Aquesta por a un hipotètic frau electoral no té res d’original ni de nou en la història de la dreta radical espanyola. Just després de les eleccions generals del 16 de febrer del 1936, que van donar la victòria a les candidatures del Front Popular, la premsa conservadora, carlina i falangista va escampar el rumor que el seu revés era fruit d’una manipulació. Segons la seva versió, les diverses forces progressistes havien intimidat les meses electorals, havien alterat les actes i havien aprofitat la dimissió del Govern de Portela Valladares durant l’escrutini per falsificar els resultats.
Aquests arguments van ser aplegats a finals de la Guerra Civil per una comissió de juristes encarregada per Ramón Serrano Suñer —cunyat de Franco i ministre de la Governació— i publicats amb el títol Dictamen de la Comisión sobre ilegitimidad de poderes actuantes en 18 de julio de 1936. Aquest document és, en essència, el pilar sobre el qual el règim franquista va bastir la legitimació jurídica per enderrocar el sistema democràtic de la Segona República^1.
Des de la recuperació de les llibertats fins fa poc, semblava que hi havia un consens ampli a respectar el sistema de votació i els sufragis que en sortien. Fins i tot en un context tan polaritzat com el de les generals del 2004 —celebrades pocs dies després d’uns atemptats terroristes i de protestes davant les seus del PP per la gestió de la informació—, el Partit Popular no havia arribat mai tan lluny com per abraçar teories conspiratives que qüestionessin l’entramat electoral.
Com és que, de cop i volta, aquest relat conspiranoic i extremista s’ha popularitzat fins al punt d’arrossegar el centredreta espanyol cap a la seva lògica? On va començar?
Tot i que sempre hi ha hagut candidats que han atribuït una derrota ajustada al sistema electoral —com Andrés Manuel López Obrador a Mèxic, quan va perdre la presidència per només un 0,56% de les paperetes—, a partir del 2020 s’observa una tendència nova en la ultradreta: desacreditar de manera sistemàtica tota l’estructura de la democràcia per soscavar-ne la legitimitat.
A partir del 2020 s’observa una tendència nova en la ultradreta: desacreditar de manera sistemàtica tota l’estructura de la democràcia per soscavar-ne la legitimitat
Tot s’inicia amb les presidencials nord-americanes del 2020, en què el republicà Donald Trump optava a la reelecció. En un context marcat per la COVID-19 i els confinaments, que van fer créixer el vot per correu, el candidat va posar en dubte la fiabilitat d’aquests sufragis —majoritàriament demòcrates, ja que els conservadors havien preferit el vot presencial seguint les seves consignes. Trump va pressionar càrrecs públics perquè alteressin l’escrutini basant-se en infundades acusacions de frau, i, finalment, va instigar una manifestació violenta que va desembocar en l’assalt al Capitoli, un intent frustrat de cop d’Estat. Tot i que va fracassar, aquell cas fixa el full de ruta i el manual d’estil de tots els qui vindran després.
El primer lloc on es reprodueix l’estratègia és Myanmar, on, per les mateixes dates (8 de novembre, pocs dies després dels comicis nord-americans), se celebraven unes eleccions generals en què el partit governant, afí als militars —el Partit de la Solidaritat i el Desenvolupament de la Unió (USDP)—, va patir una derrota contundent davant la Lliga Nacional per la Democràcia (NLD) d’Aung San Suu Kyi. La formació perdedora i el cap de les forces armades, Min Aung Hlaing, van acusar la Comissió Electoral d’haver comès irregularitats en el cens i van exigir repetir la votació. Com que la junta electoral s’hi va negar i cap observador internacional va avalar el pretès frau, l’exèrcit va fer un cop d’Estat, va empresonar els polítics electes i es va fer amb el control de l’Estat. No feia ni quatre setmanes de l’assalt al Capitoli dels EUA.
La diferència entre tots dos casos és que la solidesa constitucional dels Estats Units va frustrar l’intent, perquè l’exèrcit no el va secundar; tanmateix, el relat conspiratiu, les notícies falses i la pressió sobre les institucions garants de la neutralitat del procés van ser idèntics.
El següent escenari on es repeteix la dinàmica és el Brasil, on el president Jair Bolsonaro va començar a sembrar dubtes sobre una presumpta manipulació de les urnes electròniques en aquells mesos de finals del 2020. L’agost del 2021, el Congrés brasiler va rebutjar reformar la Constitució per introduir el comprovant imprès del vot. Després de ser derrotat per Lula da Silva a la segona volta del 2022, Bolsonaro es va negar a reconèixer el resultat, va intentar que el Tribunal Superior Electoral anul·lés els comicis i, finalment, les seves bases van assaltar la Plaça dels Tres Poders, calcant l’assalt al Congrés nord-americà de dos anys abans. Bolsonaro va comptar amb el suport actiu de figures de l’òrbita de Trump, com Steve Bannon, un dels principals ideòlegs de l’extrema dreta global.
Després de ser derrotat per Lula da Silva a la segona volta del 2022, Bolsonaro es va negar a reconèixer el resultat, va intentar que el Tribunal Superior Electoral anul·lés els comicis
Des de llavors costa trobar unes votacions en què la ultradreta no hagi qüestionat alguna part del procés: a les presidencials i legislatives del 2022, els entorns d’Éric Zemmour i Marine Le Pen van fer circular rumors de possibles fraus en el vot electrònic i per correu, acusacions semblants a les que formula l’AfD a Alemanya a cada convocatòria regional o nacional; al Regne Unit, Nigel Farage i Reform UK van denunciar el 2024 i el 2025, sense proves, una irregularitat generalitzada en el vot per correu en àrees urbanes on hi havia una suposada suplantació del vot de les comunitats d’origen immigrant.
