Diada de 2012. Entre els centenars de milers de persones que participaven en la primera manifestació massiva de l’ANC, hi havia una insignificant paradeta al costat de l’estàtua de Rafael Casanova. Allà, una petita formació d’extrema dreta venia per 3 euros un butlletí de 40 pàgines amb idees tan extremistes com definir la població catalana com una raça superior, tractar els castellanoparlants de «purrialla» i «exterminadors», afirmar que era impossible la convivència amb cap immigrant, defensar que mai es reconeixeria el resultat d’una consulta per l’autodeterminació en la qual es permetés el vot dels «nostres enemics castellans» i insinuar una via violenta cap a l’Estat Català ^1.
Aquell grupuscle s’anomenava Els Intransigents de Catalunya, i la seva secretària i redactora de la majoria dels textos era Sílvia Orriols ^2, actual batllessa de Ripoll —el municipi més gran d’Espanya en mans de la ultradreta—, diputada al Parlament i a qui els sondejos situen com a primera força política a Girona i Lleida, on duplica la mitjana d’intenció de vot de VOX a la resta de l’Estat.
Què ha passat en els darrers 14 anys perquè uns plantejaments que en aquell moment sonaven a deliris marginals —dubto molt que venguessin cap de les 150 còpies que van editar d’aquella publicació— actualment tinguin una acceptació tan gran en un sector molt destacat de l’electorat?
Als inicis, el Procés mantenia un discurs oficial —almenys de cara a la galeria— d’integració, diversitat i antiracisme. El moviment independentista insistia en la idea que Espanya —llavors governada pel PP amb majoria absoluta— era un estat feixista irreformable i que la millor manera d’aconseguir una ruptura, com la que demanava el 15M davant la crisi econòmica, era la secessió.
Què ha passat en els darrers 14 anys perquè uns plantejaments que en aquell moment sonaven a deliris marginals actualment tinguin una acceptació tan gran en un sector molt destacat de l’electorat?
El 2013 es va crear la plataforma Súmate, la qual, amb cert paternalisme i condescendència, tractava d’evangelitzar la població castellanoparlant en la bona nova del sobiranisme. Situaven alguns d’ells en llocs destacats de les llistes de les formacions sobiranistes, com volent insinuar que, si la classe obrera d’origen migrat assumia com a propi el discurs nacionalista, potser ells també podrien aspirar a escalar dins la política catalana.
El 2017, l’ANC animava a participar en la manifestació convocada pel col·lectiu «Casa nostra, casa vostra» per acollir refugiats sirians. Fins i tot el febrer de 2018, JxC es manifestava davant el CIE de la Zona Franca per demanar-ne el tancament.
Però mentre això succeïa, paral·lelament es començaven a detectar senyals preocupants que alguna cosa es coïa a les bases més hiperventilades del nacionalisme català.
Un any abans d’aquell 2012, a les eleccions municipals de 2011, ja havia saltat una alarma amb la irrupció de la primera candidatura ultradretana catalana (Plataforma per Catalunya – PxC), la qual va aconseguir 67 regidors i 65.905 vots (el 2,3% del total a Catalunya). Si bé aquella formació no era en absolut independentista, és obvi que una bona part dels seus electors sí que ho eren, atès que a l’Ajuntament de Vic —ciutat amb un electorat molt catalanista— PxC va assolir la fita de 5 regidors i el 19,84% del vot, esdevenint la segona força política. Aquell partit es va acabar dissolent gràcies a la pressió antifeixista i a les seves disputes internes, però el seu líder, Josep Anglada, encara continua sent regidor a Vic avui dia.
Durant tot el cicle del Procés, en nombroses ocasions, diversos membres de l’executiu català van mantenir trobades oficials amb representants de la dreta radical europea. La més destacada va ser la reunió del 2014 al Palau de la Generalitat d’Artur Mas amb Roberto Maroni, president de la regió de la Llombardia i dirigent de la Lliga Nord. També Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, va visitar el 2016 el Parlament de Finlàndia convidat per Simon Elo, del partit ultra Veritables Finlandesos. Entre les delegacions internacionals que van seguir l’1 d’Octubre hi van assistir representants de la ultradreta europea; la presència d’eurodiputats d’aquests corrents, com Mario Borghezio (Lega Nord), va ser oficialment desautoritzada pel Parlament Europeu ^3. També cal destacar que el president Puigdemont, un cop a l’exili, no ha deixat de mantenir contactes amb integrants de grups nacionalistes i d’ultradreta: Tom Van Grieken (Vlaams Belang, 31 d’octubre de 2017), Theo Francken (N-VA, novembre de 2017), Jan Jambon (N-VA, novembre de 2017 – 2019), Bernd Lucke (AfD / LUCK, abril de 2018) o Roberto Ciambetti (Lega, 21 d’octubre de 2021).
