Dues anècdotes per començar
Després de les eleccions generals del 1977, les primeres democràtiques posteriors al franquisme, el Senat compartia el Palau de les Corts amb el Congrés. L’escriptor Paco Candel, escollit senador de l’Entesa del Catalans per la circumscripció de Barcelona, feia broma a Un charnego en el Senado ( Plaza y Janés, 1979) comentant amb sornegueria que se’n deia Cambra Alta perquè estava ubicada a la segona planta.
L’any 2004 vaig ser escollit senador pel Parlament de Catalunya. En arribar per primera vegada al Palau del Senat, a la Plaça de la Marina Española de Madrid, un membre del PP em va comentar: «Aquí es viu molt bé. Si l’any 1981 Tejero hagués entrat al Senat enlloc del Congrés, encara hi seria, perquè ningú no se’n hagués assabentat». No és una anècdota massa original: d’altres senadors també l’han viscuda. L’acudit respon a la imatge d’una Cambra que serveix per ben poc i que normalment no és noticia. Això no vol dir que no hi hagi senadors i senadores de tots els partits que intenten fer bé la seva feina. Però el paper del Senat en el nostre marc institucional és ben poc valorat i gens conegut.
Una cambra mal dibuixada: ni carn ni peix
El Senat és una institució mal definida a la Constitució. Havia existit al segle XIX i va ser suprimit per la Segona República. El 1978 els sectors conservadors volien que fos una cambra de segona lectura per a temperar les possibles decisions sorgides d’un Congrés on algun dia poguessin tenir majoria les esquerres. Senadors com Josep Benet lluitaren per incloure en l’article 69 de la Constitució la definició del Senat com a «cambra de representació territorial». Però aquest caràcter quedà desactivitat per la forma d’elecció dels senadors i senadores. És cert que els parlaments autonòmics designen aproximadament un 25% dels senadors, però la gran majoria és escollida el dia de les eleccions generals amb les províncies, no les comunitats autònomes, com a circumscripció i un sistema d’elecció majoritari. La base provincial distorsiona totalment la distribució de senadors per comunitat: les que tenen poca població però més províncies, com és el cas, per exemple, de Castella Lleó amb nou, es veuen clarament sobre-representades. La combinació de la província com a circumscripció i el sistema majoritari provoca que normalment només dos partits aconsegueixin veure escollits els seus candidats.
El Senat no és, doncs, ni carn ni peix. Les seves votacions en segona lectura resten supeditades a la decisió final del Congrés, però també queda lluny de l’únic sentit que tenen aquest tipus de cambres: ser el marc de representació territorial o plurinacional, com passa als estat federals. La paradoxa més gran que ha protagonitzat la Cambra que hauria de ser punt de trobada i garantia de l’autogovern de cada territori és que la votació més important de la seva història hagi estat l’any 2017 l’aprovació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suprimir l’autogovern de Catalunya. I, en l’actualitat, aquesta cambra suposadament territorial queda molt lluny del Congrés pel que fa al tracte respectuós a les diferents llengües oficials.
La poca importància del Senat ha derivat en què sigui considerat durant molt temps un oasi de pau i un cementiri d’elefants, on són enviats líders polítics ja amortitzats. L’any 2006, l’exministre franquista i fundador d’Alianza Popular, Manuel Fraga, als vuitanta-tres anys, va ser nomenat senador. La Cambra el va rebre amb aplaudiments a peu dret dels senadors del PP i del PSOE. Però no tots els senadors ens vam aixecar, alguns, molt poquets, vam continuar asseguts i sense aplaudir. Fraga, amb les mans tacades de sang, seria senador durant cinc anys; d’altres, teníem tot el dret a trencar l’oasi i a negar-li la benvinguda.
El Senat també és important i el PP i Vox ho saben
L’ambient al Senat s’ha anat enrarint aquesta legislatura amb la majoria absoluta del PP; ha estat utilitzat de forma partidista com a mecanisme d’atac constant al govern de coalició progressista i com a escenari de trobades reaccionàries. Però, més enllà de la funció de suposat control del Govern, el Senat juga un paper important en l’elecció de membres del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial. PP i Vox somnien disposar en la propera legislatura de la majoria qualificada de 3/5 parts (160 vots quan ara ja en disposen de 157) que els permeti designar tots els llocs que s’han de renovar ( 4 al Tribunal Constitucional i 10 al CGPJ) sense haver de pactar amb l’esquerra; per aquest motiu han posposat expressament la designació dels membres del Tribunal Constitucional que s’hauria d’haver produït fa nou mesos. Aquestes dues institucions són decisives en la interpretació i l’aplicació de la Constitució i poden garantir drets o provocar un retrocés en les nostres llibertats. Les conseqüències s’allargarien anys.
