Qui té dret a ser d’aquí sense haver-ho de demostrar cada dia? La pregunta travessa la Catalunya dels vuit milions, encara que una part del país prefereixi continuar parlant dels «forasters», dels «altres» i dels qui, suposadament, han arribat després. Mentrestant, als barris, a les escoles i als llocs de treball ja es construeix un «nosaltres» molt més ampli que el relat oficial.
Durant dècades hem parlat d’immigració com si fos un fenomen temporal, un parèntesi, una emergència o un problema pendent de resoldre. Però la realitat fa temps que ha desbordat el vocabulari. La Catalunya d’avui és diversa i plural. Ho és als hospitals, als equips de futbol, a les universitats, als transports públics i als mercats. Ho és als cognoms, als accents, a les llengües, a les històries familiars i a les maneres d’entendre el món. Aquesta Catalunya no és una promesa de futur. És el present. Aquí. Ara.
Per què, doncs, encara ens costa tant explicar-nos des d’aquesta diversitat? En aquesta conversa de Catalunya Plural, Pere Ortín dialoga amb la sociòloga Yousra El Gdari, una veu atenta als processos interculturals, l’educació, les desigualtats i les formes quotidianes d’exclusió.
No és una conversa acadèmica separada del carrer. Parla del país real, que sovint no coincideix amb el país narrat per la política i per uns mitjans de comunicació, públics i privats, encara massa inclinats a mirar la diversitat com una anomalia. Durant anys hem repetit paraules com integració, multiculturalitat o convivència sense preguntar-nos prou què amaguen. Integrar-se a què? Conviure en quines condicions? Qui fixa la frontera entre els qui formen part del nosaltres i els qui continuen sent tractats com a convidats permanents?
Hi ha persones nascudes o criades a Catalunya que encara han de respondre preguntes que la majoria no ha sentit mai: d’on ets de veritat, quan vas arribar, quan tornaràs al teu país. Preguntes aparentment innocents que associen la catalanitat a una aparença, un origen o una història familiar. Difícilment les faríem amb la mateixa insistència a un expatriat blanc, francès o noruec. El passaport social no sempre coincideix amb el passaport administratiu.
És en aquesta frontera on apareix la islamofòbia. No es limita al rebuig d’una religió ni als insults explícits. Sovint funciona com un procés de racialització que converteix persones molt diferents en un únic subjecte sospitós, les presenta com a incompatibles amb la societat i les obliga a donar proves constants de civisme, modernitat o lleialtat. A Catalunya, la islamofòbia pot transformar ciutadans nascuts aquí i que parlen perfectamente el català en estrangers perpetus.
Aquesta discriminació evident també té gènere. Pot recaure amb una duresa particular sobre les dones musulmanes, o percebudes com a musulmanes, quan el vel, el cos o la roba es converteixen en territori de vigilància pública. En nom de la llibertat, massa sovint altres persones decideixen per elles què significa estar emancipades. La pregunta incòmoda és qui té dret a parlar, qui és escoltat i qui queda reduït a símbol d’un debat que els altres mantenen sobre el seu cos.
Les últimes dades oficials obliguen a prendre’s aquesta realitat seriosament. El Ministeri de l’Interior va registrar el 2025 un total de 35 delictes i incidents d’odi vinculats específicament a la islamofòbia, un 133 % més que l’any anterior. En l’entorn digital, l’augment registrat va ser del 450 %. Són xifres absolutes reduïdes i només recullen els fets coneguts per les forces de seguretat; no descriuen tota la discriminació quotidiana ni els casos que no es denuncien. Però assenyalen una tendència que ja no es pot tractar com una anècdota.
La conversa amb Yousra El Gdari amplia el focus. El racisme no és només el que ocupa titulars després d’una agressió o d’un insult greu al carrer. També viu en el prejudici quotidià, en la sospita silenciosa, en les expectatives més baixes, en la selecció laboral, en l’accés a l’habitatge i en les oportunitats que no arriben. És una mirada que situa algú en un lloc abans que hagi pogut explicar qui és. Precisament perquè és més discret, aquest racisme és més difícil de detectar, demostrar i reparar.
El racisme no és només el que ocupa titulars després d’una agressió o d’un insult greu al carrer. També viu en el prejudici quotidià, en la sospita silenciosa, en les expectatives més baixes
Durant anys s’ha repetit que l’educació és el gran ascensor social. Però continua funcionant igual per a tothom? Què passa quan un infant és percebut abans com a fill d’una família migrant o musulmana que com un alumne ple de possibilitats? Quines conseqüències tenen les expectatives del professorat, la segregació escolar o l’absència de referents sobre l’autoestima i les oportunitats? L’escola pot obrir portes, però també pot reproduir les jerarquies que existeixen fora de l’aula.
També ha canviat el llenguatge de l’extrema dreta. Ja no necessita parlar sempre de races o de superioritat cultural. Ara invoca la identitat, la seguretat, els valors, la cultura, la llengua, les formes de vida o la «prioritat nacional». La islamofòbia permet presentar l’exclusió com si fos una defensa legítima de la llibertat o de la cohesió. El vocabulari es modernitza; la frontera entre els qui pertanyen i els qui han de justificar-se continua intacta.
Catalunya coneix diverses expressions d’aquest etnoracisme. Algunes beuen del nacionalisme espanyol més excloent. D’altres es presenten com una defensa de la identitat i la llengua catalanes. També n’hi ha que arrelen en municipis i comarques on les incerteses socials, econòmiques o demogràfiques es converteixen en combustible electoral. Els discursos poden adoptar banderes diferents, però comparteixen una operació: dividir la societat entre els qui poden pertànyer plenament i els qui sempre quedaran sota sospita.
Quan aquesta frontera s’instal·la en l’imaginari col·lectiu, el que es degrada és la democràcia. Una democràcia no es mesura només pel dret a votar. També es mesura per la capacitat de reconèixer totes les persones com a membres de ple dret de la comunitat política, amb la mateixa possibilitat de parlar, decidir, discrepar i ser escoltades.
La conversa interpel·la també els mitjans de comunicació. Durant massa temps hem parlat de migracions i de persones musulmanes sobretot quan hi havia conflicte, inseguretat o alarma. Hem convertit determinades vides en notícia només quan encaixaven en un relat problemàtic. Cal, per tant, una autocrítica periodística: els mitjans no observem la realitat des de fora. Triem paraules, imatges, veus i silencis; amb aquestes decisions també contribuïm a construir allò que la societat considera normal, aliè o amenaçador.
Aquest és el fil que recorre la conversa amb Yousra El Gdari. Parlem de pertinença, ciutadania, llengua, educació, drets, prejudicis i islamofòbia. Parlem de la necessitat de construir un relat col·lectiu a l’altura d’una Catalunya molt més plural del que alguns voldrien reconèixer. Les societats no es fracturen només per la desigualtat. També es fracturen quan una part de la ciutadania entén que, faci el que faci, mai no serà admesa plenament dins del nosaltres.
La pregunta que ens ayuda a respondre la Yousra El Gdari ja no és si Catalunya serà diversa. Ja ho és i molt. La pregunta és si la política, les institucions i els mitjans de comunicació sabrem mirar de cara aquest país real o continuaran reservant el «nosaltres» per a només uns quants.
