Es pot reconèixer una cara que mai no ha existit, com la d’una influencer generada amb intel·ligència artificial. El seu rostre resulta familiar perquè la màquina no inventa res, recompon allò que ha après mirant imatges anteriors. Ni tan sols aquest cos fabricat per acostar-se al cànon queda lliure de la insatisfacció.
«El culte a la bellesa», l’exposició del CCCB sobre la construcció històrica dels ideals estètics, recorre segles d’intents per fixar quin aspecte hauria de tenir un cos i, alhora, evita ordenar aquesta història com una successió neta. Aquí les èpoques es contaminen entre si i allò antic es recontextualitza amb una interfície nova.
Hi apareixen proporcions clàssiques, representacions mèdiques i altres formes de jerarquitzar i classificar el cos. La bellesa occidental es va anar imposant durant segles com una mesura universal, mentre l’expansió colonial relegava altres cossos dins la classificació, especialment sota aquella etiqueta racista d’«allò exòtic». La mostra insisteix en la idea que el cànon mai no s’ha limitat a decidir què resulta agradable a la vista, ja que també ha participat en la divisió entre cossos «normals», desitjables, estranys o directament exclosos.
Al CCCB, el recorregut es construeix precisament al voltant d’aquesta tensió entre norma i transgressió, a través de factors com el gènere, l’ascendència, la salut o l’edat.
Intel·ligència no tan artificial
La intel·ligència artificial és un organisme contemporani nascut de pretextos antics. Quan un generador rep l’ordre de produir una persona bella, treballa amb un arxiu visual que ja era ple abans que arribés; és a dir, pot crear milions de combinacions, però els materials amb què aprèn contenen segles de preferències —i de prejudicis—. No és una qüestió de distopia tecnològica extreta d’un guió de Hollywood: només cal observar fins a quin punt moltes d’aquestes cares sintètiques s’assemblen entre si. L’algoritme ha canviat la velocitat i l’escala del procés, no necessàriament el punt de partida.
De Moss a Kardashian —i tornem a començar—
La teoria troba en l’itinerari dos objectes pop que condensen mig segle d’història. Lipstick Kiss, de Kate Moss, conserva l’empremta d’uns llavis pintats de vermell: la model va arribar a subhastar un petó per 60.000 lliures l’any 2006 —la bellesa al mercat—. A prop hi apareix Selfish, el llibre que Kim Kardashian va publicar el 2015 reunint centenars de selfies. Si Moss representava l’ideal extremament prim dels noranta, Kardashian va popularitzar després una altra silueta: pit, malucs i glutis prominents.
Vistes juntes, funcionen com un recordatori de la rapidesa amb què caduca un cos. El 2026, la primesa torna a ocupar passarel·les, catifes vermelles i pantalles, barrejada ara amb el llenguatge del wellness, l’optimització i els fàrmacs GLP-1. L’anomenat heroin chic reapareix sense necessitat de reproduir exactament el seu imaginari dels noranta, mentre que les corbes encara fan els últims espeternecs i no han desaparegut del tot: els ideals conviuen, se superposen, però sobretot tornen. El cos queda sotmès a una lògica gairebé estacional, sempre amb la idea que allò que ahir s’havia d’augmentar avui es pot aprimar.
Selfish introdueix com, al segle XXI, Narcís ja no necessita un estany. L’exposició passa del mirall a la càmera frontal i, d’aquí, als filtres, TikTok i les imatges sintètiques. Ara és possible comparar-se amb una versió editada d’una mateixa. Mirror, Mirror on the Wall, de Xcessive Aesthetics, converteix el lavabo d’una discoteca en una instal·lació de miralls i pantalles on, en el món de la nit, els trucs de bellesa i els cossos estandarditzats conviuen amb la possibilitat d’experimentar amb la pròpia identitat.
Teixit i materialitat
Internet és molt més que una màquina d’homogeneïtzar cares, és el punt de trobada d’identitats que durant molt de temps van quedar fora de la representació normativa o hi van entrar des de la patologització. Hi ha cossos trans i no-binàries, cossos queer i cossos amb discapacitat.
Dos fragments de teixit del pit d’E-J Scott, del Museum of Transology, extrets durant una cirurgia d’afirmació de gènere i conservats en pots amb alcohol, obliguen a acostar-se a la vitrina d’una altra manera. Al costat dels pots, una fotografia mostra Scott sostenint un d’aquests mateixos recipients. Allò que en un altre context es podria exhibir com una resta mèdica apareix aquí vinculat a una decisió sobre el propi cos. Scott planteja la seva cirurgia com un exercici d’autonomia corporal i situa l’experiència trans dins d’una història molt més àmplia de persones que han acostat la seva imatge a com volen veure’s i ser reconegudes.
A la mateixa vitrina conviuen pròtesis mamàries, binders —cinta utilitzada per comprimir el pit—, maquillatge, medicació i petits objectes personals que narren les històries de qui els va donar.
Més enllà de la vista
Amb un recorregut construït en gran part al voltant d’allò que veiem i de com som vistos, l’exposició introdueix una cosa menys habitual en una sala de museu: tocar i olorar. Hi ha ungüents, textures i una proposta olfactiva que convida a imaginar els perfums de figures històriques. La bellesa deixa d’estar tancada dins d’una proporció i passa també per la pell i el nas. Un petit desacatament després d’anys aprenent que en un museu es mira a una distància prudent i, sobretot, no es toca.
En l’adaptació de la mostra al CCCB hi participa Blanca Arias, artista i investigadora i autora de Blandito blandito. ¿Qué le hacemos les feministas al arte?, un assaig des del qual reivindica precisament altres maneres de relacionar-nos amb les obres. Arias ha defensat que «el tacte ha estat un sentit terriblement menystingut» davant la supremacia històrica de la visió. El seu interès per allò tou, porós i susceptible de canviar en entrar en contacte amb altres cossos troba aquí un espai força literal: una exposició dedicada a la bellesa que, per moments, demana deixar de jutjar-la exclusivament amb els ulls.
Entre escultures clàssiques, jerarquies colonials, models d’intel·ligència artificial, Moss i Kardashian, filtres i fragments de teixit humà, «El culte a la bellesa» aconsegueix que el cànon canviï diverses vegades de forma durant una mateixa visita.
Ho fa perquè sempre ho ha fet fora d’ella; la dificultat és que els nostres cossos no canvien de temporada amb la mateixa facilitat.