A l’Europa de l’Est, la narrativa del suposat frau s’ha adaptat a les circumstàncies locals, i allà els culpables de la manipulació són sempre Europa, la CIA o les ONG finançades per George Soros, com s’ha vist en cada cita electoral entre el 2022 i el 2026 a Polònia, Hongria, Romania, Sèrbia, Eslovàquia o Geòrgia; sovint, a més, s’ha fet servir l’aparell de l’Estat per atacar els tribunals electorals en nom de la sobirania nacional.
Mentre redactava aquest article s’han celebrat eleccions al Brasil i a Israel, i en ambdós casos la primera reacció immediata dels dos candidats ultres davant un desenllaç advers ha estat la de negar la validesa de l’escrutini i llençar infundades acusacions de frau; al Brasil, per haver endarrerit el tancament de les urnes dues hores (tot i que el partit de Flávio Bolsonaro també va demanar aquest aplaçament); a Israel, Netanyahu ha acusat els partits àrabs de falsificació i alteració de paperetes, un fet que el Comitè Electoral ja ha descartat per manca de proves sòlides.
Com a síntesi, les teories conspiratives sobre el frau electoral es poden classificar en tres categories, segons el moment en què apareixen:
- Abans dels comicis: Es tracta de preparar el terreny psicosocial activant una sospita i una desconfiança generalitzades envers aspectes concrets del sistema, especialment la composició del cens, el vot per correu, el sufragi dels immigrants i els possibles vots fantasma o duplicats. L’objectiu és que, si hi ha derrota, les bases de l’extrema dreta ja estiguin predisposades a no acceptar un resultat advers.
- Durant la jornada electoral: Aquí es busca crear aldarulls, confusió i viralitat a les xarxes mentre la gent vota o les meses fan l’escrutini. Es poden difondre casos de paperetes amagades o alterades i dubtes sobre el funcionament de les urnes electròniques, o acusar directament el govern de provocar avaries o retards en els transports per impedir que els electors arribin als col·legis.
- Després de les eleccions: Un clàssic és la interpretació conspiracionista de la «corba del recompte»: quan el vot urbà i el vot per correu comencen a computar-se a última hora de la nit i fan girar el marcador a favor de les forces progressistes, s’al·lega un presumpte frau i es demana aturar l’escrutini. També se sol assenyalar les empreses que transmeten les dades o gestionen els sistemes informàtics, o directament els tribunals que validen els resultats.
Hi ha, sens dubte, elements objectius per creure que ens trobem davant una estratègia global, repetida amb el mateix patró en cada convocatòria arreu del món. No hem d’oblidar que la dreta radical coordina els seus missatges a través de fòrums i congressos internacionals, com el Foro Madrid, organitzat per Vox, on les teories de la pèrdua fraudulenta són un dels temes estrella i des d’on s’han avalat conspiracions contra el desenllaç electoral al Brasil, el Perú, Colòmbia i Xile. Cal esmentar també que aquest sector fa servir els mateixos canals per difondre notícies falses i rumors (WhatsApp, Telegram, canals de YouTube), on s’estandarditzen els patrons del relat, que després es tradueix a les particularitats de cada realitat local.
La finalitat d’aquest negacionisme electoral és aplanar el camí a l’«autocratització» de la política, tot sembrant una desconfiança paranoica envers els sistemes democràtics, que haurien de ser substituïts pels dictats de líders populistes, messiànics i infal·libles, presentats com a autèntics portaveus de la voluntat popular i per als quals perdre uns comicis només pot voler dir que aquests han estat manipulats. Es tracta d’erosionar gradualment les democràcies parlamentàries fins a abocar-les a una tirania autocràtica sense necessitat de treure els tancs al carrer.
El que resulta completament inexplicable és com un partit d’Estat, com pretén ser el PP, s’ha deixat remolcar per Vox fins a un relat que nega l’alternança pacífica de poders, que és la base de tota democràcia liberal. Alberto Núñez Feijóo ha posat en dubte el funcionament del vot per correu, tot i haver presidit Correus durant tres anys, i el sufragi dels residents a l’estranger, en particular dels ciutadans nacionalitzats gràcies a la Llei de Nets, tot i que a les eleccions del 2023 va donar un escó addicional al PP per la circumscripció de Madrid. En cap cas s’ha molestat a aportar ni un sol indici o prova que pugui sostendre tal sospita.
No tinc cap dubte que, si Feijóo és investit president, tota aquesta rumorologia quedarà enterrada a les hemeroteques. Però i si perd? Fins on estan disposats PP i Vox a portar aquest embat contra el sistema electoral? A una crisi constitucional? A assaltar el Congrés, potser? Estaria bé que ens ho aclarissin abans d’anar a les urnes.
Notes
1. La historiografia acadèmica contemporània ha demostrat de manera consistent que, tot i que hi va haver irregularitats puntuals en algunes províncies, el resultat global de les eleccions del 16 de febrer del 1936 reflectia la victòria del Front Popular. Per a una anàlisi historiogràfica crítica que desmunta el presumpte frau del Front Popular, vegeu: Contrarrevolucionarios: Radicalización violenta de la derecha española durante la Segunda República (1931-1936). Alianza Editorial.