El 2016 es donava a conèixer el manifest del Grup Koinè, «Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent», on es demanava expulsar la llengua castellana de l’administració pública d’un futur estat català. El més greu, però, era que el text es feia ressò d’una teoria de la conspiració ultranacionalista en afirmar que el franquisme «va utilitzar la immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística». Ja vaig exposar en un article d’aquest mateix diari ^4 que és rotundament fals que Franco tingués la menor intenció de fomentar cap mena de flux migratori cap a Catalunya, així com el fet que va tractar d’impedir-lo per tots els mitjans de què el règim disposava. Tot i que la proclama no la va signar cap partit, sí que hi van donar suport a títol individual destacades personalitats com Blanca Serra (CUP), Víctor Terradellas (CDC) o Josep-Maria Terricabres (ERC).
El punt de no retorn, des del meu punt de vista, va ser la investidura com a president de la Generalitat de Quim Torra, un personatge que ja el 2013 havia participat en un homenatge als Germans Badia —repressors de sindicalistes als anys trenta— organitzat pel partit d’ultradreta Unitat Nacional Catalana (UNC) i on van intervenir històrics dels Boixos Nois ^5. El més polèmic, però, eren les seves opinions escrites en diversos articles i piulades, on regurgitava un discurs d’odi contra «els espanyols» —entesos com la classe obrera castellanoparlant—, als quals es referia com a «bèsties amb forma humana, carronyaires, escurçons i hienes». En altres textos lloava Heribert Barrera, expresident del Parlament que va afirmar que els negres tenien menys coeficient intel·lectual que els blancs, o criminalitzava gitanos i persones negres, als quals culpava de la delinqüència de Barcelona ^6. SOS Racisme va titllar aquesta oratòria de «perillosa, irresponsable, inacceptable i basada en prejudicis» ^7.
La CUP i ERC mai van donar una explicació satisfactòria de per què havien investit una persona d’un perfil tan fonamentalista, i es van limitar a assenyalar i assetjar a les xarxes socials les poques veus progressistes que ho vam criticar. En el seu relat maniqueu, l’extremisme de dretes o la xenofòbia eren quelcom estrictament espanyolista; en aquells temps encara eren incapaços de detectar el feixisme si es posava una barretina.
En el seu relat maniqueu, l’extremisme de dretes o la xenofòbia eren quelcom estrictament espanyolista; en aquells temps encara eren incapaços de detectar el feixisme si es posava una barretina
Precisament, parlant de campanyes de linxament a la xarxa, quan Sílvia Orriols em va assenyalar fa poc a X (antic Twitter), publicant el meu nom i foto per tal que centenars d’usuaris m’insultessin i amenacessin, no em va venir de nou. Aquest tipus de caceres de bruixes i heretges són una tradició fortament arrelada al processisme que, per desgràcia, pateixo de manera periòdica des del 2015. Fins i tot he arribat a tenir comptes paròdia dedicats en exclusiva a assetjar-me i, sense anar gaire lluny, aquest estiu un exregidor de JxC a Manresa va publicar el lloc on la meva família i jo estàvem passant les vacances. Val la pena recordar que soc un simple treballador precari que mai ha cobrat ni un cèntim de la política ni de cap institució pública. Sens dubte les xarxes socials, en mans de grans corporacions aliades a la ultradreta americana, han contribuït enormement a la polarització social, la divulgació de notícies falses, la propagació de discursos d’odi o la creació d’exèrcits de bots que poden condicionar en bona part l’opinió pública.
Per entendre l’auge d’Aliança Catalana no podem obviar el paper dels mitjans de comunicació nacionalistes en la difusió de la seva proclama d’odi, molt especialment la cadena de televisió 8TV ^8. Des del març de 2021, aquesta emissora va ser venuda pel Grup Godó a l’empresari italià Nicola Pedrazzoli i al seu soci Borja García Nieto, membre de l’alta burgesia catalana i del Círculo Ecuestre, amb la finalitat explícita de crear una «Intereconomía Independentista». 8TV va convertir Orriols, que llavors era una simple regidora a l’oposició d’un municipi de 10.000 habitants, en la seva tertuliana estrella i convidada habitual en els programes de debat CatOpina i El fax de 8TV, llavors presentat per Eduard Pujol, exdiputat al Parlament i actualment senador per JxC.
També cal esmentar la progressiva normalització amb la qual membres d’AC han participat en actes i activitats de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Molt polèmica va ser la participació d’integrants d’Aliança en un debat a Sabadell el 2024, el qual finalment va acabar cancel·lat per ordre del Secretariat Nacional. Així i tot, Sílvia Orriols, ja com a coneguda dirigent ultradretana, ha participat sense cap problema a les manifestacions de l’ANC per la Diada de 2023, 2024 i 2025. El president de l’ANC, Lluís Llach, tot i que va manifestar la seva distància ideològica amb Orriols, li va donar la benvinguda a l’acte ^9.
