Espanya és un país d’acolliment, no és un país racista, Espanya té una història de mestissatge. Els tòpics tenen part de veritat, però no són tota la veritat. Almenys, no és el que Espanya ve demostrant en els últims mesos.
Fa anys de les razias a El Ejido (Almeria). Les vam tornar a veure, no fa tant, a Torre-Pacheco. I les últimes setmanes, a Ceuta. Les causes d’aquests episodis són diverses —pobresa, falta de polítiques socials, un mercat laboral que necessita mà d’obra migrant i alhora l’estigmatitza, mitges veritats difoses per l’extrema dreta— i no caben totes en aquest reportatge. Però hi ha un fil que pot seguir-se en totes elles. Un camí amb tres etapes: les paraules, les polítiques i els seus efectes en les persones.
El discurs polític
Tot comença amb les paraules. «A Espanya ha passat la lepenización social», resumeix Daniel Gil, docent a l’Àrea d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat Complutense de Madrid. Es refereix a un discurs d’odi contra l’estranger —i, en bona part, contra el marroquí— que ja no és patrimoni exclusiu de l’extrema dreta: «És transversal».
L’acord entre PP i Vox a Andalusia que ha servit per a justificar la supressió del programa de llengua àrab i cultura marroquina anunciat aquest estiu parla textualment de «rebuig explícit a qualsevol programa d’adoctrinament a les aules i a qualsevol ingerència estrangera o intent de diluir la identitat».
Daniel Gil sosté que aquest discurs no és només cosa de dretes. També des de l’esquerra s’ha instrumentalitzat el hijab per a defensar a «les dones sotmeses», explica, «en alguns casos per a no incomodar a la dreta i l’extrema dreta i, en uns altres, al propi electorat d’esquerres». Ell mateix va coordinar un estudi per a l’Institut de les Dones —¡Con eso no! Discriminación de las jóvenes musulmanas con hiyab en el sistema educativo—, publicat en 2024, que a principis d’enguany va rebre una denúncia pública de trenta organitzacions feministes per, al seu judici, justificar l’ús del vel. El propi Institut de les Dones va acabar retirant-lo del seu web. L’episodi il·lustra que parlar d’islamofòbia s’ha tornat, també, un terreny relliscós dins del camp progressista.
«No necessito que em defensin», explica Chams Dha El Faghloumi, estudiant en la UCM, sobre els qui lliuren aquesta batalla en el seu nom. «Només (ho necessito) si un professor em tracta malament» en la universitat.
Les decisions institucionals
Del discurs a la norma hi ha, aquest estiu, un tros molt curt. Juanma Moreno, de nou president de la Junta d’Andalusia amb el suport de Vox, va anunciar al juliol la suspensió —a partir de 2027— del programa de llengua àrab i cultura marroquina, en marxa des de fa dècades i que arriba a 1.800 estudiants, amb cost zero per a la Junta perquè ho sosté el Marroc. A la fi de 2025 Madrid va fer el mateix, i després Aragó i Extremadura. La justificació oficial: el Ministeri d’Educació no controla al professorat d’aquests programes. Una picada d’ullet a la possibilitat del temut adoctrinament.
Curiosament, Espanya fa exactament el mateix fora de les seves fronteres. Les Aules de Llengua i Cultura Espanyola (ALCE), gestionades per les ambaixades espanyoles, porten dècades ensenyant llengua i cultura espanyoles als fills de la diàspora en països com Alemanya, França o Bèlgica. Ho fan amb funcionaris públics espanyols i en horari extraescolar: la mateixa fórmula, exactament, que ara es prohibeix quan el país és el Marroc.
I no acaba aquí: algunes de les comunitats que han suprimit el programa marroquí mantenen, al mateix temps, acords idèntics amb Portugal, Hongria, Romania o Polònia, els docents nacionals dels quals imparteixen aquestes classes sense que Espanya tingui sobre ells cap control, el mateix argument que s’esgrimeix contra el professorat marroquí. Si la lògica fos realment la sobirania educativa, aquests programes haurien de caure també. No ho fan. Daniel Gil ho resumeix així: «No és tant un qüestionament de la llengua, sinó que hi hagi funcionaris marroquins a Espanya». El problema, suggereix, no és el principi, és qui l’aplica.
