Com un mirall esbocinat, la unitat de l’independentisme és avui mil pedaços confrontats els uns amb els altres, més lluny que mai de cap reconciliació possible. La treva temporal forçada per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana en els anys del Procés no és més que un record llunyà, material oníric d’un moment històric que amb els anys esdevindrà llegenda.
Al Fossar de les Moreres, el dia abans de la Diada, la fotografia captura aquesta desfeta: per una banda, el feixisme independentista d’Aliança Catalana —protegit pels Mossos d’Esquadra—, que seria, segons les enquestes, la primera força política independentista al Parlament de Catalunya. Qui forma part d’Aliança Catalana? Empresaris neoliberals, hooligans violents que només fan que buscar excuses per atonyinar algú d’esquerres com Jordi Borràs; joves nacionalistes que han crescut creient que tota la culpa dels seus problemes s’anomena Espanya, així com els racistes de sempre; aquells que a l’aixopluc de la Casa Gran del pujolisme gaudien de bona reputació, i que avui diuen la paraula «espanyol» amb un extraordinari menyspreu.
En un raconet, amb molta menys projecció política, Jordi Graupera, l’etern candidat, tractava d’alçar la veu per fer-se un espai en el mosaic de somnis trencats que és avui l’independentisme. Graupera, que ha estat militant convergent i assessor de Clara Ponsatí (Junts per Catalunya) al Parlament Europeu, representa el pont entre Junts per Catalunya i Aliança Catalana: en l’àmbit econòmic s’assembla més als primers, més a la dreta que els socialistes, però no tan a la dreta com VOX i Aliança. I en l’àmbit discursiu encarna la mateixa decepció respecte dels lideratges polítics que «van trair Catalunya», i assegura que, amb ell, les coses haurien anat diferent. A temps passat tothom és oracle.
Pel costat de l’esquerra independentista la fragmentació també era notable i, alhora, es recosia amb el d’altres sectors que posaven més èmfasi en l’antifeixisme que en l’independentisme. La CUP ha patit molt en els darrers anys, i l’equilibri intern que els va alçar fins als deu diputats una dècada enrere està molt lluny dels quatre d’avui i dels dos o tres que els projecten les enquestes. La conjuntura de la política representativa no permet, lamentablement, fer el que es fa al carrer, perquè la disjuntiva de donar suport a la dreta independentista de Junts per Catalunya o a la socialdemocràcia del PSC no es presenta com a tal.
Així doncs, al Fossar de les Moreres, la col·lecció de banderes va ser de les més plurals que es recorden, i allò que històricament s’havia cenyit a la reivindicació nacional es va tenyir de colors diferents que generaven una nova —i més urgent— unitat heterogènia: la de l’antifeixisme. Els militants del Sindicat de Llogateres es feien veure i acompanyaven l’estelada bicolor, i les banderes palestines emergien com a recordatori de la solidaritat envers un poble que, avui dia, continua essent exterminat. Notòria era la presència d’ensenyes sense res més que el roig de l’Organització Juvenil Socialista, una escissió de la CUP que captiva alguns joves que, davant la dicotomia entre socialisme i independència, tenen clara la resposta: socialisme.
I podria semblar que això ja era molt, però el gruix històric de l’independentisme no va formar part d’aquest mosaic. Llevat d’una part de la militància d’ERC —la més escorada a l’esquerra, que també ha fet del Fossar el seu lloc de reivindicació—, els pares i les mares, els tiets i les tietes que durant anys s’havien agafat de la mà en llargues cadenes humanes es van quedar a casa. Eren ells qui omplien els carrers cada Onze de Setembre, el dia en què, fa 312 anys, Barcelona va caure davant les tropes borbòniques. Amb la promesa de la llibertat esmicolada, més val rendir-se als plaers mundans d’un llarg cap de setmana de sol i platja.
Per això, paradoxalment, el dia abans de la Diada és ara més important que la Diada mateixa. Perquè la majoria de la gent no és que estigui cansada, és que ha desconnectat. Ara només s’escolta als qui criden més fort i, des de la por covarda, assenyalen als de baix i insuflen els seus egos atemorits amb l’odi a qui és diferent i, sobretot, pobre. Per això és tan important que Barcelona estigui recuperant el fil vermell de la seva història, la veritable senya d’identitat d’un poble que resisteix; per això al Fossar de les Moreres uns càntics s’alçaven i ofegaven el discurs d’Orriols: «Barcelona, antifeixista!»
