Hi ha generacions que tenen el gran privilegi de construir un país. I n’hi ha d’altres que tenen la responsabilitat, molt més difícil, reinventar-lo. Catalunya es troba avui en aquest segon moment. Durant molt de temps vam viure amb una idea gairebé indiscutible del progrés. Pensàvem que cada generació viuria millor que l’anterior. Que la democràcia s’enfortiria amb el temps. Que l’educació i el progres reduirien les desigualtats. Que la cohesió social era un patrimoni irreversible. I que el futur, amb totes les seves incerteses, acabaria jugant sempre a favor nostre.
Avui no estem tan segurs de res de tot això.
Vivim en una època travessada per una sensació estranya de fragilitat. La crisi climàtica ha deixat de ser una amenaça llunyana. Les desigualtats creixen fins i tot en societats riques. Les democràcies semblen més vulnerables que mai. La tecnologia avança més ràpid que la nostra capacitat per entendre’n les conseqüències. I el soroll, els crits permanent de les xarxes socials i els seus algoritmes, sovint substitueix les converses que permeten construir un projectes compartits.
El gran canvi del nostre temps no és només econòmic ni tecnològic. És emocional. Hem deixat de confiar que el futur serà necessàriament millor. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, el nostre director, Pere Ortín, conversa amb Marina Subirats, sociòloga, filòsofa, pedagoga i una de les intel·lectuals que millor ha pensat la transformació de la societat catalana durant les darreres dècades. Una vida dedicada a estudiar les desigualtats, el feminisme, l’educació, la cohesió social i els grans canvis culturals que han anat redefinint el país.
Però aquesta conversa no és una mirada al passat. És sobretot una invitació a preguntar-nos què fem ara. Perquè hi ha moments en què una societat necessita deixar de mirar pel retrovisor per començar a imaginar un horitzó nou més enllà del debats identitaris que definiren el seu passat (recent o lunyà). Catalunya es troba exactament aquí. Durant els últims quinze anys bona part del debat públic ha girat al voltant del anomenat «Procés». Va ser un període d’una enorme intensitat política i emocional que va mobilitzar centenars de milers de persones i va modificar profundament la vida pública catalana. Però també és evident que aquell cicle s’ha tancat i la pregunta inevitable és què en queda?
Quina energia col·lectiva encara conserva sentit? Què hem après? I, sobretot, què cal deixar enrere per poder començar una etapa diferent? La conversa amb Marina Subirats no busca nostàlgies. Busca entendre com es pot reconstruir un projecte compartit en una societat molt més plural, més diversa i també més complexa que la de fa només vint anys. Perquè Catalunya ja no és la mateixa. No només perquè ha canviat demogràficament. També perquè han canviat les formes de treballar, de comunicar-nos, de consumir cultura, d’entendre la família, de participar políticament i fins i tot d’imaginar el futur. I quan canvia una societat, també han de canviar els relats que utilitza per explicar-se.
Existeix avui un «nosaltres» capaç d’incloure tota aquesta complexitat? O continuem intentant explicar la Catalunya del segle XXI amb categories que pertanyen al segle XX o XIX? La cohesió social ha estat sempre un dels grans fils conductors del pensament de Marina Subirats. Però avui aquesta cohesió ja no depèn només de redistribuir riquesa o garantir oportunitats educatives i laborals. També exigeix construir espais comuns en una societat on cadascú viu cada vegada més dins del seu propi algoritme, de la seva pròpia bombolla informativa i del seu propi univers emocional.
Com es reconstrueix un projecte col·lectiu quan compartim tan poques experiències comunes? És una pregunta que interpel·la la política. Però també els mitjans de comunicació, l’escola, la cultura i totes aquelles institucions que, durant dècades, van actuar com a llocs de trobada entre persones diferents. La conversa també mira cap al futur amb una honestedat poc habitual. Perquè els grans reptes que Catalunya té al davant no són independents els uns dels altres. La crisi climàtica, les desigualtats, la immigració, la revolució tecnològica, l’envelliment de la població o la crisi de confiança en les institucions democràtiques formen part d’un mateix canvi d’època i no es poden afrontar per separat.
Necessiten una mirada nova. I aquí reapareix una idea que ha acompanyat tota la trajectòria intel·lectual de Marina Subirats: l’educació. Durant tota una vida ha defensat que educar no consisteix només a transmetre coneixements. Educar és transformar la societat abans que els conflictes siguin inevitables. És construir ciutadania. És formar persones capaces de conviure, de pensar críticament i de cuidar allò que és comú. En una època dominada per la immediatesa, aquesta defensa de l’educació com a projecte de país a medi i llarg plaç resulta més necessària que mai.
Però a la conversa no hi ha temps pel pessimisme. Al contrari. També hi apareix una idea que sorprèn per la seva serenitat: Catalunya continua disposant d’una enorme capacitat d’innovació, de creativitat, de solidaritat i d’iniciativa col·lectiva. Potser el problema no és la manca d’energia social. Potser el que ens falta és un relat capaç d’orientar-la cap a un horitzó compartit. Perquè les societats no avancen només gràcies a les infraestructures de transport o a l’economia del supermercat. També necessiten imaginar un futur que valgui la pena construir junts sense deixar ningú enrere.