És necessari posar en evidència el viratge radical en el discurs sobre la immigració de JxC i ERC. Molt lluny queda el «Volem acollir» de quan el Govern Puigdemont es va oferir per rebre 4.500 refugiats sirians. Davant la recent crisi migratòria a Ceuta, Míriam Nogueras (JxC) ha amenaçat de no donar suport a cap mesura del Govern central si arribaven a Catalunya menors no acompanyats, i Oriol Junqueras (ERC) ha advertit que Catalunya no pot acollir infinitament. D’aquesta manera es dona centralitat i es normalitza el discurs xenòfob, atorgant legitimitat al relat d’odi de la ultradreta, amb qui els partits democràtics mai podran rivalitzar en radicalitat ni en la duresa de les seves mesures.
És necessari posar en evidència el viratge radical en el discurs sobre la immigració de JxC i ERC
Finalment cal fer menció del context: a començaments de la dècada de 2020 ens trobem que la fi del Procés coincideix en el temps amb l’auge d’una nova onada d’extrema dreta populista a escala mundial, amb un discurs xenòfob i molt especialment islamòfob. En el mateix moment que Trump retorna al poder i sorgeixen nous lideratges d’extrema dreta femenins com Meloni a Itàlia o Alice Weidel a Alemanya, veiem com els partits que van liderar el Procés continuen encallats amb les mateixes figures (Puigdemont i Junqueras), incapaços de donar resposta a la frustració de les seves pròpies bases quan es pregunten per què no es va aconseguir absolutament res després de l’1-O, per no esmentar la impossibilitat de generar un nou full de ruta verosímil de cara a una futura República Catalana
És aquí quan treu el cap Orriols, algú que en els seus primers articles ja confessava que mai ha cregut en una via democràtica cap a la independència ^10 i el projecte de la qual passa per abocar-nos a una confrontació ètnica que acabi amb el consens de la «Catalunya, un sol poble» i el reconeixement dels «altres catalans» de Candel. Per aconseguir un Estat, ella creu que primer cal purificar la Nació i eliminar els «no-catalans» que resideixen al territori ^11.
En conclusió, Aliança Catalana és el fill bastard no desitjat del Procés, el qual apareix al final del llarg camí que recorre l’independentisme des d’un catalanisme democràtic, il·lustrat i integrador fins al sorgiment d’un etnicisme populista, identitari i excloent, molt més preocupat pels suposats perills que comporta la immigració que per il·lusionar la població amb l’arribada imminent d’un nou estat.
Celebro que recentment tant la CUP com ERC i JxC hagin entès —per fi!— el perill que suposa Aliança Catalana, i que les seves declaracions deixin de minimitzar l’amenaça del feixisme independentista i facin actes i manifestacions per confrontar-lo. És la seva responsabilitat, doncs Sílvia Orriols és el Frankenstein fruit dels seus experiments nacionalpopulistes fallits durant una dècada; la criatura que ha pres vida pròpia i ara amenaça els seus creadors. Ara bé, mentre no hi hagi una profunda autocrítica dels errors del processisme que han dut a l’èxit d’Aliança i se segeixi pensant que tot és fruit d’una conjuntura internacional passatgera, de poc serviran les mobilitzacions. I en algun moment els partits nacionalistes democràtics hauran de resoldre el dilema de si prefereixen aliar-se amb l’esquerra no nacionalista per barrar el pas al feixisme o si prefereixen reeditar fronts nacionals per la independència, aquest cop donant-hi cabuda, o qui sap si el lideratge, a Orriols.
Notes al peu
1: Tot i que Sílvia Orriols ha tractat d’esborrar qualsevol rastre d’aquells butlletins, se’n poden llegir còpies dels articles als arxius d’internet a Wayback Machine.
2: Reportatge sobre els orígens de Sílvia Orriols a El Crític.
3: Per a la desautorització de l’Eurocambra sobre l’eurodiputat italià Mario Borghezio (Lega Nord), vegeu la nota de premsa del Parlament Europeu a La Vanguardia (05/10/2017).
4: «Desmuntant el mite dels colons franquistes» a Catalunya Plural.
5: Radiografia d’un homenatge dretà als germans Badia
6: «Els 18 articles més polèmics del nou president Quim Torra» a El Crític.
7: Posicionament sobre la polèmica entorn el Sr. Joaquim Torra a SOS Racisme.
8: L’efecte Orriols: Com els mitjans han blanquejat l’extrema dreta
9: El món a RAC1: «Lluís Llach sobre Aliança Catalana»
10: «La consulta de la vergonya» al blog dels Intrensigents de Catalunya
11:«La tàctica de la immigració» al blog dels Intrensigents de Catalunya
