Divendres, a les 23.59, es va tancar a la Junta Electoral Central el termini per registrar coalicions. El Front Ampli hi va inscriure la seva sense Podem, després que fracassessin les negociacions per a una candidatura conjunta. Amb aquest registre va quedar fixat què oferirà l’esquerra catalana el 29 de novembre.
Hi haurà tres paperetes, el PSC, ERC amb Podem a dins i Comuns-Front Ampli, i una absència, la de la CUP. Les combinacions assajades durant l’últim any —que no van ser poques— es van quedar pel camí, juntament amb les esperances d’una part important de la ciutadania que, per enèsima vegada, va creure que la unitat era possible.
El punt de partida
El juliol del 2023, l’esquerra catalana va obtenir un dels seus millors resultats de la sèrie. El PSC va treure un 34,5%, els Comuns —aleshores sota la marca Sumar— un 14% i set escons, i ERC un 13,2%, també amb set diputats. Va ser una victòria amb dues lectures: el PSC va guanyar concentrant el vot útil contra el PP i Vox, i la segona posició dels Comuns s’explicava en bona part per l’arrossegament estatal de Sumar i per la desmobilització independentista. Tres anys després, cap d’aquestes dues condicions no es manté intacta.
Les coalicions que no van ser
La història d’aquesta precampanya és, sobretot, la de les aliances frustrades.
La primera va ser la de Rufián. Durant mesos va defensar una confluència província per província davant l’extrema dreta, una fórmula de la qual la direcció republicana es va desmarcar una vegada i una altra. Va arribar a plantejar un front català amb ERC, Comuns, CUP i Podem en què Esquerra fos la força motora, tot i haver obtingut menys vots que els Comuns el 2023. No va prosperar.
La segona, la més improbable, va ser la d’ERC amb els Comuns. Colau havia dit més d’una vegada que li agradaria que l’aliança amb Rufián fructifiqués. Els republicans la rebutjaven de pla, i Junqueras ho va resumir així: «Vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada en una llista d’Esquerra». Tampoc no va ajudar que Colau convidés públicament Rufián a liderar el Front Ampli a escala estatal. Rufián va triar quedar-se al seu partit.
La tercera va ser la del Front Ampli amb Podem, que es va jugar precisament a Catalunya. El Front Ampli exigia un acord global que inclogués Madrid i Catalunya. Podem va insistir a pactar territori per territori i va rebutjar una proposta que l’obligava a trencar el seu acord amb ERC. És a dir: Podem estava disposat a pactar arreu menys a Madrid i a Catalunya, on ja tenia el seu propi joc. El joc de les aliances sempre ha estat una lluita per les engrunes del poder. Al final només concorreran junts a les Canàries i al País Valencià.
Les llistes
PSC. Encapçala la llista Jordi Hereu, ministre d’Indústria i Turisme des del novembre del 2023, abans president d’Hispasat i alcalde de Barcelona entre el 2006 i el 2011. Substitueix Meritxell Batet, que va liderar la candidatura el 2023. Després de deixar el consistori va passar pel consell d’administració d’Aena i pel consell assessor d’Agbar, un òrgan remunerat que la plataforma Aigua és Vida va denunciar com un rentat de cara de la companyia mentre l’Ajuntament de Colau litigava per la gestió pública de l’aigua. És el perfil més escorat al centredreta del socialisme català, i l’elecció pot tenir una lectura estratègica: el PSC no competeix pel seu flanc esquerre, que considera captiu. Competeix pel votant d’ordre que pot fugir cap al PP o quedar-se a casa.
ERC. Rufián repeteix com a cap de llista per Barcelona després d’un pols intern amb la direcció. Havia exigit un equip de confiança, i el partit va respondre que no el podia garantir perquè decidirien les federacions. Tot i així, diversos dels seus crítics han renunciat o han estat recol·locats: Jordi Salvador i Pilar Vallugera deixen el Congrés i Francesc-Marc Álvaro encapçalarà la llista al Senat. Els llocs dos, tres i quatre per Barcelona, en canvi, són per a Mireia Ingla, Jordi Albert i Laura Pelay, tots tres afins a Junqueras. És un candidat amb més marge que el 2023 i amb la direcció asseguda als llocs de sortida.
