Hi ha una cosa estranya en molts mitjans digitals d’informació: expliquem un món que canvia vertiginosament a cada segon des d’estructures periodístiques inventades fa més d’un segle. Política, economia, societat, internacional… Seccions clàssiques que comencen a resultar disfuncionals perquè el món ha deixat d’obeir aquestes fronteres antigues. La realitat, molt més complexa i interconnectada que mai, ja no accepta ser empresonada en compartiments tan estrets.
Avui, com sempre, l’habitatge és política i economia, però també desigualtat, migració, urbanisme, feina i drets. La crisi climàtica és ciència i ecologia, però també salut pública, política alimentària i justícia global. Les migracions no són cap invasió, però tampoc una simple secció periodística. Els feminismes, tampoc. Els moviments migratoris i les polítiques feministes travessen la societat sencera: són realitats, drets i necessitats que ens obliguen a mirar el món d’una altra manera.
La manera com ordenem la informació
Internet ens ha acostumat a acumular de tot, menús, submenús, categories, comunitats, etiquetes, bàners, publicitat, alertes, notificacions. Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què teníem botonets per «llegir més tard» articles que mai no trobàvem temps per llegir. Sempre més i més contingut. Més velocitat. Més soroll. I sempre falta la mateixa pregunta: més, per a què?
La manera com ordenem la informació revela inevitablement la manera com pensem el món. No és només un problema conceptual. És un assumpte ideològic amb una nova arquitectura que us proposem pensar. Drets, Feminismes, Diversitats, Habitar, Cultures i Opinions, amb una aposta molt especial per un nou canal audiovisual, el Catalunya Plural TV.
No són simplement carpetes noves. Són una declaració editorial. Volem ordenar el que fem a partir de les grans transformacions que travessen les nostres vides per convertir-nos en un mitjà d’idees.
Un mitjà d’idees
Sabem que vivim sotmesos a una economia de l’atenció que necessita que cada cinc minuts alguna cosa sigui «urgent», «nova», «escandalosa» o «imprescindible». Tot competeix contra tot. I potser una de les formes més interessants de resistència —periodística i social— consisteix avui a dir: espera.
Connectem coses que sempre ens han explicat per separat. En un ecosistema que ens demana produir cada vegada més, nosaltres voldríem aconseguir una cosa aparentment més modesta, que cada peça signifiqui una mica més.
Diversos llenguatges, una mateixa mirada
Però aquesta transformació tampoc no pot limitar-se al text digital. El periodisme es llegeix, es mira, s’escolta, es comparteix i es conversa. Per això Catalunya Plural TV no és un afegit audiovisual al diari. Forma part central del mateix canvi conceptual en profunditat.
Text quan necessitem llegir. Vídeo quan necessitem mirar als ulls les diverses realitats que ens envolten. Fotografia quan necessitem observar. Farem servir les xarxes —aquestes dites socials— perquè ens descobreixin i per poder conversar d’altra manera. Una newsletter per tornar-nos a trobar. I a WhatsApp per experimentar amb una relació més directa amb la comunitat, molt més enllà del web i del correu electrònic, cada dia més en desús. Volem construir un mitjà d’idees amb molts llenguatges diversos i complementaris.
La tecnologia que no es veu
Paradoxalment, perquè tot això sembli senzill, al darrere hi ha hagut una transformació tecnològica considerable i profunda. Gràcies a la gran feina de Núria Penin i Maria Trigo, hem migrat Catalunya Plural a un servidor propi més potent, hem renovat eines obsoletes; hem millorat la nostra seguretat i la dels nostres lectors, el consentiment, el SEO i l’accessibilitat; i hem construït el web a partir del que ens diuen les dades sobre les nostres lectores: primer, el mòbil.
Però no hauríeu de notar gairebé res de tot això. La tecnologia funciona bé quan es fa invisible, quan desapareix. Una interfície que s’ha d’explicar és una interfície que no funciona. Un web no ha de semblar ràpid; ha de ser ràpid. Un web no ha de dir-nos que és accessible: ha de deixar-nos entrar amb cura. La tecnologia mai no és el projecte. És la infraestructura que permet que el periodisme circuli.
Catalunya és el lloc. Plural és el moviment
També hem canviat la nostra identitat visual. Volíem reconèixer-nos millor. El nou logotip manté Catalunya ferma i posa Plural en cursiva. M’agrada aquesta petita inclinació. Catalunya és el lloc. Plural és el moviment.
D’aquí neix també el triangle de la nova identitat: una inclinació convertida en símbol geomètric i cartogràfic. Continuem sent vermells i grocs. Continuem sent Catalunya Plural. El desafiament continua ara.
Buscar noves veus. Incorporar generacions i procedències diferents i intentar mirar d’una altra manera les qüestions importants. Connectar Catalunya amb el Mediterrani, Espanya, Europa, Àfrica i el món. Fer que l’anàlisi i l’audiovisual tinguin llenguatge propi. Convertir la newsletter i WhatsApp en espais de conversa. Fer de les xarxes socials alguna cosa més interessant que una màquina de repartir enllaços. I continuar construint més i millor comunitat. Perquè tenir audiència no significa necessàriament tenir comunitat ni impacte. Una audiència passa. Una comunitat torna. I, de vegades —gairebé sempre—, decideix que aquell periodisme mereix existir i vol sostenir-lo amb els seus diners i el seu compromís.
Reparar el vaixell mentre navega
Aquesta transformació té, a més, una particularitat molt poc glamurosa, l’estem fent mentre continuem publicant. Els mitjans independents rarament poden aturar-se mesos, entrar en un laboratori d’innovació i tornar convertits màgicament en una altra cosa. Estem obligats a canviar el motor del barco mentre el vaixell continua navegant.
Amb recursos limitats. Amb poc temps. Amb molts errors, segur. Amb contradiccions, moltes i molt diverses. Amb molta feina grisa, invisible. I amb aquella petita dosi d’inconsciència sense la qual probablement no es transforma mai res a la vida. Serem capaços de construir un periodisme diferent que s’atreveixi a aturar-se, a mirar; a relacionar, a dubtar, a escoltar encara més i millor?
Catalunya també ha canviat molt i continua canviant cada dia: les seves identitats suposadament immòbils; les seves desigualtats persistents fruit d’unes elits extractives que, «nostrades» o no, són tan egoistes com les de qualsevol altre lloc del món; les seves cultures; els seus barris i carrers; la seva manera d’imaginar-se avui de cara a demà. I nosaltres tenim l’obligació d’intentar estar a l’alçada d’aquesta complexitat renovada.