29N: Candidatures progressistes unitàries al Senat
Davant el perill que la dreta i l’extrema dreta utilitzin el Senat per condicionar de forma partidista el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, una plataforma ciutadana fa mesos que treballa per aconseguir candidatures conjuntes al Senat del PSOE i totes les forces d’esquerres. Aquest dimarts, 6 d‘octubre, s’ha celebrat a Madrid la presentació pública de «Senadors/es per la Democràcia», a partir d’un manifest de suport signat per diverses personalitats de prestigi, des de Javier Pérez Royo, Ignacio Sánchez Cuenca o Vicky Peña a Martín Pallín o Marina Subirats. L’acte no podia ser més oportú; ha coincidit amb la convocatòria electoral del 29 de novembre, que fa més urgent que mai que es concreti la iniciativa. Si la idea tira endavant pot suposar un tomb radical en els resultats electorals a moltes províncies. Cal ara que els partits polítics progressistes, tot i les seves lògiques diferències, estiguin a l’alçada, que el PSOE, que és la força majoritària, assumeixi el valor afegit de la pluralitat i que tots plegats sàpiguen incorporar a les llistes persones independents provinents de moviments socials. Que les llistes siguin obertes facilita diverses combinacions, amb coalició o sense. El programa hauria de ser molt concret i senzill: assegurar el funcionament democràtic del Senat ( i, si fos possible, recuperar la necessitat d’una reforma de la Cambra en sentit plurinacional), garantir la pluralitat de les institucions que s’han de renovar i tal vegada afegir algunes propostes unitàries sobre l’habitatge, que serà la qüestió que centrarà la campanya electoral.
I Catalunya?
Les persones promotores de la idea han estat molt respectuoses amb les realitats polítiques diferents de cada nacionalitat. Són conscients que la iniciativa ha de sorgir de cada territori i reconèixer les especificitats de cada Comunitat, en concret de Catalunya, Euskadi, Navarra i Galicia. També de sistemes de partits diferenciats com el del País Valencià, on es planteja la possibilitat de candidatures al Senat de PSPV i Compromís que reprodueixin la majoria del Botànic, o el de les Illes, on ja hi ha experiències com la candidatura conjunta d’Eivissa.
A Catalunya, hi ha una certa tradició de candidatures unitàries al Senat: la primera fou l’Entesa del Catalans, amb el suport de PSC, PSUC i ERC, en les eleccions de 1977; la segona, l’Entesa Catalana de Progrés, experiència de col·laboració de PSC, ERC i ICV, que va funcionar entre l’any 2000 i el 2011 i que va arribar a ser el tercer grup parlamentari del Senat.
Ara bé, a Catalunya cal analitzar bé la situació i les perspectives electorals: en les darreres eleccions generals el PSC va guanyar els tres senadors en les quatre circumscripcions sumant-ne dotze, i ERC en va obtenir tres. Què caldria fer? Una candidatura realment unitària de PSC, Comuns i ERC? Una candidatura de PSC i Comuns? Una candidatura d’ERC i Comuns? Aprofitar les llistes obertes per a establir un simple acord de suport a determinats candidats sense que cada grup presenti la totalitat de candidatures a cada província? Contra l’opció més unitària es pot objectar que com a màxim podria guanyar dotze senadors i en deixaria quatre a la dreta; però, en sentit contrari, si el PSC va sol res no garanteix que obtingui el màxim de senadors, com tampoc està escrit que ERC pugui revalidar els tres que va obtenir per pèls l’any 2023. Podrien enviar les candidatures a tres o dues bandes un missatge d’esperança i mobilització a l’electorat progressista? La no massa fàcil relació entre PSC, ERC i Comuns i les seves diferències programàtiques aconsellen un acord de mínims sense coalició? Queden pocs dies per adoptar alguna decisió. Ens hi juguem molt.
