L’il·lustrador Francisco Ibáñez va ser el creador, l’any 1961, de l’edifici més desopilant de la història de la vinyeta a Espanya. 13, Rue del Percebe era una comunitat de veïns forassenyada que retratava bé la repetició interminable dels mateixos problemes i la familiaritat d’uns personatges tancats en un edifici de l’Espanya franquista dels anys seixanta.
L’edifici on visc des de fa anys podria ser una mena de versió globalitzada d’aquell immoble. Els ho explico.
Som 120 veïns i veïnes, repartits en tres escales designades per les primeres lletres de l’abecedari. Bé, això de «veïns» potser s’ha de matisar una mica, ja que en un mateix immoble del carrer de Tarragona de Barcelona, conviuen pisos d’ús residencial amb pisos d’ús turístic, a més d’oficines a les primeres plantes.
Això vol dir que també conviuen, en un mateix ecosistema, contractes de lloguer de veïns que fa anys, fins i tot dècades, que hi vivim i que acaben en els propers anys; contractes de lloguer temporal; contractes de renda antiga; contractes de llicència d’obres i reformes als pisos dels llogaters que van fer fora. I per si això fos poc, fins i tot hi ha algun pis buit. Ah, i els turistes, què dir-ne. Tenim de tot, escolti. Som molt contemporanis. I, a més, internacionals.
I aquí convé explicar com hem arribat fins a aquest punt, perquè la història de les llicències turístiques també mereix la seva pròpia vinyeta en aquest disbarat. La propietat de l’edifici, Inmobiliaria Gallardo, va arribar a obtenir llicències per convertir els 120 pisos del bloc en habitatges d’ús turístic. Com va ser possible en una ciutat que feia anys que intentava limitar precisament això? Doncs gràcies a una d’aquelles esquerdes administratives i judicials que semblen escrites pel mateix Ibáñez: l’anul·lació temporal de la normativa que limitava els allotjaments turístics va obrir una finestra que la propietat va aprofitar per tramitar les llicències. Algunes van acabar quedant sense efecte; unes altres van sobreviure. I aquí estem.
I ja que parlem de sobreviure, m’agradaria parlar-los també dels ascensors, que, a veure, els pobres són màquines, però també pateixen tot aquest daltabaix. Maletes pesades, carrets de la neteja del servei d’habitacions dels pisos turístics, grups de turistes en massa tot i tenir un cartell que diu, en diversos idiomes, que només hi poden pujar tres persones. I clar, de tant en tant, els sis elevadors —que ja la comptem com una família més de l’edifici— s’esgoten i decideixen posar-se en vaga. No tots de cop; en això no estan gaire organitzats.
De tenir, tenim fins i tot porteria. Amb porters variats. En aquesta espècie també hi ha una mica de tot. N’hi ha algun de xafarder, tot s’ha de dir. Què seria d’una comunitat sense el porter amb pell de xai? A d’altres, als quals encara els queda una mica d’ètica, segurament també se’ls regira l’estómac davant el dilema de veure passar tot això davant els seus ulls i no poder fer gaire més que conservar el seu contracte de treball.
I vostès pensaran: quina barbaritat, doncs marxin, per què aguantar tot això? Però resulta que l’exterior, ja no parlo del barri, sinó de gran part de la ciutat i els seus latifundis més propers, tampoc és que estigui gaire millor, eh, no es pensin. Trobar una alternativa per aixoplugar-se és com anar a un càsting televisiu i quedar-se sense número.
En fi. Podria seguir descrivint aquest puto disbarat fins a l’infinit, però jo també m’esgoto de tant en tant. M’esgoto de seguir les notícies i veure com els nostres governants parteixen en trossets decrets que suposadament aturaran tota aquesta sagnia i aconseguiran contenir-la amb una tireta. Que no està malament, tampoc ens posarem perepunyetes.
Però comprendran que, quan penso en l’Enrique, que té 84 anys i el contracte del qual acaba el juliol del 2028; en la Maite, que, pujada a una escala, va recitar en un anglès impecable durant una de les manifestacions a les quals vam assistir que ja n’hi ha prou, que no hi ha pla B i que el pla B és quedar-se; en la Melanie, que va aconseguir, gràcies a la pressió que vam exercir tots els veïns —pancartes, presència als mitjans, pressió amb el sindicat i un llarg etcètera—, prorrogar tres anys més el seu contracte; en la Fina, de 81 anys, el contracte de la qual acaba al febrer i per a qui sembla que ara, amb burofax pel mig, prorrogar tres anys més ja no és possible, que potser en són dos, amb una lletra que de tan petita no es pot ni llegir, i encara gràcies…
Comprendran que, quan penso en mi, en ells i en els altres veïns i veïnes, la gràcia que podria fer-me tot aquest disbarat al més pur estil 13, Rue del Percebe es transforma en una ganyota retorçada per l’angoixa.
I sí, això.
No en fa cap gràcia.
Cap ni una.
