La nit del 14 d’abril, Olga Matute va passar unes hores a urgències psiquiàtriques de l’Hospital de Bellvitge. S’hi havia activat el protocol de prevenció del suïcidi. Hores després li van donar l’alta.
El seu advocat va portar aquella prova al jutjat per demanar que s’aturés el llançament previst per a l’endemà. El jutge ho va denegar i, segons el relat del seu entorn, va obrir un expedient a l’advocat perquè la petició basada en l’estat de salut de la dona no estava «prou acreditada».
El 15 d’abril la van desnonar. El 7 de setembre es va treure la vida.
Tenia 54 anys i dues filles, una encara menor. Havia nascut i crescut al barri de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet, havia format part de la junta de l’associació veïnal i els darrers anys militava al Sindicat d’Habitatge. El dia que la van fer fora de casa tenia acollida una altra companya desnonada amb el seu fill.
Olga havia comprat el pis del carrer del Comerç feia una vintena d’anys amb una hipoteca del Banc Sabadell. Després es va separar, es va quedar sense feina i no va rebre la manutenció de les dues filles. Quan va deixar de poder pagar la hipoteca, va lliurar el pis al banc a canvi de quedar-s’hi com a llogatera, amb un lloguer social.
Va passar de propietària a inquilina de casa seva. I durant uns anys aquell arranjament va funcionar. Fins que la casa es va convertir en un actiu.
Quan una casa es converteix en un actiu
Entre 2018 i 2019, Banc Sabadell va traspassar milers d’immobles procedents de la crisi de 2008 a societats participades pel fons Cerberus. El pis d’Olga va acabar en mans de Promontoria Coliseum Real Estate, que, segons el seu entorn, li va exigir que marxés i no li va renovar el contracte malgrat que ella continuava pagant.
A partir d’aquí, la seva vida va entrar en un laberint jurídic. La Llei catalana 1/2022 obligava els grans tenidors a oferir lloguer social a determinades famílies vulnerables. L’octubre de 2024, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals diversos dels seus preceptes, entre els quals algunes de les obligacions relacionades amb l’oferta i renovació del lloguer social.
Olga encara tenia dues xarxes de protecció: el Sindicat d’Habitatge de l’Hospitalet, que ja havia contribuït a aturar un primer intent de desnonament, i la moratòria estatal per a llars vulnerables que, segons el seu advocat, cobria el seu cas.
El gener de 2026, PP, Vox, Junts i UPN van votar contra el decret que prorrogava, entre altres mesures socials, la suspensió dels desnonaments de llars vulnerables: 178 vots en contra i 171 a favor. Un mes després, el Congrés va tornar a rebutjar una nova pròrroga de la protecció.
La protecció va caure i el procediment de desnonament d’Olga es va reactivar. Enmig del debat sobre «okupació», propietaris i competències, hi havia un fet molt més senzill. Olga no era una okupa. Era una dona vulnerable que pagava un lloguer i que va quedar sense protecció.
Paper contra paper
Els tribunals necessiten proves. La vulnerabilitat s’ha d’acreditar en el format adequat, amb el document adequat i dins del termini adequat.
L’Ajuntament havia redactat informes de risc d’exclusió residencial sobre Olga. La nit abans del desnonament, un hospital havia activat un protocol de prevenció del suïcidi.
Què faltava acreditar?
El filòsof Michel Foucault va descriure el pas del poder sobirà —fer morir i deixar viure— al biopoder modern: fer viure i deixar morir. El cas d’Olga obliga a mirar aquesta idea de front i a la cara.
Ningú la va matar. Tothom va complir el procediment.
Un tribunal anul·la una llei. Uns diputats tomben un decret. Un jutjat considera insuficients unes proves. Els Mossos donen suport al llançament. Els serveis socials ofereixen, segons el Sindicat, tres nits d’alberg. Cada decisió pot tenir la seva justificació administrativa, jurídica o política.
La pregunta clau és què passa quan les ajuntem totes. La família i les entitats han demanat que s’investiguin les «actuacions i omissions» que van envoltar el cas.
Ningú pot explicar del tot per què una persona arriba a treure’s la vida, ni establir mecànicament una causa única. Però sí que podem reconstruir les portes a les quals Olga va trucar. La premsa. Els partits. La Sindicatura de Greuges. Els serveis socials. Els tribunals.
El febrer de 2024, quan ja feia dos anys que lluitava contra el desnonament, va comparèixer davant la Comissió d’Estudi sobre la Salut Mental i les Addiccions del Parlament. Va acabar la seva intervenció amb quatre paraules: «La vulnerabilitat mata».
Qui protegeix una vida?
Mentrestant, Banc Sabadell va tancar el primer semestre de 2026 amb 971 milions d’euros de benefici. El juny va completar la venda a Cerberus del 20% que encara conservava de Promontoria Challenger I, la matriu de la societat que controlava l’empresa propietària del pis d’Olga.
Dues comptabilitats conviuen en aquesta història. En una hi ha actius, carteres de valors inmobiliaris, societats, plusvàlues i minusvàlues. En l’altra hi ha una dona, dues filles i una casa. No són realitats separades. Formen part del mateix sistema.
Dues comptabilitats conviuen en aquesta història. En una hi ha actius, carteres de valors inmobiliaris, societats, plusvàlues i minusvàlues. En l’altra hi ha una dona, dues filles i una casa
I Olga no és un cas que pugui llegir-se al marge d’altres conflictes d’habitatge.
El 23 de setembre, a Madrid, centenars d’activistes intentaven evitar el desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys i en cadira de rodes que vivia al mateix pis des del 1956. Pagava 500 euros mensuals i la propietat pretenia augmentar el lloguer fins als 2.650, més que la seva pensió.
El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU havia demanat suspendre el llançament de la Maricarmen, pero al final ella va sortir de casa seva en una llitera.
Una altra dona vulnerable que pagava. El seu cas ha provocat concentracions, protestes, declaracions polítiques i acusacions entre administracions i partits politics. El de sempre, pero amb una gran diferència és que aquesta vegada amb la Maricarmen hi havia càmeres mostrant la inhumanitat.
Deixar morir
Una casa és el lloc on una vida es pot sostenir. On es dorm. On es cria. On es guarda una fotografia. On es discuteix. On una dona pot acollir una veïna desnonada amb el seu fill.
Un actiu immobiliari és una línia en una cartera que es compra i es ven. El problema apareix quan les nostres institucions polítiques i judicials són extraordinàriament precises a l’hora de reconèixer la segona realitat i extraordinàriament lentes i obturases a l’hora de protegir la primera.
L’entorn d’Olga parla d’un «assassinat indirecte». Les institucions no han establert una responsabilitat semblant. L’Ajuntament de l’Hospitalet assegura que l’acompanyava des del 2020 i que aquest any li havia gestionat un ajut extraordinari; ara acompanya les filles.
No sabem si una decisió diferent hauria canviat el final de la història. Afirmar-ho seria convertir una tragèdia humana complexa en una equació. Però sí podem fer-nos una altra pregunta.
Quantes institucions poden complir correctament el seu procediment abans que hàgim d’admetre que és el procediment el que està fallant? Potser això és deixar morir. No fer res. Sinó fer-ho tot segons les normes mentre una vida cau pels forats que queden entre una norma i la següent.
⸻
Si tens pensaments suïcides o coneixes algú que en pugui tenir, pots trucar a la Línia 024 d’atenció a la conducta suïcida, gratuïta i disponible les 24 hores. En cas d’emergència, truca al 112.
