Vivim en una societat amb comportaments sedentaris: la majoria de feines són poc físiques i requereixen passar més temps asseguts o pendents d’una pantalla que en moviment; gran part del temps de lleure el passem mirant la televisió o fent un ús excessiu de dispositius electrònics, i som molts els que ens traslladem de casa a la feina en cotxe o en transport públic, però poques vegades caminant o en bicicleta. Aquest dia a dia fa que, en general, ens moguem poc. Segons dades de l’Eurobaròmetre de la Comissió Europea del 2026, el 39 % de la societat espanyola no realitza cap tipus d’esport o activitat física. Tot i que aquest percentatge és una mica inferior al de fa quatre anys (45%) continua havent un gruix considerable de població que no fa gens d’exercici.
El sedentarisme pot fer aflorar o agreujar alguns problemes de salut, com ara malalties cardiovasculars, sobrepès i obesitat, hipertensió arterial, diabetis tipus 2 o trastorns de salut mental. I segons l’OMS, cada any podrien evitar-se entre quatre i cinc milions de morts al món si totes les persones es mantinguessin més actives físicament. Davant d’aquest escenari, alguns metges i metgesses de família reclamen prescriure exercici físic a les consultes d’atenció primària.
La metgessa Montserrat Romaguera, especialista en Medicina Familiar i Esportiva, és una d’elles. Fa un parell d’anys va escriure el llibre La meva metgessa m’engega a passeig. Activitat Física low cost amb l’objectiu de motivar els seus pacients a incorporar l’activitat física saludable en el seu dia a dia i millorar la seva qualitat de vida, i va guanyar el premi Jaume Aiguader i Miró 2024 atorgat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears. Romaguera assegura que «l’activitat física aporta sempre algun benefici, a qualsevol edat i independentment de les patologies o discapacitats que es tinguin». La metgessa destaca que aquelles persones que no hagin fet res fins ara no cal que s’apuntin a un gimnàs per deixar-lo dos mesos més tard: «És més important començar a activar-nos i que hi hagi una continuïtat en el temps», diu.
Segons l’estat de salut de la persona, les seves preferències, el temps i l’entorn de l’indret on viu, les experiències prèvies etc. es podria recomanar un tipus d’activitat o una altra. «No tothom ha de fer el mateix —destaca Romaguera—. Per exemple, al Pirineu pràcticament no hi ha piscines cobertes; per tant, recomanar Aquagym no seria una bona opció, però potser hi ha alternatives que en altres llocs no. A les consultes, coneixem els recursos de la comunitat, és un plus de l’atenció primària.» I afegeix que, sempre que es pot, aconsella fer activitats dirigides o supervisades, «perquè hi ha un seguiment individualitzat, una prevenció de riscos, s’adapta l’activitat al nivell de forma de la persona i hi ha una socialització, que també és important», afegeix.
Montserrat Romaguera també apunta que, amb l’edat, es perd massa muscular i es debiliten els ossos del cos. En aquest sentit, a persones grans recomana realitzar exercicis de força i d’equilibri per tal de prevenir les caigudes. De tota manera, incideix en què «força no vol dir culturisme. Serveixen petits exercicis amb bandes elàstiques de goma, però hem d’ensenyar a fer-los, perquè si no fas bé la tècnica, et podries lesionar. Els exercicis de força contraresten aquesta pèrdua fisiològica, i no hem d’oblidar que vivim en un dels països on hi ha més envelliment i més expectativa de vida». Pel que fa a l’hàbit de caminar, la metgessa considera que «no cal assolir aquest número tan mediàtic de les 10.000 passes, a partir de les 4.000 ja està molt bé».
De la recomanació a la prescripció
Nombrosos estudis han demostrat des de fa anys elsbeneficis que té sobre la salut el fet de realitzar activitat física regularment, Alguns són àmpliament coneguts, com ara que millorala força, l’agilitat i la flexibilitat; ajuda a controlar el pes i millora la densitat òssia, la salut mental —disminuint l’estrès, l’ansietat i la depressió— contribueix a prevenir i a controlar malalties cardiovasculars, la hipertensió, diabetis tipus 2, càncer de mama i de còlon, i demències. En l’àmbit social, l’exercici físic incrementa la qualitat i l’esperança de vida, fomenta la cohesió i genera valors positius com la constància i la cooperació.
Malgrat tot, encara són pocs els facultatius que a la consulta «prescriuen» aquesta medicina tant beneficiosa. Els motius podrien trobar-se en la manca de protocols clars i falta de coneixement sobre com indicar l’exercici de manera adequada, dubtes sobre la capacitat del pacient per canviar els seus hàbits o la falta de temps a les consultes i la tendència a derivar aquesta responsabilitat a altres professionals, com els fisioterapeutes o les infermeres. Romaguera, en canvi, és del parer que la prescripció d’exercici físic ha d’anar més enllà de la simple recomanació, i que s’haurien de seguir els mateixos criteris de precisió que s’apliquen en la prescripció dels medicaments: establir la dosi adequada, la freqüència, la durada i l’objectiu terapèutic, adaptats a cada pacient. «Quan parlem de recomanació, el missatge queda massa genèric i difús. La prescripció, en canvi, dona claredat, seguretat i seguiment, i augmenta les possibilitats que la persona incorpori l’activitat física a la seva vida quotidiana», puntualitza la metgessa.