«Jo he estat amb aquest professor. Aquest home donava àrab, res més, punt.» Lola Gil dirigeix un centro en Huelva on el programa se suprimirà el curs que ve. El seu institut té uns 800 alumnes, almenys 100 d’origen marroquí, però al programa només van assistir entre 10 i 15 el curs passat. Sobre l’acusació d’adoctrinament que ha acompanyat la supressió, és categòrica: «En el meu centre, res més lluny de la realitat».
A l’altre costat del país, i governada per partits molt distints, està Catalunya. Allí, a pesar que l’acord per a desenvolupar les classes de religió islàmica data de 1992, han esperat fins a 2021 per a iniciar un programa pilot. Ho ha fet no el Departament d’Educació, sinó el de Justícia.
Llavors, d’una terna de 16 candidats seleccionats per organitzacions islàmiques, es va triar a sis perquè fessin classes en altres tants centres educatius per a començar un programa pilot que, un lustre després, continua sent pilot.
«El pilot no s’ha estès, incomplint l’acord de 1992», explica J.D. (prefereix aparèixer per les seves sigles). Assegura que no hi ha hagut cap problema amb el seu desenvolupament i que, davant l’explicació que no hi ha personal format, exposa que existeix un grup de WhatsApp amb bastants docents habilitats que podrien donar aquestes classes. A més, explica que el programa «no s’ofereix molt sovint» a les famílies musulmanes. Catalunya és, segons UCIDE, la comunitat autònoma amb major població musulmana d’Espanya. Al tancament d’aquesta edició, el Departament de Justícia no ha respost a les preguntes d’aquest periodista sobre la falta de desenvolupament del programa.
Aquestes decisions no són un episodi aïllat. L’últim informe del Ministeri de l’Interior sobre delictes i incidents d’odi, amb dades de 2025, va registrar 2.417 fets en tota Espanya, un 23,6% més que l’any anterior i la xifra més alta de la sèrie històrica. Els delictes per racisme i xenofòbia, amb 934 casos, continuen sent els més nombrosos, però el major increment percentual es va produir en l’àmbit específic de la islamofòbia, que va passar de 15 a 35 fets: un 133% més. No es computaven delictes d’islamofòbia fins a 2024. En l’entorn digital, l’augment va ser del 450%.
L’Ajuntament de Madrid va anunciar fa uns mesos el tancament de Casa Árabe. Poc després, va decidir el tancament del Mercat Marroquí que porta una dècada funcionant a la ciutat.
Les conseqüències a la vida quotidiana
El que ocorre en els despatxos i en els titulars acaba baixant, sempre, fins a la vida diària de les persones.
«A l’ESO ho vaig passar molt mal quan em vaig posar el vel.» Sara Achebak és avui professora en un institut català. Abans del hijab, el professorat la posava com a exemple; després, les seves notes van baixar sense que canviés el seu esforç, i el director del centre va arribar a suspendre-la. La seva família va haver d’acudir al Departament d’Educació per a denunciar-ho i aconseguir esmenar la situació. Anys després, en la defensa del seu TFM, un membre del tribunal va comentar, al saber que seria la primera docent amb vel a Tarragona: «Ja el que ens faltava». «Ens veuen com a submises o ignorants, quan no és la realitat», resumeix Sara.
Aisha Ezzakroui ho va viure a través de la seva germana, el dia de la Prova d’Accés a la Universitat: un professor li va exigir apartar-se el hijab per a veure-li les orelles durant tot l’examen, per si ocultava algun dispositiu. «Estava regulat? Va ser aquesta persona la que va decidir», resumeix Aisha. Però el seu testimoniatge va més enllà d’aquest episodi puntual. Aisha, que no porta vel, descriu una forma de discriminació més silenciosa, la de les dones que sí que voldrien portar-ho i no ho fan: té amigues que admiren a les qui li ho posen, diu, però «senten que els costa el pas» perquè temen com les hi percebrà, professionalment, socialment. Ella mateixa reconeix que, a nivell gairebé inconscient, el preocupa com la hi valorarien com a jurista si ho portés, que quedaria «encasellada». No és una prohibició explícita ni una norma escrita en cap lloc. És un càlcul que aquestes dones fan soles, sabent el que arrisquen: el mateix càlcul que confirmen les dades de discriminació en l’accés a l’habitatge i a l’ocupació que se citen més a baix. El resultat és una autocensura que mai apareix en cap estadística de «prohibicions», perquè no fa falta prohibir res quan la por ja fa el treball.
