del blog de Victor Lapuente Giné —doctor per la Universitat d’Oxford i professor a la Universitat de Gothenburg— publicat al Diario.es, he tingut l’oportunitat de conèixer els resultats de l’enquesta bianual de l’European Quality of Government Index 2021 (EQI) de la Universitat de Gothemburg finançat per la Unió Europea. Aquest és un Índex que té com a objectiu mesurar la qualitat dels serveis públics gestionats pels poders públics a nivell regional en tota la Unió Europea. L’objectiu d’aquest Índex és analitzar la qualitat institucional, que es defineix com un concepte multidimensional que consisteix en una alta imparcialitat i qualitat en la prestació de serveis públics, juntament amb una baixa corrupció.
Aquest és un Índex que va començar l’any 2009 i que amb 129.000 enquestes a 208 regions d’Europa estudia la percepció que tenen els ciutadans dels serveis gestionats pels seus poders regionals. No és una enquesta d’avaluació de serveis sinó de la percepció que tenen els ciutadans dels serveis que reben.
Ja en la primera enquesta, Catalunya es trobava a la cua de la percepció ciutadana sobre els serveis públics rebuts; al capdavant, el País Basc i la Rioja. Aquest és el mapa. Podem veure en marró fosc les pitjors regions (sud d’Itàlia i països de l’est d’Europa), en blau intens els països amb millor percepció (de Dinamarca cap al nord).
En l’enquesta de 2020/21 podem constatar com milloren les dades d’Alemanya i les d’alguns països de l’Est, empitjoren les de França i per a la resta apareixen dades similars.
Andalusia atrapa Catalunya i són les dues pitjors regions d’Espanya, per sota de la mitjana d’Europa.
Victor Lapuente Giné insisteix en el fet que l’EQI analitza només les percepcions del ciutadans i no entra en l’avaluació de la prestació dels serveis. Amb tot, molts estudis estableixen un paral·lelisme entre la percepció i la qualitat dels serveis prestats. Si fos així, hem de reconèixer que a Catalunya tenim un problema molt greu. ¿Tenim a Catalunya la pitjor educació, sanitat, seguretat, el pitjor urbanisme, els pitjors serveis socials d’Espanya?
Hi ha un altre factor preocupant. En la primera enquesta Catalunya ja es trobava a la cua d’Espanya. Han passat deu anys i continua en el mateix lloc. L’independentisme clama per convertir Catalunya en la “Dinamarca del sud” i deu anys de Procés han servit per a mantenir-nos per sota de la mitjana d’Europa, a la cua d’Espanya, més a prop de Sicília i a anys-llum de Dinamarca.
Quines són les raons d’aquesta percepció molt negativa dels serveis públics i de la corrupció, com a concepte associat, a Catalunya? Probablement la resposta més immediata seria que els nostres serveis no tenen la qualitat desitjada, que la burocràcia de l’administració de la Generalitat continua sent feixuga i lenta, que el tracte dels servidors públics no és el desitjat, que vivim en un ambient d’inseguretat ciutadana, que els carrers estan pintats i bruts (tot i que això és competència municipal) i altres queixes que sentim cada dia al nostre entorn. I és cert, la qualitat dels serveis públics —autonòmics i municipals— està malament i el pitjor és que estan caient cada dia més i més. Barcelona ha deixat de ser la ciutat de referència en la gestió municipal i en la prestació de serveis de la dècada dels 90. Malauradament els carrers cada dia són més insegurs, bruts i plens de pintades i grafits; l’urbanisme tàctic ha espatllat l’encant únic de l’Eixample.
Sé que l’EQI és un Índex que avalua els serveis de les regions, però els ciutadans enquestats no diferencien aquests dels municipals perquè, com sabem, hi ha moltes competències compartides. A Catalunya sí que coneixem, però, el deteriorament dels nostres serveis públics i com ho patim. I, atenció, el dèficit de finançament no és l’excusa; si no, mirin les dades de la Comunitat Valenciana o de les Illes Balears en el mapa de l’EQI.
El Procés ha empitjorat les dades a Catalunya i no sols estem a la cua sinó que anem caient més i més. La pregunta que ens podem fer és molt senzilla: quan prioritzarem els serveis a les persones per damunt d’ideologies i fantasies?
