«Ha valgut la pena». La frase es va convertir el dimarts 29 de setembre en una precària signatura estampada amb un segell de cautxú i tinta vermella a les primeres pàgines de dos llibres, La Prosperitat, a cops! i La Prosperitat, una lucha constante, que pretenen ser alguna cosa més que unes memòries personals. Just una setmana després, aquest testimoni ha passat a ser un resum de vida, el comiat d’un home que ha dedicat més de cinquanta anys a gestar una bella relació amb el seu entorn humà i social. Andrés Naya, un referent en la lluita veïnal, va presentar aquell dimarts els dos volums que van donar raó de ser a l’acumulació de documents que durant anys van esperar pacientment formar part de la història d’un barri, la Prosperitat, d’un districte, Nou Barris, i d’una ciutat, Barcelona. Set dies després, a les 10 del matí, i amb el darrer fons de la música de Miles Davis, aquest home va decidir que per a ell s’havia acabat la lluita, que ara els tocava a d’altres. Naya se n’ha anat en silenci, però ha deixat a manera de testimoni un crit en forma d’aquells dos exemplars que va presentar en un casal del seu barri de debò ple de gent i que, ja mancat de forces, va signar amb la peculiar ploma d’un tampó de tinta xinesa. Sempre va ser un home de recursos.
Andrés Naya Cabrero va nàixer a Osca fa 80 anys i es va establir a Barcelona per amor, a la seva dona i a un barri que el 1972 havia acollit part de l’emigració instal·lada al nord de la ciutat. La Prosperitat era aleshores poc més que una acumulació d’habitatges de dubtosa qualitat, barraques i carrers sense pavimentar. Faltava de tot i la lluita contra la dictadura ho va ser per l’escola bressol que no existia, pel pi plantat en un test que volia convertir-se en jardí o pel semàfor que havia de donar seguretat als veïns davant dels cotxes. Aquesta va ser en aquella època la resistència dels barris de Barcelona. Contra un sistema polític que es resistia a desaparèixer es buscava la democràcia a través d’allò quotidià, d’allò imprescindible per a la qualitat de vida dels ciutadans i Naya va saber convertir un carrer enfangat en una arma política contra la qual era més difícil muntar la repressió. La baralla que havia nascut als carrers durant la dictadura va continuar després de les eleccions municipals del 1979, perquè els primers regidors de la democràcia no van acabar d’acceptar que la seva arribada no posava fi automàtic a les exigències dels barris. Aquell veí reivindicatiu, la gota malaia de tantes lluites, no va ser mai un interlocutor fàcil per als alcaldes davant dels quals va mantenir el seu talant negociador i la constància que, probablement, també va viatjar a la maleta des d’Osca fins a Catalunya.
Faltava de tot i la lluita contra la dictadura ho va ser per l’escola bressol que no existia, pel pi plantat en un test que volia convertir-se en jardí o pel semàfor que havia de donar seguretat als veïns davant dels cotxes
Va treballar al Banco Hispano Americano, però costa de creure que algú l’acredités com a expert banquer i sí com a frustrat periodista. I va ser potser aquesta vena amagada la que li va facilitar la relació amb els mitjans de comunicació. Jo vaig començar a saber en què consistia aquesta professió als carrers de Nou Barris, quan vaig trepitjar una ciutat diferent de la que jo coneixia i a través de Naya vaig trobar la diferència entre una font informativa que buscava el benefici propi o partidista i aquell de qui et podies fiar. Mai no em va enganyar, mai no va tergiversar els fets, mai no va buscar un enfocament personal en la informació que em passava. Potser en la seva joventut va fer un primer curset de font fiable en mitjans aragonesos de migrada difusió, però va deixar el màster de bon comunicador per als carrers de la Prosperitat quan novates com jo havien de fiar el rigor dels seus textos a l’honradesa de testimonis presencials dels fets que estaven canviant la ciutat.
L’Andrés tenia molt clar el valor de la informació i, ho suposo, va sentir en més d’una ocasió la frustració en constatar que la premsa, després de l’arribada de la lluitada democràcia, no es feia ressò de la lentitud en els canvis promesos als barris. Ja com a vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va aconseguir la publicació de La Veu del Carrer, probablement la publicació que cada tres mesos ofereix la millor informació sobre la Barcelona real, la que moltes vegades, per por, comoditat o pressions, ignoren els mitjans a l’ús. Carrer va néixer l’octubre de 1991 amb Naya de codirector per publicar un monogràfic dedicat a l’aluminosi, la patologia dels edificis d’alguns barris de Barcelona, en especial el Turó de la Peira. Aquell va ser un bon estrena, i en van seguir d’altres. El novembre de 1992 Carrer va treure un número extraordinari amb el balanç crític dels recentment clausurats Jocs Olímpics de 1992 amb textos sobre l’especulació immobiliària, la privatització del sòl o l’absència de la meitat de l’opinió dels barris en el disseny de les obres. No va agradar aquell informe que posava ombres a la brillantor oficial de l’esdeveniment considerat per alguns com els millors Jocs de la història. El periodista frustrat reciclat en empleat de banca, codirector de Carrer, havia fet una feina que altres professionals de la informació no se van atrevir a fer.
Sis anys ha trigat Andrés Naya a ordenar, classificar i donar forma als dos toms presentats el 29 de setembre. Dos toms que havien de ser un i així van ser oferts al servei de publicacions de l’ajuntament barceloní creat, segons consta en textos oficials, per editar llibres sobre «la ciutat, història, arquitectura, cultura i ciutadania». Però el significat de les paraules varia segons qui les interpreta, o segons les històries que es vulguin explicar, i les de Naya no devien formar part d’aquesta exigència municipal perquè van ser rebutjades per l’editorial que es paga amb els impostos dels barcelonins. L’ajuntament vol controlar el relat de la història de la ciutat. Els dos volums han sortit finalment al carrer editats per dues petites empreses. El primer exemplar, La Prosperitat, una lucha constante, per Hacer editorial, i el segon, La Prosperitat, a cops!, per Clariana. Els seus continguts, iguals però diferents, narren la vida i l’evolució d’un barri, el seu passat, els seus veïns, i són per extensió el retrat de la ciutat real que mai no tindrà una entrada al catàleg oficial de la llibreria municipal. Però la realitat és que ningú no escriurà la història de Barcelona com ho ha fet Andrés Naya Cabrero. El relat va prendre forma al llarg de la seva vida, el va arxivar en caixes i carpetes en racons de la seva llar i el va transformar en dos volums perquè els barcelonins sepem que la Barcelona d’avui és el resultat de la perseverança de molts i el silenci d’uns pocs.
Descansa en pau, Andrés. Per descomptat que ha valgut la pena.