J.D., que no porta cap signe visible de la seva religió, descriu una islamofòbia igual de silenciosa per una altra via: companys de claustre que, al saber que és musulmà, li van retirar la salutació.
Hi ha una tercera capa, menys visible que el rebuig explícit, que ha de veure amb no encaixar del tot en cap lloc. Oriol, docent i musulmà convers que treballa amb joves de segona generació, ho descriu com una crisi d’identitat que es resol —o no— a través de la cultura. Són nois i noies nascuts a Espanya, diu, que s’assemblen més als conversos locals com ell que als seus propis avis, perquè la seva cultura s’ha anat barrejant amb la de l’entorn en el qual han crescut; quan van al Marroc, pensen distint als qui es van quedar. I no obstant això, aquí, tampoc se’ls deixa ser del tot d’aquí. Oriol resumeix el dilema amb una pregunta que diu haver escoltat moltes vegades de boca d’aquests joves: «No soc marroquí i la gent d’aquí no em deixa ser espanyol, jo què soc?». No és una discriminació institucional en sentit estricte, però és la que fa que les altres pesin més: la de programes suprimits, la de l’examen amb les orelles al descobert o la del vel que algunes ni tan sols arriben a posar-se, totes cauen sobre persones a les quals, d’entrada, ja ningú acaba de reconèixer com a pròpies.
Aquestes experiències individuals encaixen amb el que mostren les dades disponibles. Un estudi acadèmic de 2024, amb una mostra de 1.157 joves musulmans espanyols d’entre 18 i 24 anys, va trobar una discriminació percebuda especialment marcada en l’accés a l’ocupació, amb les dones que porten hijab com el grup més vulnerable. I aquesta mateixa discriminació es repeteix abans, a la porta de casa: un estudi de l’Ajuntament de Barcelona que va provar amb noms ficticis va trobar que les sol·licituds de lloguer signades amb nom àrab reben resposta un 18,8% menys que les signades amb nom autòcton (37,8% enfront de 56,6%). Segons l’associació Provivienda, més del 70% de les immobiliàries contactades en un estudi similar a nivell estatal accepten obertament no llogar a persones estrangeres.
No tota la resposta a aquesta situació ve de les institucions. Zhour Hussein, vicepresidenta de FAMPA Alhambra a Granada, realitza labors de mediació lingüística en centres de salut: tradueix consentiments mèdics, acompanya a pacients i famílies que no dominen el castellà, i ajuda a evitar que siguin els propis menors els qui acabin fent d’intèrprets dels seus pares en consultes delicades. Omple un buit semblant al qual deixa, en l’educació, la supressió de programes com el que descrivia Lola Gil: algú ha de traduir, mediar, explicar, i quan el sistema no el preveu, aquest treball recau en persones com Zhour, sense reconeixement oficial.
Eternament estrangers
I aquí és on tot aquest reportatge convergeix, en realitat, sobre una sola idea. A Espanya no hi ha estadístiques oficials de població musulmana; les estimacions parlen d’entre 2 i 2,5 milions de persones, entorn del 5% del total. La meitat té nacionalitat espanyola, per naixement o per naturalització. No són la primera generació, la dels pares de Aisha, que van emigrar des del Sàhara Occidental. Són la segona: Sara, nascuda i criada a Tarragona, a qui una professora nouvinguda d’Ucraïna es dirigia com «vosaltres». Són els fills de Zhour Hussein, nascuts a Granada, nacionalitzats, amb fins a tres passaports cadascun, i que —explica ella— «es continuen considerant estrangers». Són els joves dels quals parla Oriol, atrapats entre dos països que, cadascun a la seva manera, els neguen la pertinença completa.
Malgrat haver nascut aquí, o portar-hi anys. Malgrat treballar, estudiar, pagar impostos, no acaben d’aconseguir el reconeixement. Un cognom, una religió distinta, un tret facial, un mocador —o, a vegades, ni tan sols, només la por de posar-l’hi—: basta qualsevol d’aquests detalls perquè la biografia completa —l’institut públic, la carrera, les oposicions, el DNI— quedi en suspens davant la primera mirada. «Jo soc de Tarragona. Conec la ciutat i la seva història», deia Sara Achebak.
No fa falta imaginar una Espanya distinta per a entendre el que està en joc. N’hi ha prou amb preguntar-li a la segona generació qué es sent a l’ésser, per a tota la vida, d’aquí i de fora al mateix temps.
