A Holly Ridge, Louisiana, entre camps d’arròs i una escola de primària, Meta aixeca Hyperion, un complex de centres de dades assegut sobre un terreny equivalent a una quarta part de Manhattan. Zuckerberg en va anunciar l’escala penjant una imatge del projecte superposat sobre l’illa. La inversió a la regió supera els 50.000 milions de dòlars, i per alimentar-lo, Entergy ha previst set noves centrals de gas que se sumaran a tres plantes ja aprovades.
El 3 de setembre, l’ex candidat a liderar els demòcrates, Bernie Sanders, i el congressista Greg Casar, van anunciar la Ban Artificial Superintelligence Act: prohibició permanent de desenvolupar superintel·ligència artificial, pausa del desenvolupament avançat fins que un regulador federal fixi normes de seguretat, i penes de fins a vint anys de presó que el resum oficial compara amb les que ja existeixen per al desenvolupament il·legal d’armes nuclears. «El futur de la humanitat no pot quedar en mans d’un grapat d’oligarques de la Big Tech», va dir Sanders. Casar hi va afegir que la tecnologia d’IA punta està menys regulada que un food truck.
Al març, Sanders va registrar al Senat una llei de moratòria sobre centres de dades, que Ocasio-Cortez va acompanyar amb un projecte bessó a la Cambra tres mesos més tard, i al juny el senador de Vermont va impulsar una altra iniciativa que crearia un fons sobirà amb participació pública directa a les grans companyies d’IA. L’argument que hi posa a sota és el millor que ha dit en tot l’afer: que la IA no va sorgir del no-res ni va ser una idea brillant que se li va acudir a Mark Zuckerberg o a Elon Musk.
L’informe que el seu equip al comitè HELP va publicar l’octubre passat estima en fins a 97 milions els llocs de treball que la IA i l’automatització podrien substituir als Estats Units en una dècada, i hi afegeix la tesi que els oligarques del sector no volen només substituir feines concretes —«la realitat és que volen substituir treballadors»—. Al costat d’aquesta advertència, dins del mateix discurs, n’hi ha una altra de naturalesa distinta: que la màquina se’ls escaparà de les mans i acabarà amb l’espècie.
La por com a actiu
L’índex que Bank of America anomena «AI Big 10» ja representa al voltant del 41% de l’S&P 500, una concentració comparable a la que van tenir la tecnologia i les telecomunicacions durant la bombolla puntcom. Només Microsoft, Alphabet, Amazon i Meta guien per a enguany una despesa de capital conjunta d’uns 725.000 milions de dòlars.
A un inversor li pots dir que automatitzes feina d’oficina, i recaptaràs el que es recapta automatitzant feina d’oficina. També li pots dir que allò que fabriques podria acabar amb la humanitat, i el que sentirà és que tens a les mans una cosa tan potent que ni tu la controles. La por, en el llenguatge del capital risc, és la cara amable de la potència. Anomenem-ho «catastrofisme d’accionista»: el 2023, més de mil científics i executius —Musk entre ells— van signar una carta demanant una pausa de sis mesos en el desenvolupament de sistemes més potents que GPT-4. Musk ha continuat defensant una desacceleració coordinada mentre xAI ampliava Memphis fins a projectar-hi un milió de GPU, i Dario Amodei, CEO d’Anthropic, es va declarar el febrer «absolutament partidari d’intentar-ho», sempre que els altres també paressin. Cap d’aquestes pauses condicionades no s’ha arribat a materialitzar.
La conversa avorrida
Situar el perill en una superintel·ligència futura converteix el debat en una qüestió d’enginyers, filòsofs morals i comitès d’ètica corporativa, on la pregunta passa a ser com s’alineen els valors d’una màquina amb els humans i quina probabilitat d’extinció assignem a cada escenari. És una conversa apassionant… amb una absència destacada: la dels treballadors i treballadores que han contribuït a crear-la.
La llei de moratòria, a la lletra petita, exigeix que els nous centres de dades no encareixin la factura elèctrica dels consumidors, que les comunitats afectades puguin pronunciar-se sobre la construcció, que no rebin subvenció pública i que els llocs de treball que generin siguin sindicats, amb salaris de referència i acords laborals de projecte. Als centres que ja funcionen no els imposa res: la moratòria es manté fins que s’aprovin les normes que ho garanteixin. De totes les condicions que hi ha sobre la taula, és l’única que tocaria la relació de forces dins del centre de treball l’endemà d’aprovar-se.
A l’Estat espanyol l’eina existeix des del 2021, quan la llei rider va introduir a l’Estatut dels Treballadors el dret de la representació legal a ser informada dels paràmetres, regles i instruccions dels algoritmes i sistemes d’intel·ligència artificial que afecten les condicions de treball, l’accés a l’ocupació i el seu manteniment, elaboració de perfils inclosa. Des del 15 de gener d’aquest any, l‘Ordre TES/1573/2025 obliga a més que tot conveni que es registri declari si regula l’ús d’algoritmes, IA o sistemes d’automatització, i si preveu la participació dels treballadors en la seva implantació. No obliga a regular-ho: obliga a deixar constància de si es regula, de manera que el registre passa a deixar constància de si cada conveni aborda o no aquestes qüestions.
CCOO i UGT van presentar el 28 de gener la seva proposta conjunta per al VI Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, el marc que ha de regir el 2026-2028. Demanen que els convenis incorporin auditories algorítmiques i comissions de seguiment, i adverteixen contra els sistemes de vigilància que pretenen detectar les emocions dels treballadors. Dos mesos més tard, la federació d’Indústria d’UGT hi sumava un impost específic sobre els robots per compensar la substitució de treball humà i sostenir els ingressos públics, una regulació ètica de la IA pactada amb els agents socials, i la reducció de la jornada cap a les 32 hores sense pèrdua de salari, lligant els guanys de productivitat de l’automatització a les condicions de qui hi treballa.
Així i tot, la taula fa mesos que no es mou. La proposta del gener va topar amb la CEOE, i a l’abril Unai Sordo i Pepe Álvarez ja avisaven que el temps passa i els conflictes s’acumulen. El bloqueig no va d’algoritmes: va de salaris —els sindicats demanen un 4% anual durant tres anys, amb punts addicionals per a les bandes més baixes—, d’absentisme i de la jornada de 37,5 hores. Al juliol, els dos sindicats van anunciar plegats un fons de solidaritat per a les vagues, on CCOO hi aporta quatre milions d’euros tot garantint a qui la faci l’equivalent al salari mínim per cada dia d’aturada. Sordo el va presentar com «un abans i un després» respecte de les caixes de resistència tradicionals: un mecanisme permanent, pensat sobretot per als sectors de més baixos salaris.
A Holly Ridge, mentrestant, les obres ja han començat. Les set noves plantes de gas que formen part de l’ampliació esperen la decisió del regulador de Louisiana, prevista per al desembre. Meta promet mil llocs de treball permanents quan tot plegat funcioni. A Barcelona ja sabem de quina mena poden ser. Els més de dos mil moderadors de CCC Barcelona Digital Services, la subcontracta que treballava per a Meta, van passar anys netejant Facebook i Instagram de decapitacions, suïcidis, tortures i altres continguts extrems. El desembre del 2024, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va confirmar, en el cas d’un d’ells, que els trastorns psicològics provocats per aquella feina constituïen un accident laboral.
