Durant gairebé quaranta anys, la socialdemocràcia ha viscut a remolc dels canvis imposats pel neoliberalisme. Primer els va resistir amb la boca petita; després els va acabar administrant. La Tercera Via de Tony Blair i Anthony Giddens no va ser una síntesi, va ser una capitulació disfressada d’innovació: acceptava la globalització, la disciplina pressupostària i el dogma del mercat, mentre prometia salvar l’Estat del benestar amb les eines mateixes que l’estaven buidant. Aquella fórmula va guanyar eleccions, però va acabar rendint-se a la idea tatcheriana que no hi havia alternativa. I una socialdemocràcia que renuncia a tenir alternativa deixa, senzillament, de ser socialdemocràcia. Aquell context ha desaparegut.
La crisi financera del 2008, la pandèmia, la crisi energètica, la guerra d’Ucraïna, la competència tecnològica amb la Xina, la urgència de reindustrialitzar Europa, l’explosió de les desigualtats, els fenòmens migratoris o la nova geopolítica dels recursos i el nou ordre mundial ho han canviat tot. Ja no n’hi ha prou de redistribuir la riquesa; cal tornar-la a crear, i cal fer-ho ara. Sense indústria pròpia, ni energia competitiva i en e4l marc d’una transició justa, sense una defensa del medi ambient, sense innovació, infraestructures i capacitat tecnològica, l’Estat del benestar no s’erosiona: s’esfondra.
Mentrestant, la socialdemocràcia s’ha anat esvaint com a força política. A França, Grècia o Israel pràcticament ha desaparegut del mapa del govern. A Itàlia sobreviu atrapada en una síntesi impossible entre excomunistes, exsocialistes i altres restes progressistes. A Alemanya, cada convocatòria electoral confirma una decadència lenta però imparable. Aquests no són contratemps: són símptomes d’un projecte que ha perdut el dret a explicar el futur.
I el problema no és només programàtic: és cultural i comunicatiu. Massa temps identificada amb una gestió correcta de l’administració, la socialdemocràcia ha oblidat que gestionar bé, sense un relat que digui cap on va la societat, no serveix de res. Ni les alternatives sorgides des de l’esquerra —Syriza, Podem, La França Insubmisa— han aconseguit construir res estable més enllà de la indignació. Van saber cridar el malestar; no van saber governar-lo. És en aquest buit, precisament, on les propostes de Burnham comencen a pesar.
Massa temps identificada amb una gestió correcta de l’administració, la socialdemocràcia ha oblidat que gestionar bé, sense un relat que digui cap on va la societat, no serveix de res
El que alguns ja anomenen Manchesterisme no és un retorn al socialisme clàssic ni un retoc cosmètic de la Tercera Via: és una ruptura amb la resignació. Assumeix que competitivitat, cohesió social i sobirania econòmica no són objectius incompatibles, sinó la mateixa exigència vista des de tres angles.
Aquest gir també significa el retorn, sense embuts, de la planificació. No es tracta de ressuscitar plans quinquennals ni de substituir el mercat per l’Estat, sinó d’admetre que la descarbonització, la digitalització, les infraestructures energètiques, els centres de dades, les xarxes elèctriques o els semiconductors, però també les crisis migratòries, el deteriorament dels serveis públics, especialment l’educació, la sanitat i la seguretat, no apareixen soles per generació espontània. Exigeixen direcció pública, estabilitat reguladora, inversió sostinguda i una col·laboració molt més estreta —i molt menys pudorosa— entre administracions, tercer sector i sector privat.
Les seves prioritats són clares i no admeten mitges tintes: recuperar capacitat industrial pròpia, blindar sectors estratègics com l’energia, la defensa o la manufactura avançada, descentralitzar el poder cap als territoris, garantir habitatge assequible com a dret i no com a promesa, reforçar la sanitat pública, dignificar la formació professional i intervenir sense complexos en les infraestructures essencials.
La idea de fons és inapel·lable: l’Estat no ha de substituir el mercat, però tampoc pot conformar-se a fer-ne d’infermer quan estan en joc interessos estratègics. Ha d’orientar-lo, i quan calgui, imposar-s’hi.
Aquest debat connecta amb els informes Draghi i Letta i amb la política industrial americana de Biden —que Trump s’entesta a desmuntar—, però hi afegeix una cosa que als informes tecnocràtics els falta: un compromís ferm amb la cohesió social, l’equilibri territorial, la proximitat i, sobretot, una manera diferent de fer política, més d’escolta i menys de despatx, més d’avantguarda i menys d’administració del que ja existeix.
Per això la socialdemocràcia té davant seu una oportunitat que no es repetirà. Si el segle XX va construir l’Estat del benestar, el XXI exigeix un nou contracte social que trenqui d’una vegada amb l’immobilisme i la paràlisi que la tenen segrestada. La socialdemocràcia va començar a perdre l’hegemonia el dia que va deixar de marcar l’agenda i es va conformar a administrar les regles que dictaven altres. Si Burnham representa alguna cosa, és precisament la voluntat de tornar a discutir-les.
Si el segle XX va construir l’Estat del benestar, el XXI exigeix un nou contracte social que trenqui d’una vegada amb l’immobilisme i la paràlisi que la tenen segrestada
Els Trenta Gloriosos no tornaran. Tampoc el món sobre el qual es va bastir la socialdemocràcia del segle XX. El repte no és plorar el passat, sinó construir, sense por, un nou contracte social per a una economia descarbonitzada, digitalitzada i travessada per la competència geopolítica —i seriosa, de veritat, en el combat contra la desigualtat i per la justícia social. La socialdemocràcia només recuperarà la centralitat perduda si deixa de conformar-se a gestionar millor el present i torna a atrevir-se a construir una idea de futur.
Durant bona part del segle XX va oferir una promesa nítida: més benestar, més igualtat, més oportunitats. El segle XXI exigeix ampliar-la sense complexos amb la sobirania energètica, la reindustrialització, l’autonomia tecnològica i la cohesió territorial. En definitiva, tornar a demostrar —amb fets, no amb gestió— que és possible combinar competitivitat, prosperitat i justícia social en un món cada cop més incert.