Podem dins d’ERC. Els morats renuncien a presentar-se a Catalunya a canvi que ERC incorpori alguns dels seus candidats com a independents. A més, Rufián farà campanya amb Montero fora de Catalunya. Només hi haurà candidats de Podem a Barcelona i Tarragona, per sota dels llocs que ERC va obtenir el 2023: després del quart a Barcelona i, en el millor dels casos, el segon a Tarragona. Si ERC creix com apunta el CEO, de 7 a 10-11 diputats, el candidat morat a Barcelona té opcions reals.
Comuns-Front Ampli. Colau encapçala la llista per Barcelona com a presidenciable de la coalició, amb Ernest Urtasun de número dos. Així queden al capdavant les dues famílies de l’espai, Barcelona en Comú i l’hereva d’Iniciativa per Catalunya Verds. El seu retorn es va produir a un ritme estrany per a algú que s’havia resistit a tornar. Fins a dues setmanes abans de la seva designació no es va mostrar disponible, i el moviment va sorprendre dirigents dels Comuns que coneixien les seves reticències. Más Madrid la va proposar el 7 d’octubre com a número u per Barcelona, i el 12 els quatre socis la van proclamar candidata, just després del pacte entre ERC i Podem. És una candidatura de reacció, armada en dues setmanes per frenar una sagnia.
L’absència
La militància de la CUP va avalar no concórrer-hi amb un 68,9% dels vots i va cridar a bolcar-se en la vaga general de novembre i en la mobilització social. Avui no té representació al Congrés. La seva retirada allibera un electorat petit però estratègic, catalanista i d’esquerres, que encaixa millor amb ERC que amb uns Comuns que es presenten com la pota catalana d’un projecte amb el centre a Madrid. A aquesta absència s’hi suma la d’Aliança Catalana, que tampoc no s’hi presentarà. Segons el CEO, els qui la votarien en unes catalanes es repartirien sobretot entre Vox (18,5%) i Junts (18%), però un 13% acabaria votant ERC. El tauler es simplifica pels dos extrems de l’espai sobiranista.
L’aritmètica
Barcelona reparteix 32 dels 48 escons catalans. És aquí on la fragmentació de l’esquerra alternativa té un cost més tolerable, perquè una candidatura amb un 6% encara pot esgarrapar un parell d’escons. A Tarragona, Girona i Lleida, que elegeixen sis, sis i quatre diputats, la llei D’Hondt castiga sense pietat qui no supera el llindar efectiu, i aquí la competència entre ERC i Comuns sí que pot convertir vots d’esquerres en escons d’altres. El pacte amb Podem reforça ERC just on més li serveix, que és en la pugna pel vot metropolità castellanoparlant que el 2023 va ser dels Comuns.
El que surt de tot això es podria anomenar una «unitat per sostracció». Cada actor ha resolt el seu problema a curt termini restant alguna cosa al seu veí, i el balanç deixa pocs guanyadors. ERC creix a les enquestes, però ho fa amb una llista amb els primers llocs controlats per Junqueras i compartint papereta amb un partit que es va oposar al finançament singular per a Catalunya. Els Comuns recuperen la seva figura més coneguda, tard i per reflex, en plena caiguda. El PSC observa des del centre, convençut que la fragmentació aliena li assegura la primera plaça, tot i que les enquestes li donen menys vots que el 2023.
Qui en surt guanyant és Podem, encara que poc. No s’arrisca a mesurar-se amb la seva pròpia papereta en un territori on mai no s’ha presentat en solitari a unes generals. Pot colar un diputat per Barcelona si ERC creix com apunten les enquestes, i farà campanya a Madrid del braç del polític més ben valorat de Catalunya. Però el premi de veritat és un altre: ha afeblit el seu competidor directe a l’únic territori on els Comuns eren encara una marca forta. Un escó, potser, i una mossegada a la seva moral. Per a un partit que fa tres anys que sobreviu, no és poc. Per canviar el mapa, no n’hi ha prou. Per frenar la ultradreta, encara menys.