Romaguera ja va començar a treballar en aquesta línia fa 25 anys, quan va fundar la Societat Catalana d’Exercici i Salut amb un grup multidisciplinar de professionals que incloïa metges de família, metges de l’esport, infermers, fisioterapeutes, llicenciats en el que abans es deia INEF: «Ho teníem claríssim, hi ha prou d’evidència —i l’Organització Mundial de la Salut també ho diu— que l’activitat física té molts beneficis en salut, més d’un centenar», afirma. En aquest sentit, la metgessa reivindica un canvi de model que incorpori guies clíniques de prescripció d’exercici, formació específica per a professionals i un abordatge transdisciplinari, en què metges, infermeres, fisioterapeutes i altres especialistes treballin conjuntament.
Obesitat infantil
En els darrers anys, la prevalença d’infants i adolescents de 5 a 19 anys amb excés de pes mostra una tendència creixent i l’obesitat infantil ja és considerada un problema de salut pública. Segons dades de l’Enquesta de salut de Catalunya de l’any 2023, a Catalunya, un de cada tres nens i nenes entre 6 i 12 anys (33,9%) té excés de pes (sobrepès o obesitat). En la majoria de casos, els determinants socials i l’estil de vida hi tenen molt a veure.
Montserrat Romaguera, que també coordina el grup de treball d’Exercici físic i Salut de la CAMFiC, alerta que «tenim els tercers nens més obesos de tot Europa, mentre que països com Finlàndia o Dinamarca, on hi ha un clima bastant pitjor, tenen la meitat de nens obesos que Espanya». La metgessa afegeix que «aquesta obesitat infantil ens està portant una generació que viurà menys anys que els seus pares i, sobretot, amb pitjor qualitat de vida». I s’explica: «Un nen obès serà un adult amb una comorbilitat important i implicarà una gran despesa farmacèutica i sanitària». La professional de medicina familiar i comunitària reclama més sensibilitat i motivació de metges, escoles i famílies per canviar els hàbits i intentar revertir la situació amb una millora de l’estil de vida.
Viure més i millor
Quants infarts estalvia la pràctica regular d’activitat física? Com millora la qualitat de vida de les persones? La resposta a aquestes preguntes no acostuma a sortir als mitjans de comunicació, però sí hi trobem notícies sobre quants rescats a excursionistes desorientats han realitzat els bombers o quants atropellaments de ciclistes s’han produït a les carreteres. En aquest context, Montserrat Romaguera aposta per canviar el relat i explicar també quantes persones amb fibromiàlgia milloren fent aquagym o com poden portar una vida absolutament normal aquelles persones que han tingut un infart amb una bona rehabilitació cardíaca… «Hem de vendre salut, i amb petites modificacions de l’estil de vida, viurem més i viurem millor», assegura Romaguera.
En aquesta mateixa línia, la metgessa es mostra convençuda que, amb la incorporació d’exercici de manera regular, hi haurà patologiesque segurament es retardaran. I posa com a exemple una persona que demana visita perquè li fa mal el genoll; Romaguera explica que, si aconsegueix perdre una miqueta de pes i baixar el dolor, aquest pacient no anirà tant a la consulta, no haurà de prendre tants fàrmacs, que tenen molts efectes adversos a part d’un cost econòmic, possiblement no hagi d’agafar tantes baixes i tindrà una bona qualitat de vida.
Davant d’aquesta necessitat de prescripció d’exercici, Romaguera també considera important facilitar al màxim desplaçaments amb bicicleta, obrir vies poc contaminades i que la gent pugui gaudir, passejar, caminar. Tenir en compte l’urbanisme de l’entorn: «Li hem deixat massa espai al cotxe», apunta. I fa una distinció curiosa: «L’expectativa de vida més alta a Catalunya està a La Vall d’Aran, al Pallars Sobirà i a la Cerdanya. La mitjana viu més anys, i cap d’aquests indrets té un hospital de tercer nivell. De fet, el Pallars Sobirà no té ni hospital, el seu hospital de referència és Tremp, que està al Jussà. Hi ha molts factors a tenir en compte, però la majoria de la població ha tingut pocs hàbits tòxics, ha menjat bé, du a terme feines bastant físiques i no ha tingut obesitat».
En aquesta línia de treball, el Departament d’Esports i el Departament de Salut de la Generalitat va acordar el passat mes de maig posar en marxa el Programa de Prescripció Esportiva per promoure l’activitat esportiva en persones que pateixen malalties específiques, com hipertensió arterial o obesitat greu, que són factors de risc cardiovascular. En una primera fase, una cinquantena d’equips d’atenció primària de 80 municipis catalans participen en la posada en marxa d’aquest programa que permet al professional sanitari prescriure exercici físic en els circuits d’atenció primària de salut.
«Tenim un entorn mediterrani i un clima fantàstic i, des de les consultes, hem de procurar que els pacients vegin que l’activitat els aportarà beneficis en la salut a nivell cardiovascular, de salut mental —menys ansietat, depressió, insomni, consum de fàrmacs—, de salut òssia i de musculatura», conclou Romaguera.
L’activitat física podria convertir-se en una pastilla més dels pacients amb malalties cròniques i en una medicina preventiva que caldria que prengués tota la població. Aquesta medicació, però, no caldrà recollir-la a la farmàcia.
