Aquestes últimes setmanes s’ha tornat a posar sobre la taula el projecte de construir una franquícia de l’Hermitage a la ciutat de Barcelona, una proposta que malgrat el Port ja ha validat, l’Ajuntament ha rebutjat el conveni presentat.
El prestigiós Museu de l’Hermitage està situat a Sant Petersburg i ocupa, entre altres edificis, el Palau d’Hivern dels tsars. Entre la seva enorme col·lecció destaquen principalment les col·leccions dels tsars i tsarines i algunes noves adquisicions. Ja fa anys que el museu Hermitage va iniciar acords amb iniciatives privades per crear petites institucions arreu del món amb el seu nom. D’aquesta manera, el museu cobra per la cessió d’algunes obres i per cedir-ne el seu nom, i l’empresa les exhibeix i en cobra les entrades. Així, aquesta proposta cultural que va arribar a la ciutat de Barcelona l’any 2012, s’ha recuperat ara pel consistòri de Barcelona amb poca o nul·la reflexió crítica sobre el seu valor o impacte.
El projecte de l’Hermitage de Barcelona presenta una proposta de franquícia sense projecte propi. El museu mare de Sant Petesburg no tindrà cap mena de control sobre aquesta proposta cultural de Barcelona, simplement cedirà algunes obres que seran gestionades i programades per una Societat Limitada, que, per altra banda serà qui decidirà els comissaris de les exposicions i les directrius culturals. És per tant un error conceptual parlar del Museu Hermitage a Barcelona, perquè el que proposen a Barcelona ni és un Museu, ni tindrà cap connexió amb l’Hermitage, més enllà que aquest cobra per posar el seu nom.
Segons els estatuts de l’ICOM aprovats en la 22a Assemblea General de Viena el 24 d’agost de 2007: “Un museu és una institució sense finalitats lucratives, permanent, al servei de la societat i el seu desenvolupament, oberta al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exposa el patrimoni material e immaterial de la humanitat i el seu medi ambient amb finalitats educatives, d’estudi i d’esbarjo”.
Aquestes problemàtiques no existien quan l’empresa franquiciada va contractar a Jorge Wagensberg, científic i museògraf, per projectar aquest Hermitage a Barcelona. L’any 2013, quan es presentà el projecte, ja es va dir que seria un dels projectes més ambiciosos a nivell multidisciplinar i revolucionari en termes museogràfics. Un autèntic projecte revulsiu que va quedar orfe amb la pèrdua de Wagensberg l’any 2018 i que ha quedat en “un projecte de cinc fulles amb cinc exposicions”, segons Joan Subirats, el comissionat de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Pel que sabem, no es comprometen a crear una col·lecció pròpia fins al 2032. D’aquesta manera, aquest 2021 s’ha presentat un projecte ben diferent del del 2012 que converteix el que havia de ser un museu innovador, avantguardista i interessant per la ciutat, en una sala d’exposicions itinerants que no tindrà cap mena de relació ni amb la ciutat, ni amb el país, ni amb l’Hermitage.
Sota un nom brillant en lletres daurades ens arribarà una franquícia més de les moltes que ja té aquest museu pel món, com la sucursal de Las Vegas, que obrí al 2001 i tancà el 2008, la de Londres, inaugurada al 2000 i tancada al 2013 o la de Ferrara, inaugurada al 2007 i tancada al 2013. Aquest llegat hauria de fer-nos plantejar fins a quin punt s’ha d’obrir i permetre una iniciativa privada que sabem que pot estar condemnada al fracàs i que, si no ho està, traurà públic als nostres museus públics.
Un dels altres arguments que es defensen és que no es pot dir que no a una iniciativa privada, si bé és cert que aquest, com bé apunta l’historiador de l’Art Albert Velasco a No ens cal l’Hermitage (Velasco, 2020), es situarà sobre sòl públic i això implica que l’administració hauria d’abocar-hi diners. Aquest és només un dels diversos exemples que clamen per un replantejament en l’estratègia cultural de la capital catalana i d’altres administracions públiques del país. La setmana passada el Monestir de Poblet, que es troba en hores baixes, anunciava que tancarà l’hostatgeria, el centre de visitants i les visites guiades, alhora que imposava un ERO a 15 dels seus 22 treballadors (Palau, 2021). Tres quarts del mateix passava amb la Fundació Miró, la qual requereix d’un rescat econòmic.
Així, en una Catalunya que rescata espais culturals propis i que intenta garantir un futur digne pels nostres espais museològics, s’ha reactivat l’etern debat sobre quin ha de ser el model econòmic, turístic i cultural de la ciutat. Hi ha un model que avala operacions com la instal·lació d’un Hermitage al port pels turistes de creuer, i un altre model que vol apostar perquè aquests turistes i els locals visitin els museus locals i els que entenen la cultura com a dret fonamental.
Referències:
- Palau, M. (2 de Juny de 2021). Poblet, en hores baixes. Obtingut de El Punt Avui: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1979175-poblet-en-hores-baixes.html
- Velasco, A. (31 de Gener de 2020). No ens cal l’Hermitage. Obtingut de La República: https://www.lrp.cat/lrp-arts/article/1732221-no-ens-cal-l-hermitage.html
